Oficis d’ahir: una guia il·lustrada

Mig segle llarg ha trigat Sergi Mas a compondre aquest llibre. Perquè un volum com Aspectes de l’art popular no s’escriu, es compon. Mig segle, dèiem: des que es va instal·lar a cal Duró d’Aixovall, el 1958, fins avui mateix, que arribarà finalment a les llibreries. El resultat són aquest centenar i mig escàs de pàgines profusament il·lustrades on s’ha posat el barret d’etnògraf per deixar constància de tota la rècula d’oficis —teixidor, paraire, terrissaire, ferrer, fuster, picapedrer, escloper, segador, cisteller, baster, calderer, estanyer—, eines —fornal, mall, enclusa, ribot, garlopa, cisalla, aixola, tribinella, gúbia, filosa, llançadora— i objectes —saler, collar, escudella, caixa de núvia, aixola, esclops, trespeus, càntir, xocolatera, tamís, canadella, pitxer— que la majoria dels lectors coneixem com a molt per referències però que van constituir com qui diu fins abans d’ahir la base de l’economia local.

Sergi Mas els va conèixer de primera mà: les eines, els objectes i també els artesans que els elaboraven, i amb la lúcida intuïció que eren relíquies d’un món que tenia els dies comptats —el Duralex, diu, va arrambar amb un ofici secular com el de terrissaire, “i la gent es volia treure de sobre totes aquelles andròmines: per velles, per inútils o perquè els recordaven la vida humilíssima que havien tingut fins feia quatre dies”—, i en va anar arreplegant el que avui constitueix una col·lecció sensacional, probablement única en aquesta banda del Pirineu: un miler d’objectes, la majoria dels quals amb nom i cognoms. Perquè el millor de tot són les històries amb què les acompanya qui és, sense dubte, l’últim gran narrador oral que queda al país.

Una anècdota li serveix per il·lustrar el desdeny que aquests petits tresors de l’artesania tradicional van merèixer a l’etapa final, als anys 50 i primers 60: “Una veïna meva d’Aixovall feia servir una caixa de núvia renaixentista com a corral per a les gallines.” Per explicar la fi d’una era recorre a Isidre Planas, l’últim d’una estirp de terrissaires que qui sap si es remuntava —especulava ahir— al neolític! “Treballava l’argila cuita i envernissada; a l’estiu agafava el ruc i recorria les Valls amb les seves tupines. Però als anys 60, amb el Duralex, es va haver de reciclar: es va convertir en carter.” I només amb la memòria del treball del lli i de la llana que un dia, no fa tant, es feia a Sant Julià, pren sentit el nom del carrer dels Xiulets: es deia així, recorda, pel soroll que feien les llançadores.

Planas és tan sols un dels epígons que desfilen per les pàgines del llibre: hi surt també Nicolau Bartumeu, també l’últim d’una il·lustre nissaga de ferrers lauredians, “tros d’artista que tant et feia una destral que una ferradura per al matxo o els formidables llums de ferro que encara avui hi ha al saló dels Passos Perduts, a Casa de la Vall”. Més: Martí Foix, l’últim fuster que va fer anar el ribot; un Duró i un Vila, els dos únics (i últims) esclopers full time del país, amb parada a Ordino; un Pintat baster, un altre Duró estanyer, el calderer Fougerat i també el Muxellaire, “que t’agafava un tros de boix i en un moment et feia una gralla”.

A Sergi Mas no li acaba d’interessar el debat sobre si artesans com Josep Granja, capaç de musicar un saler com havien fet els pastors lauredians durant segles, per no dir mil·lenis, feien o no art: “És un enfrontament estèril, insoluble, perquè s’estan confrontant dos conceptes antagònics. Si els ho haguessin demanat a ells, segurament haurien pensat que els parlaven en llatí.” Però ell sí que ho té clar: “L’art popular és la clau per obrir camins més lliures i transcendents: ¿és casual la relació entre l’art africà i Les senyoretes d’Avinyó? ¿Entre Mont-roig i Miró? ¿Entre Sert i la volta catalana?” Tots els objectes ressenyats van ser concebuts, en fi, amb una finalitat concreta, a anys llum de la idea contemporània de l’art per l’art, desproveït de qualsevol cotilla utilitària. Però fins i tot aquí hi detecta la llumeta de la creativitat: només així, conclou, s’explica que aquell ferrer lauredià del XIX es dediqués a cisellar en una humil planxa una fulla de llorer, absolutament supèrflua per a la funció que tenia encomanada: la va fer perquè sí. ¿Era o no era un artista?