Ordre i concert a can Sergi Mas

L’últim número de la revista de la Nacional actualitza l’obra, la biografia i la trajectòria de l’artista lauredià.

N’hem parlat els últims temps a compte del 90è aniversari, fa exactament un mes, i del concurs d’arts plàstiques per a joves, que ha retirat de forma iniqua Sergi Mas del nom oficial de la cosa. En tornarem a parlar aviat, per la carpeta que una estupenda tropa de grupis s’ha pres la molèstia de reunir i editar i que apareixerà en breu,  i perquè la ministra de Cultura, Sílvia Riva, es va comprometre ahir a interessar-se pels motius que han dut Joventut a desnonar Sergi Mas del concurs que apadrinava des dels inicis, i a Riva cal prendre-la molt seriosament.

Però avui toca també parlar-ne per l’article que li consagra l’últim número d’Ex-Libris, la sensacional revista anual de la Biblioteca Nacional. Una dotzena de pàgines que són només el començament del que hauria de ser missió urgentíssima del ministeri: posar ordre i concert a l’obra i la trajectòria artística del nostre home. Per escrit, amb un catàleg rigorós, raonat, exhaustiu i definitiu. Potser a Joventut no tenen notícia de qui és Sergi Mas, però es tracta probablement del nostre primer artista, amb el permís de Galobardes. I la millor notícia és que encara hi som a temps.

Per obrir boca tenim, dèiem, l’article que li ha consagrat el seu fill David, L’obra i la biografia de Sergi Mas Balaguer. Hi repassa els sis decennis llargs de vida andorrana, des que es va instal·lar a casa Duró d’Aixovall, el 1958. I tot, per l’amor a primera vista que va experimentar quan aquell any va acompanyar Bonaventura Naudi, escultor lauredià que li havia demanat d’ajudar-lo a tallar una imatge de Sant Cristòfol per al gremi de conductors lauredians.

Era una feina per un mes, i s’ha quedat 62 anys. I els que vindran. I això que no en tenia cap necessitat: format a la Llotja de Barcelona, i amb un màster al Poble Espanyol a l’ombra acollidora i monumental de Violant Simorra, va agafar trapaus i família i es va plantar a Aixovall. David en recorda els tres moments clau d’aquesta prolífica trajectòria: el disseny de la sala noble del Consell General, de la sala del Tribunal de Corts, del vestíbul i del despatx de Sindicatura, en el context de la gran reforma de Casa de la Vall dirigida el 1962 per Manel Humbert i Rafel Benet, i la rèplica de la Mare de Déu de Meritxell que el Consell li va encarregar el 1973, després de l’incendi del santuari, i que va poder fer perquè poc abans n’havia tallat una còpia exacta per a la Clínica Meritxell i en conservava les plantilles i fins i tot una mascareta.

Una de les principals aportacions de l’article és, però, un assaig d’inventari de l’obra pública que Sergi Mas té dispersa pel nostre país –una trentena de peces entre murals, retaules, talles, relleus, fonts i monuments– i la relació exhaustiva de les exposicions en què Sergi Mas ha participat des que el 1961 es va estrenar a Anglaterra, precisament amb Galobardes. I posa dues grans fites: la retrospectiva que el 1996 li va dedicar el ministeri a la sala del Govern, i la que el 2015 va protagonitzar al CAEE, i que li va servir per treure’s –opina David– la llufa d’artesà que l’ha acompanyat durant quasi tota la vida artística, lligat a una obra d’encàrrec i a preu fet que el va portar a tallar centenars de marededéus. I a avorrir-la, és clar.

Joaquim, el Plandolit bibliòfil
Està tan arraconat, cap al final del número, i ha viscut tan ocult sota el pes immens de la nissaga –inclòs el seu pare, Don Guillem, i els seus setze germans, setze!– que el pobre Joaquim (1862-1906) amenaçava de passar desapercebut. Però no es deixin enganyar: com ha dit Joan Peruga en alguna ocasió, els Areny-Plandolit són un pou sense fons de personatges, biografies i aventures que esperen amb paciència algú que els les escrigui. I això és exactament el que ha fet Júlia Fernández a La família Areny-Plandolit a través de la seva biblioteca, que tot i el que augura el títol, és essencialment (i afortunadament) una aproximació a la trajectòria del bon Joaquim, que com tants fills petits de bona família va estudiar per a sacerdot, va exercir primer com a mossèn a la parròquia dels Sants Just i Pastor de Barcelona, i que el 1895 va professar com a monjo benedictí a Montserrat. Entremig ja s’havia convertit en una mena de bibliòfil, dèria que va cultivar fins al final i que li va permetre fer alguns diners amb què pal·liar les estretors econòmiques en què va viure els últims anys: el 1900 es muda al monestir gallec de San Xulian de Samos (Lugo) i acaba abandonant els hàbits per motius desconeguts. Joaquim va tenir temps d’elaborar un catàleg de la biblioteca familiar –150 incunables, un miler de pergamins i prop de 5.000 volums, datats entre el 1522 (Opera Fellini. Secunda Pars) i els anys 60 del segle XX.  La part interessant i pelet misteriosa comença, com es poden imaginar, a Samos. Es veu que ja feia curt de diners i es va vendre bona part de la biblioteca personal, que de fet era la familiar, al monestir de Montserrat: un lot considerable de 116 pergamins i 262 documents antics. Poc abans de morir encara gestionava la venda de l’Antifonari de Sant Romà de les Bons i del Liber Misticus, les joies de la casa. El primer va acabar ingressant a la Biblioteca de Catalunya; el segon, a l’abadia de Montserrat, on encara es conserven. Però continua sense resposta la pregunta clau: què el va obligar a polir-se el patrimoni bibliogràfic familiar?