Diari digital d'Andorra Bondia
Lectura de la sentència de Bacó, el 28 de març del 1896: la pena de mort li va ser finalment commutada per cadena perpètua.
Lectura de la sentència de Bacó, el 28 de març del 1896: la pena de mort li va ser finalment commutada per cadena perpètua.

Morir a la plaça: teoria i pràctica


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Romeu (Arxiu Nacional)

El ‘Manual Digest’ consagra un capítol sencer a detallar el cerimonial que regeix l’execució de la pena capital.

Diu Albert Villaró, que l’ha magrejat durant un lustre per transcriure’l en català aproximadament fabrià i degudament anotat, que la part del Manual Digest que més el va sacsejar va ser el capítol 3 del Llibre IV, de títol il·lustratiu: Ceremonial en obertura, prossecució, lectura de sentències capitals i de penes aflictives de cos i execució de sentències criminals majors. No se li esborra, diu, el detallisme quasi gore i també la fredor notarial amb què Antoni Fiter i Rossell descriu com s’ha d’escenificar un ritual que Brutails no va tenir manies a qualificar de “lúgubre” i “macabre” a la Coutume d’Andorre.

Això últim ho recordava Lídia Armengol en l’article pioner que va consagrar al número II dels Quaderns d’Estudis Andorrans (1977) en aquest mateix aspecte del Digest. Armengol, a més, ho posava en context per fer una mica més digerible l’asèpsia forense de Fiter i Rossell: “En realitat, l’execució de sentències de mort a Andorra (...) no difereix gran cosa de la manera com era practicada a Catalunya fins a la primera meitat del segle XIX”. N’hi ha per tant? Ara és més fàcil que mai comprovar-ho, perquè l’exquisida reedició del Digest impulsada pel Consell General ens el posa a l’abast en català normatiu i perfectament intel·ligible.

Així que vegem-ho. Arrenca Fiter pel començament. És a dir, pel botxí, que ell anomena executor del que tècnicament es coneix com a sentències criminals majors i que inclouen no només la pena de mort, sinó també la “pena aflictiva de cos” –ras i curt, la “mutilació de membres” i l’“atenallament”– i la tortura. La cosa promet. L’“executor”, en fi, el va a buscar un “prohom de les Valls escoltat de sis o vuit hòmens d’armes ben municionats allí on els veguers han previngut”. Mestres de cases, fusters, serrallers, corders, espardenyers i altres “oficials mecànics”, estan obligats a col·laborar amb la justícia “quiscun en coses de son art que s’hagen menester (...) ab les penes ben vistes i presó en cas de renitència”. Per exemple, a l’hora d’aixecar el patíbul o de parar el foc i, glups, les tenalles amb què marcar el reu. Vaja, que no hi cabia l’objeccció de consciència.

Des del dia de la lectura de la sentència, que tenia lloc a la plaça i seguint un protocol que Fiter també descriu amb pèls i senyals, el reu és disposat “en paratge a on menos síntia lo bullício del món, a fi de que millor puga vacar a sa ànima i consciència per lo trance que se li espera, cuidant los guardes que no hi haja ruido ni bulla cerca del paratge, confessant i rebent lo viàtic”. Després d’això, ja el consideren preparat per a l’últim tràngol, que comença amb el periple des de la presó –a Casa de la Vall– fins al patíbul, i recordem en aquest punt que per aquí dalt els reus van morir penjats a la forca fins que al 1854 el bisbe Caixal va introduir el garrot, que considerava més “humà”: “S’acostuma a traure de pla presó ja lligat i compost per lo executor per encaminar-se al lloc el suplici, menant ab una cadena al coll lo executor, ben escoltat de gent ab armes i posats piquets en la boca dels carrers de la plaça de la vila i devant de la porta de la iglésia”.

