Diari digital d'Andorra Bondia
Migue Guerra.
Migue Guerra.

Migue Guerra: “Si tornés a tenir 15 anys, aniria a La Llacuna a aprendre de solfa”


Escrit per: 
A. Luengo / Edu Comellas

Definitivament, se li ha posat un aire de Mick Jagger que no està malament. Aquetsa nit i demà torna a La Llacuna, després de dues temporades desaparegut, i per celebrar el 35è aniversari de CQTM, al costat de Toni Saigi, Chupi, Quino Béjar i del seu germà, Toni. Tocarà amb el Yamaha BB 5000 de les grans ocasions. El Fender del 1977 autografiat per Marcus Miller i TM Stevens és per mirar i no tocar-lo.

S’han prohibit els espectacles amb més de 1.000 espectadors. De poc que es queda sense concert.

Què passa? Tenen por que se’ls desmadri la gent i no hi ha prou poli per controlar-la?

Pel coronavirus, Migue.
Ahhh! Això! Home, tenint en compte que a La Fada omples amb 70 persones, i enllaunats, me’n falten no sé, unes 800 per estar en zona de risc.

Com les coses continuïn així, i com ha passat a baix, que es clausuren locals d’oci, cines i teatres, el seu podria ser dels últims concerts de la Fada.
Calla, calla. Tot això ja ho veurem. De moment tinc molt per oferir. Hem preparat un repertori espectacular.

Digui, digui.
Hancock, Prince, Miles Davis, Zappa...

Temes seus?
Amb monstres com aquests, què vols afegir-hi? Seria presumptuós per part meva colar-me entre els més grans del funk. Però en canvi sí que tinc una sorpreseta.

A veure.
A la segona part faré pujar a l’escenari amics meus amb qui he compartit la passió per la música: Oriol Vilella, Efrem Roca, Sara Núñez... 

Per tocar què, exactament?
John Scoffield, Billy Cohan, Prince, de nou, i gent d’aquest calibre.

Portava dos anys desaparegut. Per què?
No he passat els meus millors moments. He desfilat pel quiròfan, el braç dret –el dret!– em va fer figa i, en fi, el cert és que en algun moment ho vaig veure negre. Però per sort va ser falsa alarma i torno a ser el de sempre.

Segur!?
Un Migue explosiu, total, com mai heu escoltat.

Això és el que diu sempre.
Perquè sempre és veritat. O no? I si no t’ho creus, vine aquesta nit i ho comproves.

Però si no queden entrades. I dos dies! 
La Fada és un local únic. No sabem el que tenim. Calentíssim, amb la gent a un pam. Convida a buidar-t’hi, perquè tot el que dones t’ho tornen.

Què els dona, als seus fidels?
No et pensis. Les entrades no arribaven i em vaig arribar a posar nerviós. Després es van vendre en quatre dies. Totes. 

D’on surten, els ‘guerristes’?
No ho sé, i jo mateix m’ho demano cada vegada que toco. ¿Després de tant de temps qui es recordarà de mi? Doncs se’n recorden. I compren l’entrada, i venen. La vida és meravellosa.

Celebren els 35 anys de CQTM, l’acrònim de la banda que completen Toni Saigi, Chupi, Quino Béjar i el seu germà, Toni. És un concert per a nostàlgics?
Al contrari. Per donar-ho tot i per suar la cansalada. L’any passat ens vam reunir en un aniversari, ens vam anar engrescant, i aquí ens tens. Amb unes quantes canes més.

Quan i on va ser aquell concert epifànic?
El 1985, a l’Àngel Blau. 

Com va enrolar aquest personal?
Chupi i la seva banda van venir a fer un concert a Escaldes, en un local que hi havia darrere del Roc Blanc, Toni Xuclà Quartet, es deien. Necessitaven uns amplis i jo els hi vaig aconseguir. Per mi va ser una revelació, perquè gràcies a ell vaig conèixer un grapat de músics que han marcat la meva vida artística.

Ja tenia la dèria del funki?
De sempre. 

Però d’on l’havia tret?
El virus, i perdona la brometa, me’l va inocular el meu pare. Era representant de la CBS i a casa sonava Miles Davis. Això als 10 anys et marca. Com a mínim, en el meu cas. Em va estalviar de perdre el temps en altres gèneres que respecto molt però que mai no m’han interessat ni poc ni gens.

Soc un profà. Per on començo?
Live-Evil, sens dubte. Per mi, el parenostre de la religió funki. Me’n vaig convertir en un devot incondicional. Vaig veure el gran Miles en una dotzena de concerts. L’última, a París, el 1991, quatre mesos abans de morir.

I abans del CQTM, que? La seva primera vegada dalt d’un escenari?
Al Màgic, que estava a la Llacuna. Amb Xilet Vives i un altre company que es deia Luciano.  Tenia 14 anys i ens van pagar 400 pessetes. A l’època encara tocava la guitarra.

Ho veu, com m’enganyava: vostè va començar com a guitarrista rocker.
Fins que vaig descobrir Jaco Pastorius a Barcelona. La segona revelació. I em  vaig passar al baix.

Sempre autodidacte?
Sempre. I no és cap orgull. Ser músic sense solfa és un hàndicap. Si tornés a començar, aniria a la Llacuna a aprendre’n.

Expliqui’m una altra vegada el dia que va telonejar Maceo Parker. O va ser al revés?
Si us plau! Va ser el 2001, al festival d’Escaldes. Vaig tocar després d’ell. Un luxe creuar-me’l al backstage. Li vaig demanar una foto, és clar. Ens la va fer l’Otilio. I encara la conservo.

 

Migue Guerra
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic