Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, hospital de Santa Coloma, hospital de Meritxell, medicina, doctor, Mijares, traumatòleg, cirurgià
Andorra, hospital de Santa Coloma, hospital de Meritxell, medicina, doctor, Mijares, traumatòleg, cirurgià

Mig segle operant i altres històries


Escrit per: 
A. Luengo / El doctor Mijares sosté un exemplar del llibre, ‘Mi oficio de cirujano’ (Milenio) (Foto: S. M. V.)

El doctor Mijares, excap de Traumatologia a l’hospital de Meritxell, repassa a ‘Mi oficio de cirujano’ la seva trajectòria.

“Un tret no produeix dolor de forma immediata. En el meu cas, d’entrada només vaig sentir un copet de res al braç; el mal de veritat va trigar un quart d’hora a aparèixer. Així que, posats a triar i si arribat el cas pogués escollir, si he de morir que sigui afusellat o d’un tret al clatell”. Doncs ja en poden anar prenent nota perquè ho diu el doctor Joan Albert Mijares (Barcelona, 1940), cirurgià i cap del servei del traumatologia de l’hospital des del 1977 fins a la seva jubilació, el 2009, i que de ferides i de dolor en deu saber una mica.

Ho explica, en fi, a Oficio de cirujano, memòries professionals –mig segle llarg al peu de la sala d’operacions, des que va ingressar a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el 1960– que acaba de publicar a Milenio una mina d’anècdotes absolutament certes –“Tot el que hi explico ho he viscut de primera mà”, certifica– i que tenen un dels punts culminants en l’episodi que ha titulat “L’atemptat”.

Som ja als anys andorrans, i a un pacient que havia patit una fractura de columna en un accident laboral i a qui després d’un any de baixa l’inspector de la CASS li va acabar donant l’alta, tot i que segons el pacient el dolor persistia, se li va posar entre cella i cella que la culpa que hagués de tornar a la feina era del doctor Mijares. I després d’alguns incidents a què inicialment no va donar importància –un dia els retrovisors del cotxe van aparèixer trencats; l’altre, la bústia de casa destrossada– la cosa va acabar a la valenta: una tarda que tornava a casa després de la feina, es va topar el pacient rancuniós apostat rere un dels revolts de la carretera que puja a Juberri. Detallet: amb l’escopeta a les mans. Una Benelli de caça. I quan el va veure venir, va obrir foc.

Al doctor li va faltar temps per córrer cap a casa i trucar a la policia. Els primers a arribar van ser l’ambulància dels bombers, que pel camí també va ser tirotejada. I no va ser fins que no van arribar el cap de la secreta del moment i un dels seus agents, amb la pistola desenfundada, que no es van atrevir a baixar. La cosa va acabar a la sala d’operacions, perquè la salva que li va disparar l’home a la carretera li havia deixat el braç com un colador. L’agressor el van acabar trobant: es va suïcidar d’un tret a la boca.

Així que ja ho saben: si poden triar, afusellament o tret al clatell. No és l’únic cas de ferida per arma de foc que repassa Mijares. En un relat mèdic dels anys 70, 80 i 90 no hi podien faltar episodis de contraban. Ell n’evoca dos: el primer, abans i tot d’instal·lar-se al nostre racó de món, on va aterrar el 1977 per obrir la clínica de Santa Coloma. Un dia a la setmana passava visita a l’hospital de la Seu. I se li ha quedat gravada l’ocasió que la Guàrdia Civil li va portar un xaval malferit: un contrabandista, és clar. Cosa rara, per no dir raríssima, perquè uns i altres havien arribat –diu– a un salomònic pacte: “Si el contrabandista, quan era descobert, abandonava el cotxe i, és clar, els fardos, ningú no el perseguiria”.

Acord tàcit que, per algun motiu, en aquella ocasió no va ser respectat. El cas és que el pobre noi se’n va sortir amb un tret al cul: “La bala li va entrar per la zona glútia –és a dir, per la natja– i li va sortir per davant, a l’alçada de l’engonal, i li va destrossar els vasos femorals: una lesió típica dels toreros, però al revés”. I gravíssima. L’home va sobreviure, és clar, però amb la perspectiva d’ingressar a la presó quan li donessin l’alta. Li van posar vigilància però el cas és que la colla de contrabandistes s’ho va fer anar bé per ajudar-lo a escapar, saltant per la finestra de l’habitació i aprofitant –diu Mijares– un canvi de guàrdia: “Setmanes després van venir-me a veure un parell d’homes a l’hotel Cadí, on m’hostatjava, per demanar-me quant em devien per haver tractat el seu col·lega. L’individu aquell no l’he vist mai més, però sé que encara avui té una empresa a Andorra...”

