Diari digital d'Andorra Bondia
La novel·lista encampadana es va endur l'última edició del Fiter i Rossell amb 'Paradís d'ombres'.
La novel·lista encampadana es va endur l'última edició del Fiter i Rossell amb 'Paradís d'ombres'.

Núria Gras, escriptora: “Andorra també té la seva porqueria, les seves misèries i les seves clavegueres”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

No hi va poder ser, en la presentació de ‘Paradís d’ombres’ ahir a La Puça. La guanyadora de l’últim premi Fiter i Rossell es recupera del trasplantament de ronyó a què es va sotmetre la setmana passada. Això sí, dilluns que ve es veu firmant a la plaça del Poble exemplars d’aquest thriller amb què debuta l’inspector Frank Moix.

Davant d’un trasplantament, tota la resta és secundari. Inclosa la presentació d’un primer llibre.

Òbviament, la salut és el principal. Sense salut poca cosa es pot fer. Però em feia tanta il·lusió, la presentació... En tenia tantes ganes! Però és possible que dilluns sí que pugui firmar a la plaça del Poble.

De totes formes, 'Paradís d’ombres' li ha portat sort.

Sens dubte. Abril és el meu mes: primer llibre i ronyó nou. No em queixo.

Feia dos anys que esperava un ronyó. Quan li van dir, que en tenien un de disponible?

Dimecres. Trucada a les deu del matí: “Quan trigaries a arribar a Bellvitge?” A la una del migdia m’hi plantava i a les set entrava al quiròfan. Tot plegat, amb una precisió mil·limètrica.

Parlem del llibre: el més difícil serà en endavant estar a l’altura d’aquest debut espectacular.

Segurament. Però en cap moment vaig pensar que guanyaria res. I molt menys el Fiter i Rossell. Mentre l’escrivia –primer de tot, l’escaleta amb les fitxes dels personatges, un procés que es pot allargar mesos– estava completament imbuïda de la història, de l’univers que havia creat. I no hi veia res més.

Així que escaleta: no és vostè dels que escriu a raig.

Així m’ho van ensenyar a l’Ateneu. Si no, és molt fàcil divagar, perdre el fil del que volies explicar. No crec que sigui un bon mètode, escriure a raig. Sobretot, quan comences.

'Paradís d’ombres' és una novel·la negra amb assassí en sèrie incorporat. De quants cadàvers estem parlant, en total?

Cinc, començant pel del batlle Tomàs Baró.

I què tenen en comú?

Que tots són personal de la Justícia: oficials, administratius i –ja ho hem vist– batlles.

Modus operandi: com moren, les seves víctimes?

Cadascun d’una manera diferent: un a trets; l’altre el decapiten; un tercer apunyalat...

S’hi recrea?

He intentat explicar-ho amb un cert detall, de forma fidedigna, i amb un ritme àgil, amb un equilibri entre la descripció i l’acció. Però ja et dic que la meva intenció era escriure una novel·la trepidant.

Trepidant, vol dir un mort cada 50 pàgines?

Més o menys.

On es perpetren, els assassinats? A la Batllia?

Tots, no. Però quasi tots.

Un edifici amb malastrugança?

Un edifici que no té seguretat. I això li dona a l’assassí molta llibertat de moviments.

Els polis de ficció quasi mai no treballen sols. Acostumen a tenir un ajudant.

Frank Moix té un cap, el Sebastià Torra, i Bruno Ferreira, el company lleial. Després hi ha Lluís Costa, a qui diuen el Sinatra i amb qui té una relació més... espessa.

Hi ha polis existencials, com Andreu Boix; polis que no passen del metre i mig, com Camille Verhoeven; i polis feliçment casats i emmainadats, com el comissari Kostas. L’inspector Moix, quina gràcia té?

Frank és sobretot un paio valent, li encanta la seva feina però sap viure: és un faldiller com una casa de pagès i, quan necessita desfogar-se, agafa el 4x4 i s’enfila per les nostres carreteretes.

A què atribueix el boom de la novel·la negra en un país idíl·lic com és el nostre?

Té molts lectors, per començar. I els suecs en tenen molta culpa, d’això. Ens agrada que ens plantegin casos, sobretot si hi ha morts, i intentar resoldre’ls. També que ens enganyin, és clar, i que ens sorprenguin.

I vostè, també és negra?

N’he sigut una devota lectora tota la vida. Un assassinat als carrers de Malmo té ganxo, glamur, no diré que no. Però, per què no ho ubicar-ho a Andorra? I això és el que em vaig proposar amb Paradís d'ombres.

Hi ha qui s’estranya que amb les nostres muntanyes i amb la nostra claustrofòbia tinguem una criminalitat testimonial, com per fer bonic.

Les estadístiques són les que són: crims de sang, ben pocs. Però he intentat parlar de l’altre costat no de la lluna, sinó del paradís que de vegades pot semblar Andorra per a un ull inexpert. El nostre país també té les seves misèries, les seves clavegueres, la seva porqueria. Com tots.

Ja que apunta, acabi de disparar: quines misèries, i quines clavegueres?

Em refereixo a certes maneres de fer. Un dels personatges de la novel·la –Júlia Baró, germana del primer mort– encarna aquesta supèrbia que molts ens hem trobat en alguna ocasió, i que despatxa l’inspector amb aquella frase estupenda: “Vostè no sap qui soc jo!”. Com volent dir: si insisteixes agafo el telèfon i et cau el món a sobre.

Entre els novel·listes negres, a quina raça pertany: a la nòrdica, a la ianqui, a l’anglesa?

M’ho cruspeixo tot. Últimament he llegit molt els suecs, però sempre acabo tornant a Chandler. Aix, El llarg adeu!

Pretensions de ser la Donna Leon del Pirineu? Vaja, si reincidirà en el gènere.

Ja ho estic fent. A la pròxima novel·la hi haurà encara més morts. I a Encamp!

Andorra
Encamp
Nit Literària
Fiter i Rossell
ronyó
transplantament
Paradís d'ombres
novel·la

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

M'ha agradat molt el llibre Paradís d'ombres. M'ha recordat els de Jhon Verdon. Em sabia greu quan havia de d'aturar la lectura i esperava amb ànsia continuar.Me l'he llegit en cinc dies i l'he acabat amb un somriure. Estaré atent al pròxim.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte