Miquel Mercè: “La qualitat de l’habitatge no ha estat l’objectiu i ara ho hem patit”

Poden semblar simpàtiques casetes de gnoms però són en realitat part d’una reflexió que necessita ser vasta i profunda sobre els llocs que habitem i com es relacionen amb el planeta. Si més no, això és el que interpretem que ha volgut proposar l’arquitecte i artista plàstic Miquel Mercè a El barri del bosc. Ensopegaran amb ell si passegen pels entorns d’Engolasters, on es desplega la quarta biennal L’Andart. 

Lema de la biennal: ‘Què faríem si ens haguéssim de confinar a la muntanya?’
Té una doble resposta. La personal, que sempre havia fet fotografia anant-la a buscar i durant aquell temps l’única via de sortida eren les finestres de casa, i aquí en veieu el resultat [penja damunt de la instal·lació], a Sense títol 2020, perquè és un any per no posar-li títol, la veritat.

Ja hi pot comptar.
Amb la instal·lació, però, també ens preguntem, com a arquitectes com estaríem vivint? He intentat vincular l’arquitectura amb l’entorn, amb el paisatge, amb la natura, cosa que al nostre despatx hem volgut fer sempre. Com? Tenint en compte que la muntanya l’hem de respectar al cent per cent. Per això aquests habitatges s’aniran adaptant al terreny amb el temps.

Estan fets en acer corten.
Els sortirà molsa, els sortirà liquen, creixeran plantes per dins, s’anirà oxidant, agafarà pàtina... Aquesta és l’arquitectura que volem explicar: neix del paisatge i en forma part. Farà paisatge: en els mesos que vindran es mimetitzarà. 

Són 40 cases.
Per recuperar el concepte de quarantena. Totes són diferents, això sí, perquè cada projecte, cada casa, és diferent. 

Hi ha blocs mastodòntics repetits en barris populosos. 
No té cap sentit fer un edifici on la façana nord i la façana sud siguin iguals. Ja ni per arquitectura vernacular ni per sostenibilitat... Genera inquietud. Ni es pot simplement rotar-los per adaptar-los al terreny: s’ha de pensar sempre a quin lloc estem. 

Passejo per Engolasters, em trobo amb aquest conjunt i, miri, m’hi agradaria viure. 
Més que en moltes ciutats, oi? És més natural, agradable. 

Però és factible?
No. És un concepte i portat a l’extrem, és clar. Però volem traslladar aquest missatge de fer arquitectura adaptada a la natura. 

Què va reflexionar un arquitecte entre quatre parets?
Pensava sobretot en l’espai públic, perquè se’ns ha privat d’estar en llocs comuns on fèiem intercanvis socials, d’activitats, culturals... Que ens confinessin va fer que molta gent agafés consciència de la manera que tenim d’estar a casa: tan atabalats tot el dia que només hi anem a dormir. El fet d’estar tancats a casa ens ha fet adonar de la importància de l’espai públic. 

Els carrers seran sempre nostres. 
Aquesta sensibilitat que hem  agafat sobre tenir una terrassa no ha impactat tant pel que fa a l’espai públic. Hi ha hagut un cert esforç dels organismes públics per reduir el trànsit, per exemple...

Això ho veu a Andorra? 
No, dic en general. Semblaria que on ahir es feien autovies avui es tanquen els caps de setmana i es reutilitza aquest espai públic. A Barcelona es fan les superilles. A Andorra també. No amb tanta energia, però també s’hi està reflexionant. 

Un altre habitatge és possible? Hi ha qui les ha passat magres, en cubicles. 
Tant la societat com els promotors han vist que ja no tot s’hi val i es buscarà més qualitat. Això ens empeny a fer un salt de qualitat arquitectònica, perquè tothom la voldrà. Hi havia voluntats diferents: comprar barat, o fer-ne moltes, i l’aspecte qualitatiu no sempre estava damunt de la taula. El confinament ha fet reflexionar promotors, compradors, llogaters, tothom en general. 

S’ha pagat, i molt, i amb una gran manca de qualitat. 
Perquè no era l’objectiu. Ara ho hem patit. 

Parlem de la biennal? Ha participat en tres edicions.  
Menys un any: vaig fer una proposta al mur del Falgueró, que remeno a veure si la puc realitzar, perquè la línia que vaig fer a Carroi marcava el límit físic a Andorra la Vella entre la part urbanitzada i la part salvatge, on no es pot construir. El límit aquest es va materialitzar després al mur del Falgueró: del mur cap avall hi ha un pàrquing, un tall literal a la muntanya perquè cap amunt és tot natura. Per a mi, com artista, és un somni poder intervenir-hi. 

Per fer què?
Vull curar aquesta ferida.

Com ha vist l’evolució de la biennal? 
Em sap greu que una cosa que funciona, que posa en simbiosi la cultura i la natura, tan important al país, cada any ha tingut una mica menys de suport econòmic. Cada any em demanen menys cost de producció com a artista. I no cobrem, és clar. Són condicionants sempre en contra. 

Generi una polèmica com la de la línia del Carro. Va bé. 
Ens hi hem d’atrevir. Per què no intervenir al mig del llac? Anem a cridar fort. Liem-la!