Nicolas Muller, l’altre Català-Roca

La Comunitat de Madrid penja el monumental llegat del fotògraf hispanohongarès, amb una trentena d’estampes andosines del 1966.  

És possible que el nom no els digui gaire cosa: Nicolas Muller (Oroshaza, Hongria, 1913-Llanes, Astúries, 2000), perquè potser no ha tingut (fins ara) la fortuna mediàtica d’alguns dels seus coetanis. Però és un dels fotògrafs capitals de l’Espanya dels anys 50 i 60, al costat de mestres com Català-Roca, Miserachs, Masats, Forcano, Pomés, Catany i Viéitez, ni més ni menys. Seu és, per exemple, el celebèrrim retrat que li va fer el 1953 al madrileny parc del Retiro a un Pío Baroja crepuscular.

Si en parlem aquí i avui és perquè resulta que Muller va girar la reglamentària escapada andorrana el 1966 i en va deixar constància en una trentena de fotografies, majoritàriament en blanc i negre i de format quadrat (30 per 30), que la Comunitat de Madrid acaba de penjar en línia juntament amb la resta del seu monumental llegat: 80.303 imatges, per concretar.

Només hi han de clicar i descobriran una mirada directament emparentada en l’escola documentalista de Català-Roca, a qui se l’ha comparat amb especial punteria. A Muller li interessa el rastre que homes i dones deixen en el paisatge urbà, i així ho demostra en la nostra sèrie, que molt probablement va fer per completar el volum dedicat a Catalunya que li va encarregar l’editorial Clavé, amb pròleg de Dionisio Ridruejo (1967).

Com altres il·lustres col·legues en similar tessitura, Muller va pagar el tribut al pintoresquisme i va parar especial atenció a la Casa de la Vall i al rovell de l’ou de l’Andorra de l’època, que era la plaça Benlloch. Són perspectives transitadíssimes que ell aconsegueix fer-nos veure amb ulls no direm que nous però sí diferents. Però on mostra una mirada personalíssima és el paisatgisme urbà que practicava com qui diu al pas: ara unes façanes de cases que semblen derelictes de segles anteriors ara una bugada estesa al pati amb un singular ordre cubista, ara les teulades de la capital amb una composició que evoca els olis de Renoir i on sembla treure el nas –de moment, només ho sembla– el colomer de casa Mateu, abans de ser retallat i reduït a l’actual postració. També va desfilar per la Rotonda i va pujar a pistes, amb una sèrie de fotografies en color de menor interès, i per la Seu, on repeteix l’esquema: la inevitable i pintoresca sèrie amb la catedral i el claustre com a principals i previsibles protagonistes, al costat de les molt més interessants vistes del carrer Major i Canonges.

Muller, en fi, pertany a la il·lustre estirp de la fotografia centreeuropea de la primera meitat del segle XX: pensin només en Brassaï i Robert Capa, paisans i coetanis seus. D’origen jueu, va tenir la vista de deixar l’Hongria natal el 1938, just abans de la II Guerra Mundial, i establir-se a París, d’on de seguida va haver de fugir a correcuita: desfila per Lisboa i Tànger, aleshores capital del Protectorat espanyol al Marroc, i el 1948 s’instal·la definitivament a Madrid, on obre estudi al carrer Serrano, s’enrola al cercle de la Revista de Occidente i acaba freqüentant la flor i nata de la intel·lectualitat del moment, des d’Ortega y Gasset a Ridruejo, Cela, Laín Entralgo, Menéndez Pidal i Vicente Alexandre.

Català-Roca és potser la referència òbvia. Però Muller el podem posar al sac d’altres col·legues d’orígens geogràfics i estilístics similars que van desfilar per aquí a mitjans de segle XX, des de l’eslovac Joseph Kollar i l’alemanya Marianne Breslauer, als primers anys 30, fins al també alemany Werner Lengemann (1955) i l’austríac Joe Heydecker (1959).