Moisés Maroto: “La música renaixentista, barroca, era per a la gent el pop del moment”

S’albira el final de l’estiu i s’acomiaden dues joies culturals que acompanyen la calor: Orgue&nd ofereix avui l’última cita, un Jardí romàntic amb obres de Debussy o Saint-Saëns interpretats per orgue i arpa. El FeMAP diu a reveure a la Seu, on l’Ensemble Serendipia fa un concert amb Shakespeare com a fil conductor. L’explica Moisés Maroto. 

Shakespeare, en concert?
Volíem capgirar la manera com es plantegen els concerts, amb peces lligades sense un motiu molt clar. Una obra literària podia ser una bona base, i com que ens agrada el teatre i teníem el desig de fer danses angleses del segle XVII, Shakespeare ens venia al pèl. 

I van triar ‘La tempestat’.
La vam llegir, rellegir, vam buscar què deien els filòlegs, quina al·legoria hi havia en l’obra. I vam trobar que es relacionava amb la idea de creació de l’univers segons Plató: un déu que ordena, el demiürg, que a l’obra de Shakespeare pensem que és Pròsper, i a partir d’aquí un caos, una tempesta. 

I la idea musical?
Quadrava molt bé posar música a personatges com l’aire o el foc, o el mar. La música no se cenyeix a un estil, cosa freqüent en la música antiga: fer tot renaixement per exemple, sinó peces medievals o una sonata de Telemann del barroc... 

‘Petita tempesta’ han batejat el programa. 
És com contemplar una tempesta en un got d’aigua. Toquem amb molts instruments. Fins a onze flautes de pic diferents que toquem els dos flautistes. I el percussionista també toca timbals, bombos, panderetes, un arpa de boca... 

Tot de memòria.
Sí, això ajuda molt a connectar amb el públic, facilita que ens mirem. Mai no saps ben bé què pot passar amb el públic en la música antiga, però crec que els agrada la posada en escena, amb tants instruments. Al públic li agrada veure com es desenvolupa la història, la pot seguir molt bé, i connecta amb nosaltres. 

Fàcil, decidir les peces?
No, va ser la part més complicada. També la més maca. Hi ha una tasca de recerca molt gran, quasi musicològica. Hi ha peces en les quals hem fet arranjaments als instruments. En música antiga la posada en escena és l’últim pas, la punta de l’iceberg de tota la feina. 

Això de música antiga a vegades espanta. 
Cert, cert. La gent és reticent, no sap què esperar. Però la música barroca, renaixentista, és música pensada per a la gent de l’època –i no érem tan diferents– així que és el pop del moment. Atreu més del que sembla. No hi ha obres de 40 minuts que exigeixen una concentració, com una simfonia de Beethoven, sinó que duren dos o tres minuts. I veiem peus movent-se: la gent vol ballar!

Un concert poc encotillat. 
Els festivals de música antiga han fet molt bona feina, com el FeMAP. Jo hi vaig passar ja el 2013; aposten per treballar amb l’entorn, per lligar turisme i cultura, que funciona molt bé.  Però també els grups hem de fer un pas endavant i proposar programes de qualitat però també amb el disseny. S’ha de renovar el format de sortir i tocar una sèrie d’obres sense lligam. A la gent li pot agradar, però també pot cansar una mica. I que consti que soc fan absolut de la música antiga! 

Volem espectacle. 
Vas a un concert i vols alguna cosa més, un espectacle al cap i a la fi, dinàmic, ben tractat musicalment i amb un nexe. 

El barroc com a porta d’accés a la música clàssica... 
Efectivament, pel FeMAP havia passat amb un altre grup, Barroc&roll. El nom ho diu tot. Molt dinàmic, nosaltres també érem molt joves. Era una manera molt fresca. Com deia, el barroc era música popular i té aquests baixos ostinatos, jazzístics, que enganxen molt.