Diari digital d'Andorra Bondia
Transcripció manuscrita de ‘Les veïnes i el carboner’, del cançoncer de l’Alt Urgell.
Transcripció manuscrita de ‘Les veïnes i el carboner’, del cançoncer de l’Alt Urgell.
Mossèn Albert Vives i el bisbe Martí Alanis, als anys 80.
Mossèn Albert Vives i el bisbe Martí Alanis, als anys 80.

Mossèn Albert Vives, quan va fugir


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Bisbat d’Urgell / Fons mossèn Albert Vives

El Bisbat recull l'obra poètica i musical de qui va ser `professor del seminari durant tres decennis i director del Museu Diocesà des del 1975 al 1990.

L’esclat de la Guerra Civil el va agafar a Balaguer, on des del juliol del 1931 hi exercia com a vicari i organista. Diu que algú de l’ajuntament el va advertir del perill que corria: “Mireu, millor fóra que us n’anéssiu. Busqueu alguna casa pels voltants…” Dit i fet. El jove mossèn es va refugiar a una casa que la família Rúbies tenia a la localitat de Vilanova de la Sal. S’hi va quedar fins al dia que la reglamentària patrulla d’incontrolats el va anar a buscar. Probablement per pelar-lo. Els va esquivar de pura sort –ell hi veu una certa intercessió divina: “Vaig fer aquest acte de fe: ‘Senyor, si voleu estic disposat. I si voleu que continuï treballant, arregleu-ho!’”– i aquell mateix dia va arribar a peu a Oliana. D’aquí, cap a Barcelona, amb un aval del comitè local i a casa de Lluís Escaler, dirigent d’Estat Català i fill també d’Oliana. I uns mesos després, de nou cap amunt, i altra vegada amb la complicitat d’Estat Català.

Tornem a ser a Oliana: “D’allí, amb un guia, pujàrem el Cadí. A la una de la matinada ens despullàrem i travessàrem el Segre prop dels Banys de Sant Vicenç, i abans que apuntés el dia ja érem a Bescaran (…) Entràrem a Andorra i trobàrem mossèn Marfany. ‘Un altre que s’ha salvat!’, digué ell, gairebé plorant. Vaig dormir en una fonda de Sant Julià quaranta-vuit hores seguides…”

Era el desembre del 1936 i els perills certs que la Guerra Civil comportava per a algú com ell semblaven haver quedat enrere: des d’Andorra passa a Cahors, i un any i mig després és obligat a tornar a Espanya. Per la Jonquera o per Irun. I ell tria Irun. El que quedava de conflicte va servir com a ajudant del rector de la localitat d’Arcieniga, a Àlaba, i acabada la Guerra Civil el destinen  al camp de concentració de Lleida, a la Se Vella, on hi havia tancats prop de 7.000 presoners que eren tractats “molt malament, de manera cruel i rpeugnant”, diu.

Fins aquí, la peripècia diguemne bèl·lica de mossèn Albert Vives (Oliana, 1907-Igualada, 1992), que és un dels molts i suculents aspectes que repassa Josep Varela en la llarga entrevista que li va fer el 1987 i que ara recupera Mossèn Albert Vives: el poeta, el músic i una persona amant de, seu país. Un volum publicat pel Bisbat d’Urgell i que vol retre homenatge a una persona “de tarannà humil i senzill, que desenvolupà una tasca cultural enorme i multidisciplinària, i que demostrà sempre un gran amor per la seva llengua i la seva terra”, segons el coordinador de tot plegat, Benigne Marqués. I que ho fa precisament a través de l’obra de mossèn Albert Vives com a músic i com a poeta, “dues de les seves facetes més notables”.

