Mi(ni)steris venecians

La curta història andorrana a la biennal de Venècia ja ha donat un grapat de sucoses anècdotes. L’última, l’agra polèmica entre l’escultor Agustí Roqué i Cultura a compte de les dimensions mínimes del pavelló de l’edició del 2015 a Spiazzi Castello –que a més es va contractar d’oïda, sense haver-lo trepitjat ni una sola vegada, diu l’artista– i del sobrecost que va generar el transport d’Inside, inside, l’obra de Roqué: 33.000 euros més del previst, segons el ministeri que dirigeix Olga Gelabert. Doncs ja n’hi podem afegir una altra: resulta que el departament de Promoció cultural, que cinc anys després de debutar a la Biennal sembla que ha decidit (per fi) reunir la col·lecció veneciana, ha extraviat L’efímer i l’etern, el tríptic amb què el pintor Francisco Sánchez va participar en l’edició del 2011, la primera amb presència andorrana. Que li ha perdut la pista, per a estupefacció de l’artista, que dies enrere va rebre una inquietant trucada del ministeri que li demanava si tenia idea d’on podia haver anat a parar l’obra perquè els tècnics del departament no la localitzaven.

El cas és que L’efímer i l’etern és una obra de dimensions considerables, formada per tres plafons que en conjunt fan 454 centímetres de llarg per 114 d’alçada, i que l’última notícia que se’n té és l’exposició que el mateix ministeri va organitzar el desembre del 2011 amb les dues peces d’aquella primera participació en la Biennal: el tríptic de Sánchez i La ciutat flotant, el muntatge fotogràfic també de grans dimensions amb què hi va concórrer Helena Guàrdia, que ha tingut una mica més de sort perquè la seva obra sí que ha estat localitzada. La de Sánchez, en canvi, va desaparèixer sense deixar rastre, es veu, des de la clausura de l’exposició, el febrer del 2012. A banda de la lògica estupefacció, el pintor es mostrava divendres entre des­olat i indignat per la desídia amb què el ministeri –considera– ha tractat la seva obra. La pregunta lògica és on es troba la resta d’obres que han participat des del 2011 en la Biennal, en quines condicions i quin destí se’ls pensa donar.

Tot això, en fi, la mateixa setmana que transcendeixen els noms dels tres artistes –Eve Ariza, Jordi Casamajor i Zoe– que competiran per la plaça que els ha de dur a la pròxima edició de la Biennal, i amb la comissària de viatge a Venècia per tancar la seu del pavelló. De moment, amb una ferma candidata: l’església de Santa Maria de la Pietat, amb façana al Gran Canal i a escassos 500 metres de San Marco. La sala d’exposicions de la Pietat, temple barroc amb frescos de Tiepolo, va acollir el 2015 els pavellons d’Equador i Zimbàbue, i també Taiwan, en els anomenats “eventi colaterali”.