Morir a Soldeu el 1823

Robert Lizarte i Domènec Bascompte localitzen al llibre d’òbits de Sant Serni una vintena de soldats espanyols, probablement supervivents del setge de la Seu, que van ser enterrats en un cementiri improvisat. Pertanyien als regiments del Baró d’Eroles i de Juan de Romagosa, absolutistes conspicus.

“En el cementerio que con permiso del Ilustre provisor el infrascrito bendijo el dia catorce de Febrero del Año mil, ocho cientos, veinte y tres, para enterrar los cadaveres de los soldados Realistas, que murieren en dicho lugar, â las cuatro horas del dicho dia catorce del dicho Mes y Año, el reverendo Juan Torres presbitero dio supultura al cadáver de un Soldado realista natural de Masllorens, Bagariu de Vilafranca, obispado de Barcelona, que falleció de muerte natural â las once de la mañana del dia once del dicho Mes y Año. Para que conste la firmo en dichos lugar, dia, mes y año. Antonio Soler, parroco de Canillo”.

Aquesta és la lacònica entrada que el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Serni dedica a Jaume Samion, de qui només en coneixem l’origen: era fill de “Mallorens”, probablement la localitat tarragonina de Masllorenç, al Baix Penedès. Si en parlem aquí i avui és perquè l’infortunat Jaume, traspassat l’11 de febrer del 1823, va tenir el trist honor d’estrenar el cementiri que les autoritats canillenques havien tingut la previsió d’habilitar a Soldeu, cosa absolutament excepcional perquè els difunts del poble, com els de tots els pobles de la parròquia, eren enterrats al cementiri de Sant Serni. Però aquest era un cas especialíssim: formava part de la corrua de ferits que va deixar el setge de la Seu, fins aleshores cap de l’anomenada Regència d’Urgell, que havia caigut el 2 de febrer en mans del liberal Espoz y Mina. La major part dels partidaris de Ferran VII es van retirar cap a Llívia, on es va instal·lar provisionalment la Regència. Però es veu que els batallons que comandaven el Baró d’Eroles i Juan de Romagosa es van dirigir a França a través d’Andorra... deixant al seu pas un reguerol de cadàvers.

Jaume Samion va ser el primer soldat a  morir i ser enterrat en terra andorrana. Però fins al 14 d’abril d’aquell mateix any n’hi van seguir altres vint. Una autèntica massacre que de seguida va cridar l’atenció de Domènec Bascompte i de Robert Lizarte, que s’havien capbussat en el llibre d’òbits rere el rastre de Bentura Bergé, campaner de Sant Serni traspassat el 1819: “Quan van començar a sortir soldats realistes, ara un, i un altre, i un altre, i així fins a vint-i-un, en tan poc temps i en un cementiri improvisat expressament a Soldeu, vam veure que allà hi havia un enigma que demanava ser investigat”, explica Lizarte.

La primera hipòtesi va ser que els militars espanyols havien caigut víctimes d’una epidèmia, potser la febre groga que dos anys abans havia provocat prop de 7.000 víctimes mortals només a Barcelona i que havia estès el pànic per tot Catalunya. Però la intervenció del també historiador Quim Valera va resultar providencial: el setge i caiguda de la Seu, tan sols deu dies abans que comenci el degoteig de morts a Canillo, era una pista claríssima. La hipòtesi la tenien pràcticament formulada: els batallons d’Eroles i de Romagosa en retirada cap a França devien deixar a Soldeu un campament amb els ferits que no poden seguir el gros de l’exèrcit. Alguns es devien recuperar prou com per seguir camí cap a França, i els més infortunats van deixar la pell en terra andorrana. 

Una hipòtesi
Samion va ser com hem dit el primer, l’11 de febrer del 1823; l’últim de què es tingui constància va ser un tal Juan N., de Renau (Tarragona), qui es veu que ni els companys van ser capaços de donar la filiació. Va ser enterrat a Soldeu el 14 d’abril. Entremig hi trobem Joseph Carbonell, soldat de la 4a companyia del 2n batalló del regiment de Romagosa i fill de Sarral (Tarragona), mort el 16 de febrer; Baldiri Cusí, de Sant Climent Sescebes (18 de febrer), Juan Batalla, de Valls, que tenia 30 anys (9 de març); Próspero Barberá, d’Alcover (25 de març), i així fins als vint-i-un.

De moment, insisteix Lizarte, és tan sols una hipòtesi. Prometedora, però una hipòtesi. En falta la confirmació documental i detalls com ara que la ubicació exacta del cementiri, sembla que provisional, que es va habilitar a Soldeu, al gener de l’any següent s’hi va autoritzar de forma excepcional enterrar una tal Barnada, veïna del poble, “ahont estan los realistas, perquè a necessitat es gran y verdadera pues ningu se voldrá perder per un mort”, davant la impossibilitat de baixar-la fins a Canillo, perquè al llibre d’òbits no s’hi fa constar la causa de la mort, tots traspassen “de muerte natural”, ni el destí final dels homes que van desfilar per Andorra. Eroles, en fi, va arribar a capità general de Catalunya quan els Cent Mil Fills de Sant Lluís va reposar Ferran VII, i Romagosa, un dels capitostots de la primera carlinada, va ser afusellat el 1834 a Igualada.