Val a dir que la seva obra poètica, una setantena de peces escrites els anys de seminarista i els primers temps de sacerdot, ja va ser publicada el 2010 al número 17 de la revista Urgellia. En canvi, diu Marquès, tot i que era coneguda la seva activa participació en la “descoberta” i “edició” del cançoner popular de l’Alt Urgell, recollit per Josep escaler i transcrit per ell mateix, mai abans no s’havia publicat el manuscrit original d’aquest recull. Fins ara, és clar, i ampliat amb un apartat de les harmonitzacions a veus sortides de la mà d’ell mateix, així com amb un recull de cançons populars araneses. Una obra com veuen especialitzada i concretíssima, i precisament per això probablement insubstituïble.

La ‘bona voluntat’ de Pujol
El volum repassa també, és clar, la trajectòria biogràfica de mossèn Albert Vives, orfe de pare als tres anys i que als 11 va ingressar al seminari d’Urgell, on va ser deixeble de mossèn Enric Marfany, organista de la catedral i per a qui té paraules entranyables: “S’havia format a l’Escolania de Montserrat, i era en tots els aspectes un vertader gegant de la música, i l’home més humil que he conegut. No feia fressa de res, però tenia una vàlua extraordinària”.

Ordenat sacerdot el 1931, el 1944 es va estrenar com a professor al seminari: d’Història, de Literatura i de Música. S’hi va quedar fins al 1971. Organista de la catedral des del 1964, el 1968 va ser el primer professor de la càtedra Mossèn Pere Pujol de llengua i cultura catalanes de la Seu, i des del 1971 va impartir classes de català per a professors de l’At Urgell, la Cerdanya i Andorra. Entre el 1975 i el 1990 va exercir com a director del Museu Diocesà i en fi, el 1980 l’ajuntament de la Seu va batejar amb el seu nom una de les escoles de la ciutat.

Però tornin si tenen un moment a l’entrevista de Varela, on mossèn Albert Vives se sincera sense embuts i parla tant dels tres bisbes que va conèixer –Guitart, Martí i naturalment Navarri, “un espanyolista total, que de seguida que podia parlar en castellà ho feia”, diu, però amb qui el va unir una estreta amistat– com de la greu crisi que quasi acaba amb el seminari als anys 50, amb un moviment contestatari liderat  per mossèn Quer, “un vanitoset, al voltant del qual s’agrupà un considerable grup de seminaristes que li deien ‘el Pare’ i que per ell ho feien tot, com si fos l’Esperit Sant”. Una setantena van acabar marxant.

Perquè vegin que no té pèls a la llengua, dedica unes paraules, i no precisament amables, contra els socialistes de Ganyet, “aquestos de Progrés, que s’ho empassen tot, t’ho transformen tot, t’ho tallen tot amb guants de seda: certament, aquí no hi ha democràcia”, i amb una punta entre visionària i pintoresca –en algú que va fugir de la Catalunya republicana i es va passar voluntàriament a l’Espanya franquista– es mulla sobre la qüestió catalana. Progressarà l’autonomia, li demana Varela: “La que voldríem, no. Certament que no. Jo no demano la independència, que potser m’agradaria més, però almenys una autonomia que tingués cara i ulls. Ara és deficient, només de pintureta...” I recordin que som al 1987! És clar que tot això ho combina amb una declarada admiració per Jordi Pujol, “que té pràctica, experiència, talent i mot bona voluntat, perquè l’ha demostrat!” Ningú no és perfecte. Ni mossèn Albert Vives.

Andorra
la Seu
bisbat
Urgell
seminari
Museu Diocesà
marques
Benigne
Guerra Civil
Mossèn Albert

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Especialment exquisit en el tracte a classe amb els seus alumnes del seminari. Un seminarista va copiar com a treball propi el famós "Soneto a Cristo crucificado". Mossèn Vives, a la classe, davant dels altres alumnes, es va limitar d'una manera neutra a preguntar-li si era seva la composició. L'alumne va respondre afirmativament. Al sortir de la classe, li va demanar a l'estudiant que es quedés un moment que volia comentar-li una cosa.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte