‘Murmuri’ torna a sortir de gira

La instal·lació d’Eve Ariza s’exposa a partir de l’1 de febrer a la localitat noruega de Bergen.

No en parlàvem feia quasi un any, des que l’abril passat va marxar a Llemotges per passar la primavera i part de l’estiu a la galeria Lavitrine. Ens referim a Murmuri, la monumental instal·lació que Eve Ariza va crear per a la Biennal de Venècia del 2017. I és ben normal que no n’hàgim parlat des de llavors perquè quan va tornar de Llemotges se’n va anar de pet a la cripta de Meritxell, que és un lloc ben pintoresc per a una obra d’art. Per aparcar-la, és clar.

Però avui toca, perquè Murmuri viatja en aquests moments cap a la ciutat noruega de Bergen: entre l’1 de febrer i el 31 de març farà temporada al Kuntshall 3.14, una peculiar institució consagrada a l’art contemporani que proposa un programa d’activitats al voltant de les obres que exposa. A Noruega hi recalarà el Murmuri primigeni, que Ariza va concebre com un antídot contra la hiperinflació de xerrameca que ha sigut dèria recurrent de l’artista massanenca –recordin els blas amb què ens crivella des de fa anys– i que, diu, és un dels mals que amenacen l’home contemporani.

I com ho fa, això? Proposant un entorn de silenci per escoltar el que diuen els 9.500 bols de la instal·lació, tots ells foradats i que, com les petxines d’Empúries, emeten si hi acostem l’orella el murmuri del títol. L’obra s’ha oblidat per fi d’aquell discurs sobrevingut i pelet indigest que pretenia vincular Murmuri al drama de l’emigració i es presenta simplement com una “experiència sensorial”, com remarquen tots els que van tenir l’oportunitat de visitar-la fa dos anys al pavelló venecià –o d’acostar-se l’estiu passat a Llemotges.

La llàstima és que aquí encara no s’ha exposat sencera i acabada –a ArtalRoc en vam poder veure només un esbós prevenecià– i en tot aquest temps el ministeri no ha mogut un dit per buscar-li una ubicació definitiva. Ariza sempre ha defensat que Murmuri hauria d’acabar en un espai públic, accessible perquè es tracta d’una instal·lació interactiva –per sentir-la cal enganxar-hi l’orella, i si no se sent és impossible entendre-la– i a la vegada protegida perquè per la seva peculiar estructura sembla cridada a ser vandalitzada: qui resistirà la temptació d’endur-se’n un bol de record?

Amb l’empenta que li ha proporcionat l’aventura noruega –“La comissària, Malin Barth, no ha parat fins que ha aconseguit portar Murmuri a Bergen”, diu–, Ariza tornarà a buscar-li un destí de seguida que torni de Noruega. Mesos enrere es va especular amb el Consell General, que és probablement un dels espais més públics que hi pot haver i que els últims anys ha tingut una especial sensibilitat artística. Allò era més un desig, una carta als Reis que no una proposta en ferm per cap de les parts. Però ara que venen eleccions potser seria oportú tornar-s’ho a plantejar.