Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Portella, Camarasa, Negra i Criminal, Chandler, Maigret, gimlet, Simenon, Carvalho, Montalbán, BCNegra
Andorra, Escaldes, Portella, Camarasa, Negra i Criminal, Chandler, Maigret, gimlet, Simenon, Carvalho, Montalbán, BCNegra

Paco Camarasa, llibreter: “Maigret, tan bergmanià, vol el to vital que aporta una certa maduresa”


Escrit per: 
A. Luengo / Camarasa (València, 1950), va fundar el 2002 la llibreria Negra i Criminal, a la Barceloneta, i tres anys més tard, el festival BCNegra (Foto: BCNegra).

Va convertir la llibreria Negra i Criminal en referència internacional del gènere. Des de la Barceloneta. I va inventar-se el festival BCNegra, que ha comissariat fins aquest curs. L’any passat va resumir a ‘Sangre en los estantes’ tota una vida consagrada al gènere, i aquest vespre ho explica a la biblioteca d’Escaldes en la presentació del número 12 de la revista ‘Portella’, que dedica el dossier central a l’Andorra negra.

Els nostres tres investigadors de ficció –Àlex Vidal, Boix el Vidu i Frank Moix– són agents del servei d’ordre. Què diu de nosaltres que no hi hagi investigadors privats en exercici?

A la literatura peninsular, i fins a Carvalho, hi ha hagut tracionalment pocs investigadors. De fet, a Europa estan en clar declivi, sobretot perquè la introducció de les noves tecnologies –ADN i tota la pesca– obliga a disposar d’uns mitjans que només es pot permetre la policia. Però no us queixeu, en teniu més que el País Basc!

Responen els investigadors de veritat a l’estereotip literari: bevedors, escèptics, sentenciosos, sarcàstics, sentimentals, gourmets...?

La principal virtut d’un investigador és la paciència. Carros i carros. Per passar-se hores, potser dies, clavat al cotxe esperant el pròxim moviment del seu objectiu.

Entre els de ficció, n’hi ha que tinguin una vida normal: casats, amb família, hipoteca i totes aquestes coses tan vulgars?

El comissari Kostas de Márkaris té dona i fills; el Guido Brunetti, de Donna Leon, té un sogre que ho sap tot... Però són policies, més integrats a la societat. És veritat que els detectius privats tenen més tendència al desordre vital. Això sí, quan un escriptor en crea un de nou, l’ha de dotar d’una personalitat i d’unes característiques úniques i exclusives que no tingui cap dels seus col·legues.

Per exemple?

El Camille Verhoeven de Pierre Lemaitre, oficial de la Brigada Criminal de París: no arriba al metre i mig d’alçada. Home, això ens dona alguna esperança! Però és que no hauria pogut ingressar ni als Mossos ni a la Policia Nacional espanyola. I perquè no conec els requisits de l’andorrana.

Pel que fa als autors: els pocs que he conegut estan a les antípodes del paio dur, sec i busca-raons que protagonitza les seves novel·les. Té un punt de freudià, tot plegat.

Acostumen a ser un tros de pa. Com Villaró, per exemple. Però després hi ha gent com Rafa Guerrero, l’autor d’Ultimátum, que va exercir durant més de vint anys. Sempre que passava per la llibreria ho feia acompanyat d’una senyora de característiques similars, però que sempre era diferent. Juan Madrid, quan estava en plena forma, també era un cas: un dia, a Madrid, després del preceptiu i molt líquid sopar, agafem un taxi i, quan el conductor li demana on anem, li respon: “Porti’ns on mai de la vida no portaria ni la seva mare ni la seva germana”. I no em preguntis on va ser, això. Però són excepcions.

Com a fan que és de Jean Claude Izzo, sàpiga que va ser Límits qui va traduir per primera vegada al català la trilogia de Marsella.

I estupendament, per cert: la versió de Lluís Maria Todó és molt superior a la castellana. I no era gens fàcil, perquè l’argot de Marsella no té res a veure amb el de París.

Els prejudicis sobre Simenon, que vostè considera molt superior a Agatha Christie, es curen amb l’edat?

És veritat que a Maigret, quan ets jove, li pots trobar a faltar acció. Només cal que ho comparis amb Izzo. Maigret demana el to vital que aporta una certa maduresa. Dit això, les novel·les que no són de Maigret destil·len un pessimisme molt suec, quasi bergmanià, que a mi m’atrapa. Simenon parla, en fi, del trosset de felicitat que hi ha en un got de vi, o en una cervesa ben acompanyada. Així que sí: torna-ho a intentar.

Quins detectius coneixen i exerceixen millor l’ofici: els anglosaxons, els francòfons, els nòrdics o els mediterranis?

Hi ha dues Europes molt diferents, des del punt de vista negre i criminal: la del nord, que és la de la mantega, la cervesa i els destilats; i la del sud, la de l’oli i del vi. Ho diu l’Heredia del xilè Díez Eterovic: “Quedemos y nos conversamos una botella de vino”. Això és inimaginable, a bord d’un ferri que va d’Estocolm a Hèlsinki. I per això mateix Marlowe freqüenta el gimlet, mentre que el Méndez de Ledesma s’ho fa amb una ampolla de Valdepeñas.

Ja que en parla: es pot ser chandlerià de mena sense haver tastat el gimlet?

I tant! Avui és molt difícil de trobar el Rose’s Lime per preparar-ne un segons la recepta de Marlowe.

“Sherlock Holmes brillarà amb llum pròpia quan ningú no es recordi ni de les inicials de Raymond Chandler”. Ho va dir Fernando Savater i vostè encara no li ha perdonat l’heretgia.

Savater és un home brillant, però la supèrbia pot amb ell. Jo soc el primer devot de Holmes, però això no implica que tota la resta sigui una merda. De fet, ha passat més aviat al revés: tret de Conan Doyle, són la resta d’autors policíacs britànics que tant li agraden a ell els que han caigut en l’oblit, mentre que Chandler i Hammett formen part de la història de la literatura.

El Carvalho de Carlos Zanon... Com ho veu, això?

Quan Benjamin Black va escriure La rubia de ojos negros em va fer certa por, perquè Marlowe són paraules majors. Però és extraordinària. Pel que fa a Zanón, a Taxi ha tornat a demostrar que coneix i descriu com ningú no la Barcelona de Carvalho ni la de Montalbán ni la de González Ledesma, sinó la contemporània. Per això estic convençut que l’invent sortirà bé. La té a mitges i es publicarà després de l’estiu. No puc dir res més.

Acabo de descobrir el Mascarell de Sierra i Fabra. Quin és el seu últim descobriment?

Gran personatge, aquest Mascarell, amb un sol problema: el va fer massa gran i s’està quedant sense anys. Pel que fa als meus: l’irlandès Gene Kerrigan, amb La furia, sobre els baixos fons del Dublín de l'última crisi. I El último milagro, de l’argentí Horacio Convertini, que combina novel·la negra i futbol, a compte del Racing d’Avellaneda. És raríssim, només se m’acut El delantero centro fue asesinado al amanecer, de Montalbán.

Andorra
escaldes
Portella
Camarasa
Negra i Criminal
Chandler
Maigret
gimlet
Simenon
Carvalho
Montalbán
BCNegra
Número de vots: 423
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic