Miguel Poveda: “La música tradicional és essencial per saber d’on venim”

El ‘cantaor’ barceloní obre aquesta nit la 35a edició del festival Narciso Yepes amb l’espectacle ‘Íntimo’.

Ja el tenim aquí: Miguel Poveda. El cantaor català (Barcelona, 1973) obre aquesta nit el cartell del 35è festival Narciso Yepes amb l’espectacle Íntimo, que no és precisament una primícia –la fira va arrencar el 2014– però que incorporarà per al seu debut al nostre racó de món alguns temes de Desglaç, l’àlbum amb versions de poetes catalans, i en català –Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Brossa, Margarit, Gabriel Ferrater–, i un tastet del pròxim disc, que ha de sortir, diu, a la primavera. El plat fort serà, però, un repàs de la història i la geografia flamenca –seguiriyas, malagueñas, alegrías, tangos, bulerías i anar fent–, amb Jesús Guerrero a la guitarra i Paquito González a la percussió. A la represa, un viatge al món de la copla que, diu, “em feia escoltar la meva mare”. Per exemple? Marifé de Triana, Rafael Farina, Juana Reina i Rocío Jurado. Que la copla els sona a les generacions nascudes a partir dels 70 a plistocènica? Doncs aquí va un curset accelerat dissenyat en exclusiva per Poveda: “Llegiu els sonets de Rafael de León, poeta grandiós, i com els cantava Lola Flores convertits en coplas, i escolteu Concha Piquer.”

Ho farem, el que no és clar és si podrem fer-ho abans del concert d’aquesta nit, una de les escassíssimes píndoles flamenques que ens ofereix la cartellera no només ordinenca, sinó nacional. Poveda s’ho pren amb esportivitat: “Com a mínim, el flamenc no és inexistent: esperem que a poc a poc n’hi hagi més, i agraïm que ni que sigui de tant en tant en programin una vetllada com la d’avui.” I aprofita per donar un copet a l’esquena als herois d’Alendoy, que fa quinze dies van aixecar el primer festival flamenc: “És admirable que no es deixin endur per la comoditat, que lluitin pel que els apassiona; tenen tot el meu respecte i espero, sense voler ser pretensiós, que el meu pas per Ordino doni ànims als que aposten per aquest gènere.”

Però, què té el flamenc, tan local i tan atàvic, per haver-se convertit en el gènere universal que és avui? Poveda ho té clar, a la manera de Raimon: “La bona música és atemporal i immortal, con ho són tots els clàssics, siguin del gènere que siguin. La tradició és el més valuós que tenim, i la música popular és essencial per saber d’on venim.” Com té també clar que no és l’origen el que compta en un artista; que no hi fa res que nasqués a Barcelona i no a Triana: “L’emoció pot amb qualsevol prejudici; l’emoció converteix la procedència en una anècdota; si arribes a l’emoció, ningú no et demana el passaport per fer música.” L’emoció: Viggo Mortensen, a La carretera, en deia el foc.