També es devien saltar l’acord tàcit els guàrdies –o el contrabandista: mirant de fugir amb els fardos, per exemple– la vegada que, ja a l’hospital de Meritxell, se li va presentar un individu amb un forat inequívocament de bala a l’espatlla: feia cinc hores, de la topada amb la policia, i l’home havia caminat per la muntanya i des d’Espanya, sol i tapant-se la ferida amb un dit: “La bala no va lesionar cap òrgan vital, i en qüestió de dies li vam donar l’alta. No li van quedar seqüeles”.

El llibre, ja ho hem dit, és una mina d’anècdotes, que retraten a més i des del punt de vista mèdic un moment molt concret de la nostra història. Mijares, en fi, ha estat testimoni de primera fila de la revolució que la sanitat va experimentar a la segona meitat del segle XX. També, i segurament sobretot, a Andorra. Al 1977, recorda, només existia la Clínica Meritxell, “amb unes instal·lacions excel·lents però un personal escassíssim; els doctors Cardelús i Vallverdú al capdavant dirigien un equip molt reduït; la plantilla actual de l’hospital és completíssima”. Això sí: “A l’època, la medicina era molt més senzilla, més artesanal i menys instrumental; el metge mirava, tocava i fins i tot ensumava; avui, de seguida demanen escàners, tacs i tota una bateria de proves. La medicina s’ha sofisticat molt”.

La curandera Matilde i una llista de ‘cossos estranys’

Entre els casos insòlits que li agrada evocar, perquè il·lustra –diu– la importància que l’aspecte psicològic pot tenir en la curació d’un malalt, hi ha el de cert pacient de confessió musulmana –Mustafà, li diu– a qui li va diagnosticar un trencament del cèlebre lligament creuat anterior. El dia que havia de passar per la sala d’operacions, va l’home, ja amb la bata i a punt per l’anestèsia, i li diu que el profeta Mahoma se li ha aparegut en somnis i que li ha ordenat que no s’operi: “Òbviament, no podia contradir la paraula del profeta”, diu Mijares. El cas és que el tal Mustafà no es va operar mai, i que del lligament trencat no se n’ha tingut mai més notícia. Enllaça aquesta història amb la de la bruixa Matilde, laurediana ella, que a l’època tenia –es veu– una clientela fidelíssima al país: “Ningú no gosava sotmetre’s a tractament sense saber-ne abans la seva opinió; no la vaig arribar a conèixer però devia tenir una qualitat fonamental: sentit comú. I mai no vam tenir cap enfrontament”. Mijares, diu, respecta aquesta mena de curanderos, “perquè fan una important feina de psicoteràpia que pot ajudar els malalts que pateixen”. No es perdin, en fi, el reglamentari capítol consagrat als que anomena “cossos estranys” apareguts a l’interior del cos dels pacients. I recordin que no són llegendes: des de les molles d’un somier que s’havia empassat un pres de la Model fins a tot el repertori d’objectes –pilotes, ampolles de Coca-Cola i de vermut, el carret d’una màquina d’escriure, culleres i forquilles (!)– que poden aparèixer en llocs tan poc indicats com l’orifici anal, glups, o la vagina. Paraula de Mijares.

Andorra
hospital de Santa Coloma
hospital de Meritxell
medicina
doctor
Mijares
traumatòleg
cirurgià

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

M'ha fet molta il.lusió de retrobar aquesta cara estimada, la d'un gran professional de la cirurgia i amic de casa on havia vingut a sopar més d'una vegada, una persona d'excepció que no va passar desapercebuda al país i va fer molt bona feina, també des de la seva vessant humanista... Ara no te cabells, bé jo els tinc blancs, però el seu somriure i vitalitat crec que és el mateix de sempre.2t45gn
Una Gran persona , amb molta paciència que a part de traumatòleg deixava la vida al quiròfan en casos que ningú donava res Li dec estar de peu i no en una cadira ( moltes intervencions complicades a la medula , pero no es va rendir mai ) Gran part de les meves medalles , copes i alegries son part seva Gràcies Dr. ! Per mi Albert

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte