Mickaël Marin: “A l’animació tot és possible, no existeixen barreres a la creativitat”

S’imaginen que Sitges programés entre nosaltres una selecció del bo i millor de l’última edició? Doncs això és exactament el que proposa l’ambaixada francesa amb la Setmana de l’animació: un menú degustació a base dels millors plats d’Annecy 2020, el Sitges de l’animació mundial. Amb entrada gratuïta i en vuit funcions que giraran per totes les parròquies. Una introducció urgent al gènere del futur.

L’animació continua sent entre nosaltres un gènere infantil, juvenil o, en el millor dels casos, destinat a un públic molt especialitzat. Per què?
No us hi amoïneu, perquè deixant el Japó de  banda, és la tònica general a tot el món. Està canviant, però, gràcies al nombre cada vegada més gran de títols destinats al públic adult. Per citar-ne dos d’origen espanyol, Arrugas i Buñuel en el laberinto de las tortugas. I no ens oblidem del documental Flee, gran premi a Sundance i la prova que l’animació pot arribar a un públic adult relativament massiu. Confiem que les plataformes que hi estan apostant fort ajudin a consolidar aquesta tendència.

El cert és que l’animació per a adults rarament s’enfila a la pantalla gran.
És una qüestió cultural i també generacional. De vegades un gran èxit de públic ajuda a canviar la perspectiva. Cal tenir paciència, però estic convençut que acabarà passant. També a Andorra.

Què ens perdem, quan mirem l’animació amb condescendència, com qui parla del germà petit del cine?
L’animació és el cine on tot és possible, un art on no existeixen barreres a la creativitat ni a la potència narrativa, i que genera emocions d’una diversitat fabulosa, tant pel que fa a les tècniques com als temes que toca.

Què es pot fer per escurçar terminis i no haver d’esperar el gran ‘blockbuster’ animat?
Tenir el coratge de programar animació, i d’ajudar el públic a entendre-la. Els festivals hi tenen un paper important, per la capacitat d’exercir de mediadors entre espectador i creadors.

Hi ha vida animada, al Japó, més enllà de l’estudi Ghibli?
Estem parlant sens dubte del més conegut, però ni molt menys l’únic. Hi ha un bon grapat de directors de grandíssim talent, com ara Makoto Shinkai (Your Name), Masaaki Yuasa, guanyador del Cristall d’Annecy 2017 amb Lou et l’îlle aux sirènes, i no em voldria descuidar de Mamoru Hosoda i Keiichi Hara. Us animo a descobrir l’oceà creatiu que hi ha més enllà del gran Hayao Miyazaki.

Introducció ràpida per a profans: cinc títols de tots els temps?
Mon voisin Totoro, Le roi et l’oiseau, Kirikou, J’ai perdu mon corps i Ma vie de courgette: son els que recomanaria per estrenar-te en el gènere. 

I cinc més de l’última fornada?
Josep, que va tenir un gran èxit a la pantalla gran; Calamity, Cristall d’Annecy 2020; Le petit vampire, de Joann Sfar; Lupin III, protagonitzat pel nét d’Arsène Lupin. I mereixen ser dites pel·lícules concebudes per a la televisió com L’Odysée de Choum, La vie de château i Maman pleut des cordes: busqueu-les, perquè són tres autèntiques joies.

La programació adulta de la Setmana, en què consistirà?
Una selecció dels millors curts del palmarès d’Annecy. Per resumir-ho en un títol, Physique de la tristesse, d’una poesia que toca, amb un peu en la nostra època, a la vegada fosca i bella, i amb una enorme riquesa gràfica. No us la perdeu.

I la secció infantil?
Varietat temàtica i també tècnica –titelles, dibuix, 3D i fins i tot animació experimental– perquè tothom hi trobi un curt del seu gust. I fixeu-vos en Boriya, una història tan senzilla i universal com la de la nena protagonista, que intenta omplir el tedi d’una tarda d’estiu.

Quines són les escoles més importants de l’animació europea?
Moltes i molt variades: a França, Gobelins, l’EMCA, la Poudrière, Emile Cohl... A Anglaterra hi ha el Royal College of Art, la Cambre a Bèlgica, i a Espanya, la Politècnica de València. I no és una llista en absolut exhaustiva.

A qui hem de considerar el creador, l’artista, en l’animació: al director, al productor, als dibuixants?
Als EUA les pel·lícules són essencialment un producte dels estudis. Amb les excepcions de directors com Tim Burton o Guillermo del Toro, el públic rarament coneix el nom de qui hi ha darrere d’una pel·lícula. En canvi, a Europa, i sobretot a França, el lloc del director és central. Però cal advertir que el tàndem director/productor és decisiu per a l’èxit d’un projecte.

Hi ha dones, i si és així, n’hi ha gaires, en la primera i la segona fila de l’animació?
És un punt important i al festival d’Annecy creiem en la paritat. Encara no l’hem aconseguit, però cada vegada hi ha més dones. És fàcil de comprovar a les escoles, on veuràs tants nois com noies entre els estudiants. L’esforç que cal fer ara és en els llargmetratges, on la presència femenina és encara baixa. Millorar la situació ens implica a tots. Però això cal donar suport a col·lectius com 50/50 i Les Femmes d’Animent, a França, i Woman in Animation, als EUA.