Periple funest

Es tracta, òbviament, que el reu no tingui la temptació –ni tan sols l’opció– de refugiar-se al temple i acollir-se a sagrat. El precedeix, diu Fiter, “alguna devota congregació d’hòmens”, inclòs el Sant Cristo, i tot plegat sota el so de la campana grossa, que “s’acostuma a voltejar despácio des que ix lo Sant Cristo i la congregació fins que han tornat a ella”. I tot plegat, sense oblidar la diguem-ne salut espiritual del pobre condemnat: “Lo que porta lo Sant Cristo acostuma, quan fa senyal lo director, donar-lo a besar al reo a l’eixir de la porta de la presó i en lo peu del suplici”. El patíbul, que s’acostuma “extruir”, diu, “al peu de la plaça de la vila d’Andorra, al costat de la rectoria”. I arriba el moment decisiu: “Lo executor, d’insinuació d’un dels batlles o del fiscal, lo descobreix i lo alça per a executar la sentència quan fàcia senyal la personal que fa de fiscal”.

La cosa no s’acaba aquí, perquè consumada la sentència, “lo director o altre fervorós sacedot acostuma fer una plàtica al poble, persuadint-los lo obrar bé i fugir del pecat”. El detallisme del Digest arriba fins al punt que dicta què s’ha de fer amb les despulles del reu. Normalment, se les enterra “tres o quatre hores després de l’execució o l’endemà”, i fins i tot es preveu dir unes misses per la seva ànima. Però també es pot donar el cas que el cos del difunt s’hagi d’exposar “en algun paratge que exprèssia la sentència per escarment de la gent”. En aquest cas, “s’hi porta lo endemà per lo executor, ben escoltat gent d’armes, prenent la cavalcadura s’haja menester lo nunci”.

Tan calculada escenificació tenia una finalitat òbviament exemplaritzant –l’“escarment de la gent” de què parla Fiter–, però l’home devia ser conscient que es tractava d’un espectacle de difícil digestió, perquè tanca el capítol insistint que “és acte de molta caritat, meritori i en què se guanyen moltes indulgències que en lo dia de l’execució s’aplèguien persones devotes en acaptar lo matí per misses i sufragis del pobre penitent”. I tot plegat acaba passant comptes, com si es tractés d’una transacció comercial: “Lo nunci se’n torna a acompanyar l’executor ben escoltat, com s’ha dit al venir, a son poble, i se noten sos gastos i salari”.

Mutilar, marcar, tenallar i altres suplicis

El cerimonial previst per a les penes capitals ens pot resultar més o menys familiar gràcies a les cèlebres fotografies del veguer Romeu i de Claverol, que van retratar les lectures públiques –que no l’execució– de les sentències de Manuel Bacó, finalment commutada per la de cadena perpètua (1896), i de Pere Areny, que no va ser agarrotat, sinó afusellat (1943). En tots dos casos es va seguir escrupolosament el ritual previst al Manual Digest. Però és que, com hem dit abans, el capítol 3 del Llibre IV també prescriu com s’ha de procedir en els casos que la sentència estableixi “penes aflictives de cos” i de tortures. I de nou aquí el relat resulta sorprenentment prolix: “Si la sentència és al mateix temps de la mutilació de membres o atenallament, se prevenen los fogons, estenelles, cremants i pilons per los nuncis en los endrets que disposa la Cort, a on al passar obra lo executor”. És inevitable imaginar la macabra processó, amb el reu aturant-se a cada “endret” on prèviament s’ha dispoitat l’instrumental per al suplici. Però encara hi ha dues modalitats més, que no queda clar si són acumulatives: assots i marca. Els assots, diu el Digest, “s’executen en los carrers de la vila d’Andorra”. I la marca, “a la plaça gran de dita vila, al retornar del capdamunt del Carrer [es refereix al Cap del Carrer?], per cuio efecte acostuma lo nunci tenir ja son fogó cremant ab la marca, previngut en dita plaça”. En aquesta processó, “batlles, fiscals i escrivà solen anar a cavall al detràs del reo, portant el procurador fiscal en lo mig”.

Andorra
sentència
mort
pena
capital
Digest
Manual
Villaró
Lídia
Armengol
patíbul
forca
Número de vots: 201
Comentaris: 1

Comentaris

Costums que no s’han de perdre. Aixi aniriem millor

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic