Morell, profeta (literari) a casa seva

El primer llibre que va comprar va ser el Canigó de mossèn Cinto, en un exemplar de principis de segle –del segle XX, s’entén– que naturalment encara conserva. Tenia 14 anys, diu, i a aquell Canigó epifànic, pel que tenia d’anunci del que havia de venir, l’han seguit posem que uns 15.000 volums entre llibres impresos, manuscrits propis i cartes, les moltes cartes que ha intercanviat amb algunes de les patums de la literatura catalana del segle XX. Espriu, per exemple. Aquestes són les dimensions exactes de la monumental biblioteca que Toni Morell (1941) ha reunit els últims sis decennis. Si fan comptes els sortirà una mitjana rareta, sí, però impressionant: resulta que l’autor de Set lletanies de mort, de Borís I i de La neu adversa ha adquirit un llibre i mig (!) cada dos dies des d’aquell Canigó iniciàtic. Durant seixanta anys, trinco-tranco i sense fallar un sol dia perquè, si no, no surten els comptes.

Doncs aquest oceà de paper i lletra és el que acaba de cedir de forma perpètua, irrevocable i gratis data –per dir-ho amb un llatinisme tan propi del nostre home d’avui– a la biblioteca de la Massana, segons el conveni que van firmar ahir el mateix Morell i el cònsol, David Baró. Amb sorpresa inclosa, perquè Baró no se’n va poder estar i va revelar l’acord del Comú de posar el nom d’Antoni Morell a la biblioteca, en un acte que tindrà lloc les pròximes setmanes. Ja que hi som, esperem que no passi com amb la universitària de Sant Julià, batejada el 2006 amb el nom de José Luis Sampedro, de qui només queda la placa: mai, ni una sola vegada s’ha fet servir el nom del seu il·lustre padrí en les activitats que organitza l’equipament.

Però aquesta és una altra història i avui toca parlar de Morell i d’un fons bibliogràfic que anirà ingressant per fases a la Biblioteca Comunal: de moment ja hi han arribat 5.000 exemplars, que seran inventariats i catalogats abans de ser posats a l’abast del públic. Abans d’un any i Deo volente, vaticinava ahir el mateix escriptor, hi arribarà la resta del fons fins a completar aquests 15.000 documents. Una xifra considerable perquè la biblioteca de la Massana –acostumem-nos a anomenar-la en endavant pel seu nom: Antoni Morell– consta avui d’uns 30.000 volums. Així que amb la cessió en curs guanyarà de patac la meitat de pes.

Es tracta, i ho deia ahir el mateix autor, del fruit de tota una vida i del reflex dels seus particulars interessos, tant literaris com acadèmics i professionals: estudiant d’humanitats, filosofia i teologia, secretari de Sindicatura durant dotze anys, professor al Sant Ermengol, assessor pedagògic del Consell, advocat, ambaixador davant de la Santa Seu i naturalment –i per sobre de tot– escriptor i novel·lista. Així que molt d’assaig i molta ficció, tant en català com en castellà, francès i també italià, detall aquest últim lògic en qui deu ser un dels últims humanistes d’aquest país capaç d’expressar-se en llatí. Hi poden afegir volums dedicats pels seus autors –des del mexicà Carlos Fuentes fins a Agustí Bartra i Martí i Pol– i, és clar, els manuscrits de tota la seva obra, tant novel·lística com històrica i, atenció, periodística, perquè Morell deu haver sigut un dels més regulars, prolífics i també conspicus articulistes de la nostra premsa.

Objectiu: evitar els encants

Entre tot aquest maremàgnum de paper hi té un lloc destacadíssim la secció diguem-ne andorrana, inclosa la transcripció –també manuscrita– de l’exemplar del Politar conservat a la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona que va servir de base per a la primera edició del patracol d’Antoni Puig, el 1983. No es tracta d’una col·lecció equiparable a les dels bibliòfils Enric Palmitjavila o Casi Arajol, advertia ahir Morell, “però probablement hi ha algun llibre que a ells se’ls hagi escapat”. Ho comprovarem aviat. Però ara hi ha dues preguntes que esperen resposta: ¿per què ara? ¿I per què a la Massana, i no a la Nacional, com sembla que és el que tocava? Doncs perquè els espais més petits són –diu Morell– “més controlables, més seguibles i possiblement més consultables. I no és que desconfiï de la Biblioteca Nacional, però crec que el fons hi quedaria més difús, més diluït”.

 Així que a la Massana. Però, ¿per què ara? I aquí va tirar de la seva experiència personal com a bibliòfil que és. Diu Morell que ha passat molts matins pul·lulant pels encants de la barcelonina plaça de les Glòries. Que ha vist com acaben les biblioteques de metges, advocats, escriptors i sacerdots traspassats sense descendència –o amb una descendència que s’estima més heretar un pis a la platja que no un camió de llibres: amuntegades al terra i saldades a euro el quilo. Com ha passat recentment amb les de Brossa i Ràfols Casamada: “Per no acabar en aquesta mena de magatzem del 2 per 1, i com que no tinc descendència directa, m’ha semblat prudent i respectuós amb els autors, amb els llibres, amb mi mateix i amb els lectors deixar lligada aquesta cessió.”

Per complir aquesta estupenda voluntat fins i tot en el cas que ell falti, ha deixat nomenat un consell d’administració –el seu col·laborador, Manolo Aguilar; l’exsíndic Joan Gabriel; l’exsecretari de la Mitra Joan Massa i el seu advocat, Francesc Badia– que vetllarà perquè es compleixin els objectius de la donació, que no són altres que catalogar els llibres, conservar-los i posar-los a l’abast dels interessats. Al final de la seva vida Borges donava gràcies, en fi, no pels llibres que havia escrit sinó pels que havia pogut llegir. Ben aviat tindrem a la Massana les dues vides més essencials de Toni Morell: la de l’escriptor i la del lector. ¿No tenen ganes de tenir el manuscrit de Borís I a les mans?

Novetats a la vista: amb memòria i sense Calbó

Va ser el d’ahir un dia pròdig en notícies. Perquè Morell tornarà ben aviat a l’aparador de les novetats. I per partida doble: d’entrada, Casa de la memòria, a punt d’enllestir i que constitueix una mena de continuació de Memòria d’un fill del poble (2005), i escrit com tots els seus llibres a cal Giraut d’Escàs per conjurar la irrevocable des­aparició del país que ell va conèixer: “Aquest país nostre s’està perdent, senyors meus. Espero que els meus llibres serveixin per recordar-lo com ho fan les velles fotografies.” Igualment pessimista es mostrava ahir davant l’estat catatònic del món cultural: “No criticaré la cultura del país perquè la ministra és de la Massana i no seria de bon gust, però la veritat és que a tot arreu, en general, la cultura no importa. No importa...” La segona novetat té també regust memorialístic, durà per títol Passaport sense nom (Crònica sentimental, 1979-2016) i recollirà un centenar de retrats-endevinalla de personatges del país, a l’estil dels que va escriure (amb pseudònim) per a la revista Andorra 7 en una secció que es deia precisament així, Passaport sense nom, i que per tenir-ho tot tindrà fins i tot un dibuix de cada personatge a càrrec de Sergi Mas. L’un i l’altre els tindrem a la llibreria abans de Sant Jordi. Però sempre hi ha una mala notícia. La d’avui és que Morell sembla haver renunciat definitivament a novel·lar la vida i miracles del mariscal Calbó, fill de Soldeu i guerrer de Lluís XIV. Llàstima: no es pot tenir tot.