Diari digital d'Andorra Bondia
Miquelets, toqueu el dos (del Pui d’Olivesa)
Miquelets, toqueu el dos (del Pui d’Olivesa)

Miquelets, toqueu el dos (del Pui d’Olivesa)


Escrit per: 
A. L. / Foto: Súplica del síndic Calvó per desallotjar els miquelets instal·lats al Pui d'Olivesa, firmada a la Seu el 16 de juny del 1692 (Arxiu Nacional)

Al pobre síndic Calvó se li va girar feina, aquell juny del 1692. En mala hora una companyia de miquelets catalans a les ordres del baró de Preus s’havia instal·lat al Pui d’Olivesa, davant de les lògiques suspicàcies dels natius, amb les ordres de no deixar-hi pujar ni baixar ningú. Ningú que no fos del país, és clar. Val que els francesos estaven empipant des del Tractat dels Pirineus del 1659, i encara més des que vint anys després comencen la construcció de la fortalesa de Montlluís. De fet, el 1691 havien arribat a ocupar la Seu, i l’any següent van repetir la jugada amb Puigcerdà. Però és que no eren els miquelets els que havien de determinar qui passava o deixava de passar pel territori andorrà, devia pensar amb raó el bon síndic.

Així que primer envia dos homes –un tal Joan March i un altre Mitjavila– a negociar amb el capità dels miquelets. No en trauran més que paraules: que els demanin als comandants francesos garanties que no aprofitarien la retirada catalana per ocupar ells el Pui. Calvó ho intenta, sense gaire esma, la veritat. I comença un peregrinatge que el porta a parlamentar amb el governador de Montlluís, amb l’intendent i amb el governador del Rosselló –el futur mariscal Noailles– per part francesa, i amb el virrei de Catalunya i amb el bisbe, per part espanyola.

Aquest és el contingut de la carta firmada a la Seu el 16 de juny del 1692 per Bartomeu Calvó: un dels 22 documents amb què l’Arxiu Nacional va estrenar ahir la sala de textos de l’Arxiu en Línia. Una mina, ja els ho dèiem. Més que carta, en fi, impotent súplica que dóna testimoni de la submissió de fet dels andosins de l’època davant del capritx i l’arbitri dels poderosos veïns. No consta com va acabar l’ocupació del Pui d’Olivesa, ni qui va cedir abans –els francesos o els espanyols– ni tampoc què hi va tenir gaire més a veure: si l’habilitat negociadora de Calvó o les necessitats estratègiques dels contendents. Tampoc qui és el “Míser” –¿el bisbe, potser?– a qui va destinada la missiva. Però sap mantenir la tensió dramàtica amb l’encàrrec final al míser –“Al presoner darà mil recados de nostra part”: ¿quin presoner? ¿On? ¿Per què?– i la fórmula ritual de comiat: “Al manar de vostra mercè que ses mans besem.”

Val a dir que la transcripció, obra de Domènec Bascompte, no acompanya la reproducció digital del document, però és que no es pot tenir tot. La súplica del síndic Calvó fa joc amb un altre document del senescal de Foix, aquest del 24 de març del 1512, que prohibeix els seus homes fer drecera per Andorra per anar a guerrejar contra “lo pays de Urgelh”, sota pena –adverteix– de “confiscation de corts de béns”: si ho havia de prohibir, senyal que era el pa de cada dia. Entre la vintena de documents, en fi, no hi falta l’acta de consagració de Sant Serni de Nagol, el més antic entre els que es conserven a l’Arxiu: datat el 1055 “de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist”, el firmen el bisbe Guillem, “que vingué ací i consagrà l’església de Sant Sadurní a la parròquia de Lòria”, i els preveres Isarn i Bernat, “amb tota la seva gent”.

Andorra
Arxiu en Línia
miquelets
Pui d'Olivesa
acta de consagracio
. Sant Serni de Nagol
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic