Meritxell estrena la ‘clàusula Margineda’

Ho avançàvem al març en aquest mateix racó de diari: per evitar que se li colés cap altre cas Margineda –per la benzinera que un mes abans li havia florit al pont romànic, a l’anomenada “zona sensible”, el “teló de fons del monument”, que hi guarda una relació visual “molt propera”, segons l’entorn de protecció–, el ministeri pretenia introduir a l’articulat dels futurs entorns una clàusula que prohibís explícitament que en aquesta zona sensible s’hi aixequés edificacions destinades a usos industrials. Segons la interpretació del departament, la redacció literal de l’entorn de la Margineda –“En aquesta zona és possible construir-hi sempre que el POUP ho permeti”– deixava en mans del futur pla parcial la decisió sobre si s’hi podria construir o no. Va ser que sí, òbviament, amb l’afegit que el POUP no va establir quin havia de ser l’ús de la parcel·la –residencial o industrial. I vet aquí l’escletxa per on es va colar la benzinera de la discòrdia.

Així que els tècnics del ministeri van posar fil a l’agulla perquè els futurs plans parcials que afectin zones sensibles de monuments protegits només autoritzin els usos residencials. Una mena de clàusula Margineda que s’estrenarà amb l’entorn dels santuaris de Meritxell, el vell i el nou, que passarà de forma imminent pel consell de ministres. Si es compleix el calendari, això serà la setmana que ve, segons fonts pròximes al pinyol del ministeri. Hi haurà qui dirà que res més inimaginable al perímetre de Meritxell que una edificació d’ús industrial. Cert. Però ¿qui s’hauria imaginat fa tan sols un any una benzinera al costat de la Margineda?

I si és així tenim notícia de les grosses en perspectiva: feia exactament dos anys i mig que no s’aprovava un entorn de protecció. L’últim va ser el de Casa Rull i l’església de Sant Joan de Sispony, el juliol del 2013. Després, segur que ho recorden, va venir la pintoresca guerra dels entorns, en què els comuns afins a DA van obligar l’aleshores ministre de Cultura i coreligionari seu, Albert Esteve, a empassar-se el gripau de la modificació de la llei del patrimoni, que reduïa de 100 a 20 metres els entorns cautelars dels monuments. Més que cautelars, testimonials, però aquesta és una altra història.

El canvi legislatiu es va concretar el juliol del 2014, però entre naps i cols l’únic resultat visible va ser l’aturada en sec dels entorns en curs amb l’excusa d’adaptar els textos a les noves disposicions. Naturalment, els 24 entorns que Esteve pretenia tenir aprovats abans que acabés la legislatura es van quedar al calaix de les bones intencions, tan farcidet. El més sorprenent de tot és que la seva successora, Olga Gelabert, es va agafar a aquesta mateixa xifra màgica i el novembre de l’any passat encara insistia que l’objectiu del mandat en la matèria era exactament aquest: acabar-lo amb 24 nous entorns redactats i aprovats. Un any després, ara amb l’excusa de la Margineda, no s’ha avançat ni un mil·límetre: és a dir, una desena d’entorns en vigor per un total de 71 monuments, quan la llei del patrimoni és del 2003 i donava un termini de dos anys, dos, per enllestir aquest espinós dossier.

Caldrà veure si l’entorn de Meritxell és punt d’inflexió, i si el segueixen els que el ministeri té en cartera: al juny eren el de Sant Martí de la Cortinada i la Mola de Pal, d’una banda, i el de Casa de la Vall i l’arxiprestal de Sant Esteve, de l’altra banda. Sembla que les prioritats han canviat, en aquests mesos, i el que té més números és ara el de l’església de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, que si es compleix el calendari previst hauria de passar pel consell de ministres abans de fi d’any. Però perquè vegin l’exasperant pas de tortuga amb què s’ha gestionat tot plegat: l’exministre Esteve ja parlava del perímetre de Sant Marc i Santa Maria –i d’uns quants més– l’abril del 2012. L’escepticisme del personal, per tant, no és que sigui comprensible, és que sembla obligatori.

Radio Andorra: ni museu ni RTVA

“No convenç.” Amb aquest laconisme despatxen des del ministeri el projecte impulsat el febrer del 2013 a l’edifici històric del roc del Pui encampadà. Que no hi volen un museu, vaja, tot i que el que finalment s’hi faci inclourà una part expositiva amb l’excepcional material que s’hi conserva, “que obri en horari d’oficina, que hipotequi un mínim de tres treballadors i que passat l’entusiasme inicial es vagi esllanguint”. També s’ha descartat, sembla que definitivament, l’ocurrència aquella de traslladar-hi RTVA, perquè requeriria aixecar un annex i això s’escapa de les possibilitats de l’executiu. ¿Què tenen doncs al cap? L’únic que ara mateix està clar és que ha de ser un espai “viu”. Es veu que no volen més museus morts.