“Per mi, Andorra era com Shangri-la”

1 de maig de 1944. El sergent Richard Mayhew, el també sergent Lawrence Chandler i un tal Punga, veterà de la Guerra Civil espanyola que s’havia unit a la Resistència, descansen per fi en la (relativa) seguretat de l’hotel Paulet d’Escaldes. S’hi van quedar tres dies, i s’hi devien sentir prou a gust perquè dues setmanes després, de retorn a la Gran Bretanya i en el reglamentari interrogatori davant del MIS-X –la branca dels serveis d’intel·ligència que centralitzava la peripècia dels militars ianquis evadits– Mayhew descrivia el Paulette, en la seva grafia, com un establiment “on servien bon menjar, net i gestionat per una espanyola rossa i grossa que devia tenir uns trenta-cinc anys amb l’ajuda d’una noieta morena i maca que en devia tenir cap a divuit”.

El 4 de maig els recull en cotxe un espanyol “baixet” que condueix els evadits fins a la frontera; a partir d’aquí s’hauran de buscar la vida: arriben a peu fins a un altre hotel, no sabem quin ni on, i tenen la santa sort que els localitza l’André, un membre de la xarxa de passadors que els ha ajudat a passar fins a Andorra, que els empaqueta de nou en cotxe, ara cap a Barcelona. A partir d’aquí desfilen primer pel consolat britànic de la capital catalana; els envien després a Madrid, i de Madrid, a Gibraltar, des d’on el 13 d’abril s’embarquen cap a la Gran Bretanya. Salvats!

Aquest és el final de la particular odissea del sergent Mayhew. Claude Benet ja n’havia seguit el rastre a Guies, fugitius i espies, i si en tornem a parlar avui i aquí és perquè els National Archives ianquis (catalog.archives.gov) acaben de penjar-ne l’informe d’evasió, amb data del mateix 13 d’abril i a l’època classificat com a “most secret”. El de Mayhew és tan sols un de les desenes de relats d’aviadors abatuts sobre l’Europa ocupada que aconseguiran tornar a casa a través dels Pirineus. I tots, de lliure accés.

El cas de Mayhew és especialment interessant perquè l’informe en segueix la peripècia fins al final i no –com és el més habitual– fins que contacten amb la Resistència i –per dir-ho amb la fórmula recurrent– “from here the rest of my journey was arranged for me”. Ell, no. Els tres mesos i mig que trigarà a arribar a Andorra li donen per a molt: fins i tot per unir-se a un grup de maquis que es feia dir Jean Robert, pel nom del seu líder, que operava per la banda de Foix. Hi conviu durant vuit setmanes, arriba a participar en una operació de càstig contra un col·laboracionista local i també en la voladura d’un tren militar a Tolosa. Amb la Gestapo al darrere, part del grup –dos espanyols, Ponga i un tal Hasea, i el mateix Robert, que pretén enrolar-se a l’exèrcit de la França Lliure, a l’Àfrica– decideix amb Mayhew tocar el dos, i tots quatre faran junts el tram final fins a Andorra.

Una última i accidentada etapa que arrenca a la cabana d’un contrabandista, un tal Martínez que tenia la parada a Rouze i que, és clar, també feia de passador. Els admet en una partida que completen tres resistents més i Chandler. Tots arribaran finalment a Andorra però el cas és que Mayhew està a punt de deixar la pell pel camí. Per culpa del calçat, decisiu ––ho advertia sempre Quimet Baldrich– si has de caminar hores i hores per la muntanya i en ple hivern: unes sandàlies, en el cas de Mayhew, que el fan caure i quedar enrere fins a perdre de vista els companys de cordada. Els acabarà retrobant, sí, però in extremis, quan ja es creia perdut i perquè el nostre sergent està tocat per la vareta de la fortuna, com queda clar des del mateix moment que el seu bombarder, un B-24 Liberator –el Queen Marlene– on servia com a artiller de cua, va ser abatut per caces alemanys.

Va ser el 21 de gener de 1944, en missió de bombardeig sobre unes rampes de llançament de V1 –les bombes volants amb què Hitler pretenia capgirar el resultat de la guerra– a la localitat normanda d’Ecalles sur Buchy. La missió, que petit que és el món, en què també va ser abatut Chandler. El cas és que Mayhew va ser l’únic supervivent entre els deu tripulants del Queen Marlene, i que la sort el va acompanyar des del moment en què, després de dues passades dels FW-190 que deixen el bombarder com un colador, sent les últimes i inquietants paraules del pilot, “Abandon the...”, surt a corre-cuita de la torreta amb el temps just d’enganxar el paracaigudes i que l’explosió de l’avió l’enviï literalment pels aires. Perd breument el coneixement i el recupera, el paracaigudes se li obre tard, però aterra sense lamentar més danys que haver perdut part de la dentadura postissa, diu.

A diferència d’altres col·legues en el mateix tràngol, Mayhew no contacta de seguida amb la Resistència; de fet, no ho farà fins que arribi a Pàmies i Foix. Fins aquí haurà de buscar-se la vida amb civils. Prou espavilats, això sí, per aconseguir-li una identitat falsa –Marcel Petit– i fer-lo arribar fins a Pàmies. Sense cap topada amb els alemanys però amb prou cangueli al cos, després de quatre mesos, com per afirmar, al final de viatge: “No podia dir ni fava: vaig mirar a l’altre costat, i la vall s’estenia als meus peus, amb els pobles enclotats al fons de tot: Andorra! Per mi, era com si hagués arribat a Shangri-la”.