Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra poesia Arnau Orobitg Editorial Abrams pastor Alps Distàncies
Andorra poesia Arnau Orobitg Editorial Abrams pastor Alps Distàncies

Orobitg: l’últim pastor-poeta


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Quatre anys fa de La meva mare es preguntava per la mort, l’últim poemari de Teresa Colom. I sis dels Blaus a la deriva de Manel Gibert. Entremig no és que hi hagi hagut un desert líric perquè Toni Caus va publicar el 2013 una edició limitada, per no dir clandestina, de Repetició i diferència, el major esdeveniment poètic d’aquest racó nostre de món des de principi de mil·lenni. Però cap dels nostres editors es va donar per al·ludit, així que l’aparició de Distàncies, el primer poemari d’Arnau (Pérez) Orobitg que veu la llum —en té dos més, Cefalea i Númens, d’inèdits— és una notícia de les grosses en el nostre raquític panorama líric.

¿Qui és Orobitg? Doncs un home lliure, en paraules de Sergi Mas, que un dia ho va deixar tot —una incipient carrera com a il·lustrador i muralista, la plaça de professor al taller tèxtil d’Escaldes— i se’n va anar a l’escola de pastors del Pallars per aprendre l’ofici. La jugada li va sortir bé: des de fa quatre anys es dedica a “gestionar”, diu, paratges alpins d’entre Briançon i Grenoble, als Alps. Ell i, és clar, les seves 1.200 ovelles merines: “La veritat és que més que de pastor el que faig és de jardiner d’alta muntanya: les ovelles són la meva eina.” Perque se’n facin una idea: l’última línia del seu currículum es vanta amb legítim orgull que (per fi) ha començat a esquilar.

Un ofici, el de pastor, que es perd, especialment vulnerable, que sobreviu —ho sap i ho diu— gràcies a les generoses subvencions públiques i que exerceix des d’un cert escepticisme: “Els meus ramats són d’ovelles de carn i jo sóc quasi vegetarià; i hi ha determinades qüestions que em fan replantejar aquesta feina des d’un punt de vista ètic; dit això, afegiré que tinc la sort de fer el que m’agrada, així que em considero afortunat.” La qüestió és que passa cinc mesos l’any sols amb les seves merines castellanes —i els mastins que les protegeixen del llop— i és en aquesta soledat que ha compost el mig centenar de poemes que integren Distàncies. I que no els hauria pogut escriure en un altre context: “Mai no m’havia sentit vivencialment tan ple com ara que visc mig any a l’alta muntanya.” I és precisament per això que s’ha decidit a publicar-los: “Sempre he escrit, però, ¿què coi hauria pogut aportar, abans?” Si buscava la singularitat, és obvi que Orobitg l’ha trobat: és possible que no sigui el primer pastor-poeta (o al revés) de la literatura catalana, però molt probablement serà l’últim. Així que endossar-li l’etiqueta de poesia pastoral —i ell mateix ho fa— és en aquest cas un recurs exacte, per no dir obligatori.

L’últim noucentista

¿I què escriu, el nostre pastor-poeta? Si en volen un tastet digerible, per obrir la gana, posem que coses així: “Et dic el bosc, la veritat,/ el nord vernacle,/ petjant tenebra./ Escolta’m.” O “Sóc del terreny dret,/ de la timba./ El salt esplèndid.” Però també hi ha a Distàncies un altre Orobitg, el de Mira’l: “Engatja’t amb l’ínfim,/ atén el fragment densament miniatura./ L’horror vacui en esverament,/ la multitud d’il·lògica textura.” El crític Sam Abrams li fa al pròleg un regal enverinat en definir el volum com un “document històric únic, una veritable primícia”, que arriba per superar ni més ni menys que la fractura històrica entre modernistes i noucentistes i posar-lo al costat de Maragall i de Víctor Català, d’Agustí Bartra i de Sebastià Juan Arbó. I perquè probablement s’ha descuidat de Carner. Orobitg, insisteix, “ha reprès la preocupació dels modernistes per la natura, però només com a punt de partida per a un llibre que respira actualitat i contemporaneïtat”. En definitiva, que no ha fet un llibre “ni anacrònic ni arqueològic”.

Ell mateix no ho acaba de tenir del tot clar. Potser reconeix en Bartra un dels seus, per combatent (de la Guerra Civil) i per exiliat (del primer franquisme). Però a l’hora de les referències les busca abans en el Goya negre, lapidari i tremendista de Los horrores de la guerra, en els poetes suïcides —Pavese, Plath, Ferrater i anar fent— que en el panteó noucentista. Afortunadament, si és que es pot dir. Distàncies és fill del seu medi, com la carn de les merines que Orobitg talaia: “L’alta muntanya, tan poc antropitzada, et fa dir coses que quan vius en societat queden com emmudides.” I fosqueja, com Goya: “No m’interessa gens la rialla, m’oposo frontalment a l’alegria i reivindico la dispèpsia, la necessitat d’ulcerar-nos; el contrari és el cinisme del benestar.” Plaf.

Orobitg no ha escrit, en fi, un poemari fàcil ni complaent, sinó —ja s’ha dit— obscur, exigent, tirant a críptic, de vegades simbòlic i pelet atrabiliari i que ens parla, diu Abrams, del temps, de l’espai, de la identitat, de la consciència, de les emocions i de la llengua: “Petja és anar-se’n./ Venir,/ pressentiment./ Escriure el passatge en les passes.” Igual que Distàncies és el fill d’un pastor-poeta, és probable que l’únic destinatari plausible en sigui en justa simetria un (improbable) pastor-lector. Vet aquí un llibre, per dir-ho d’una vegada, que mai de la vida hauria guanyat el premi Grandalla.

Andorra
poesia
Arnau Orobitg
Editorial Abrams
pastor
Alps
Número de vots: 89
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic