Diari digital d'Andorra Bondia
El campanar d’espadanya del santuari vell de Meritxell, el 1955, amb les seves dues campanes, i la matinada del 9 de setembre del 1972; avui només se’n conserva una.
El campanar d’espadanya del santuari vell de Meritxell, el 1955, amb les seves dues campanes, i la matinada del 9 de setembre del 1972; avui només se’n conserva una.
Meritxell: història d’una campana
Meritxell: història d’una campana

Meritxell: història d’una campana


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Werner Lengeman / Fèlix Peig (Arxiu Nacional)

Castellet identifica el ferrer i el campaner que la van fondre, a l’època dels Pariatges: el canillenc Arnau Fabre i Joan de la Tor, de la Seu.

El món és molt petit, i el Pirineu, encara més. Resulta que l’estiu passat la historiadora solsonenca Laura de Castellet es va enfilar al campanar de l’església de Sant Andreu, a Pujol, al municipi pallarès del Baix Pallars. I s’hi va trobar una estupenda campana en què el campaner havia tingut el detall de deixar-hi el segell i tot: una mena de torre que correspon a Joan de la Tor, amb taller obert a la Seu i amb qui s’ha topat repetidament mentre navegava pels protocols notarials de l’Arxiu Capitular d’Urgell.

La gràcia, diu, és que aquest mateix segell, la torre del cognom del senyor campaner, està gravada a l’única de les dues campanes del santuari vell de Meritxell que es conserva. Diu que quan va lligar caps va sentir una rara emoció, i que va tenir alguns dubtes, perquè la campana de Meritxell és de ferro, i si realment la va fondre el nostre Joan de la Tor, hauria de datar del segle XIII, posem que cap al 1288, en els anys del segon Pariatge, explica entusiasmada.

Quin problema hi ha? Resulta que les campanes anteriors al XIV són quasi totes de bronze, adverteix. Però tot i així, no en té dubtes: “El segell de Meritxell es llegeix poc però és clavat al de Joan de la Tor a Pujol.” El cas és que Castellet no ha identificat només el campaner, sinó també el ferrer que el va ajudar a fondre la campana: Arnau Fabre, artesà de Canillo, i que era el soci del també canillenc Ermengol des Grau, el comerciant que –diu la historiadora– li venia a La Tor el ferro i el bronze per fabricar campanes.

Doncs aquesta sensacional història de detectius és la que Castellet explicarà aquest vespre a la sala d’actes de La Llacuna –atenció, perquè estava inicialment programada a la Biblioteca Nacional– en la penúltima cita del cicle de conferències organitzat pel Centre d’Estudis Històrics i Polítics (Cehip). El títol oficial és Andorrans als protocols notarials de l’Arxiu Capitular, i el de la campana de Meritxell és un dels episodis que hi ha exhumat seguint-hi el rastre que els nostres rebesavis van deixar entre el 1255 i el 1320 quan anaven a cal notari. És un primer tastet que li ha permès localitzar 224 documents i que el curs que ve tindrà continuïtat en una segona fase del projecte que depararà amb tota seguretat més sorpreses encara: els andosins del XIV sembla que tenien una especial tirada per anar al notari de la Seu, perquè n’ha localitzat prop de 2.000 referències més entre el 1327 i el 1340.

Però això serà l’any que ve. De moment, tornem a la campana de Meritxell i als nostres tres homes d’avui. Diu Castellet que el cognom Tor, el del campaner, l’ha trobat mig segle abans referenciat a Canillo, i que molt probablement venia de Tarascó, que l’home devia tenir el taller a la Seu, un bon lloc per vendre campanes, i que probablement es desplaçava als pobles que n’hi encarregaven una per fabricar-la in situ: “Una campana de 50 quilos la podia transportar a lloms d’una mula; una de 200, ja no”. De Fabra diu que, com altres ferrers, es dedicava també a comerciar amb cera –les campanes es fonien amb la tècnica de la cera perduda– i que els protocols consignen un actiu trànsit de grans quantitats de cera entre el mercat de la Seu i comerciants de Narbona i Arras que passava precisament per Canillo. El molest detall que la de Meritxell sigui una campana de ferro, i no de bronze, el resol com un farol de Fabra: “Nosaltres en sabem tant, de treballar el ferro, que en farem una i veuràs que bé que sona”, sospita que devia pensar. Bé, bé, no ho sabem, però longeva, i tant que sí.

Els boters d’Andorra i la petita edat d’or del XIII

Andorra no va tenir notari fins al segon Pariatge, el 1288. Fins aleshores és probable, especula Castellet, que algun mossèn hi exercís funcions notarials, especialment pel que fa a testaments. Però fins i tot després del 1288, les transaccions de certa importància –normalment relacionades amb el bestiar, el cereal i els productes procedents de l’explotació de boscos i muntanyes– acostumaven a registrar-se a la Seu, que exercia com a capital comercial i econòmica d’aquest tros nostre de Pirineu. Entre les moltes sorpreses que han emergit del buidatge destaca la insistència amb què una i altra vegada es reclamen els serveis dels nostres boters i cercolers. Castellet n’ha identificat dos, Ramon Calbet d’Engordany i Pere Solana d’Engolasters, que treballen cap al 1320. Els contractes acostumen a consignar que les botes les han de fabricar amb fusta de beç andorrà. Un altre capítol curiós, diu, és la breu etapa de prosperitat que vam viure els dos últims decennis del segle XIII, coincidint amb la incorporació dels comtats de la Cerdanya i del Rosselló al Regne de Mallorca: als comerciants de Foix els resultava menys onerós passar per Andorra que no per Puigcerdà, com havien fet fins aleshores, on els tributs eren més elevats.

Andorra
Laura
Castellet
Meritxell
campana
campaner
Joan de la Tor
Arnau Fabre
Canillo
Cehip
Número de vots: 175
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic