Diari digital d'Andorra Bondia
Seixanta anys separen aquestes dues fotos: la de la dreta va ser feta le 1960 a Prada de Conflent, amb Pau Casals pesant amb la mirada el talents dels germans Claret.
Seixanta anys separen aquestes dues fotos: la de la dreta va ser feta le 1960 a Prada de Conflent, amb Pau Casals pesant amb la mirada el talents dels germans Claret.

Ordre i concert a 50 anys de carrera


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: '50 anys als escenaris'

La Llacuna i l’Institut de Música evoquen la trajectòria professional dels germans Lluís i Gerard Claret des del 1968.

Sis decennis separen les dues fotgrafies d’aquí dalt. La de la dreta data del 1960, en l’habitual peregrinació de la família Claret a Prada amb motiu del festival Pablo Casals. El mestre, gran amic d’Andreu Claret Casadessús –fins al punt que va apadrinar Lluís–, examina els progressos dels dos germans –Gerard, al violí; Lluís, al violoncel– i sembla rumiar si els nens valen. Va ser que sí, òbviament, perquè els 58 anys –quasi una vida– transcorreguts entre una i altra foto no es poden entendre sense la vocació musical que el pare els devia inculcar amb l’ADN. Perquè explica la comissària de 50 anys als escenaris, Mònica Pagès, que tot just acabaven de nèixer Lluís i Gerard quan el pare va sortir lògicament entusiasmat a comunicar la bona nova a amics i coneguts, va entrar a la primera botiga que va trobar i va anunciar solemnement que aquells dos nens –dos nadons, de fet– serien músics. Sense cap antecedent a la família, sembla. En això se li diu ull clínic.

50 anys als escenaris repassa des d’avui i fins al 16 de novembre la trajectòria vital i professional dels germans Claret. D’acord, es fixa especialment i com és lògic en el mig segle de carrera estrictament professional, des que el setembre del 1968 van debutar al Palau de la Música Catalana, a les ordres del mestre Antoni Ros Marbà i enrolats a l’orquestra Ciutat de Barcelona. Però té l’encert de començar per la prehistòria de tot plegat, i per això hi desfilen no només Pau Casals sinó també el mestre Isidre Marvà, que els va ensenyar de solfa molt abans que els Claret fossin els Claret, així com Bartomeu Rebés en el paper de mecenes que va exercir en tants àmbits culturals i també, molt especialment, en el de la música, amb les vetllades que oferia a la casa Guillemó de la capital i a les quals els petits Claret eren assidus, acompanyats pel mestre Roure. Rebés, en fi, torna a aparèixer en aquesta història al 1980, quan va tenir un paper decisiu en el naixement de l’Institut de Música de la capital, inicialment dirigit per Jean Louis Bergnes i en què els germans Claret van exercir com a professors des del primer moment.

Cronològica i exhaustiva

La gràcia de 50 anys als escenaris, diu Pagès, és que repassa cronològicament i en paral·lel les trajectòries dels nostres dos homes d’avui, i que per primera vegada posa ordre i concert en una història coneguda però fins ara dispersa. Entre les fites d’aquest mig segle posa molt assenyaladament el premi Mstislav Rostropòvitx que Lluís va guanyar el 1977 i la creació del Trio de Barcelona, al costat del pianista Albert Attenelle, actiu fins al 1994 i que precisament aquest curs ha ressuscitat amb sengles concerts, el 22 de novembre al Palau de la Música, i el 24, a Sant Serni de Canillo. L’ONCA, de la qual Gerard ha sigut concertino-director des de la fundació, el 1993, i la intensíssima activitat pedagògica que tots dos han desplegat –al conservatori de Liceu; a l’Escola de Música de Barcelona; a l’Esmuc, de la qual Gerard va ser el primer director, i és clar, a l’Institut de la capital, per no oblidar el New England Conservatory de Boston on Lluís exerceix des del 2016 i on avui és cap del departament de cordes– son les altres dues potes d’aquest mig segle, amb un parell de moments per a l’eternitat: la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, en què Lluís va compartir cartell amb Alícia de Larroicha, Victòria dels Àngels i Xavier Montsalvatge, el 1992, i la vetllada en què Sir Yehudi Menuhin va celebrar el seu 80è aniversari dirigint l’ONCA a l’Auditori Nacional: va ser el 8 d’octubre del 1996, en el marc del desaparegut festival Narciso Yepes.

Però 50 anys als escenaris té pretensions d’exhaustivitat i per això hi caben capítols potser menors en comparació amb els anteriors però que en qualsevol altra biografia passarienper episodis decisiu, des dels grups en què van concidir –Diabolus in Musica, amb Joan Guinjoan (1969), Quartet Numen (1976) i Claret Piano Quartet (2013)–, les creus de Sant Jordi que van rebre –Lluís la va rebre el 1996; Gerard, dos anys més tard–, les estrenes absolutes –Música per a violoncel i orquestra i Elegia, de Guinjoan; Gémini, de Cervelló– i les respectives i no menors aventures discogràfiques, amb monuments com Bach en Fontfroide, 6 suites pour violoncelle seule, de Lluís (2012), i que culminen en Piano and Chamber Music, cedè conjunt consagrat a Arvo Pärt i publicat fa dos cursos.

50 anys als escenaris, en fi, tindrà com a colofó la placa que el Comú de la capital els dedicarà al Bulevard de les Estrelles, i el concert conjunt amb temes de Ravel i Kodály per a violí i violoncel, que tindrà lloc el 21 de desembre.

Andorra
la Llacuna
Claret
gerard
lluís
Pagès
Casals
Rostropòvitx
Yepes
Rebés
Roure
La teva puntuació: 4. Número de vots: 207
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic