Diari digital d'Andorra Bondia
Restes de decoració geomètrica a Santa Llúcia, associades al retaule del segle XIV atribuït al mestre d’Estamariu que es conserva al Prado.
Restes de decoració geomètrica a Santa Llúcia, associades al retaule del segle XIV atribuït al mestre d’Estamariu que es conserva al Prado.
Els fragments murals es troben al peu de l'absis de Santa Llúcia.
Els fragments murals es troben al peu de l'absis de Santa Llúcia.
Dos querubins anònims i probablement del XIX a l’absis de Sant Antoni de Colldarnat.
Dos querubins anònims i probablement del XIX a l’absis de Sant Antoni de Colldarnat.
Altar i absis de Sant Antoni.
Altar i absis de Sant Antoni.
L'entrada a la cova de Baborell es trobava just a la clapa més verda d'aquest camp, sosté Casamajor.
L'entrada a la cova de Baborell es trobava just a la clapa més verda d'aquest camp, sosté Casamajor.

Patrimoni petit, perill gran


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: J. Casamajor

Jordi Casamajor alerta del risc que corren les pintures murals que queden a Santa Llúcia d’Arcavell i de Sant Antoni de Colldarnat, a l'Alt Urgell.

La setmana passada alertàvem aquí mateix de l’estat ruïnós del colomer de Cotxa, a Encamp. I avui ho fem del risc cert de desaparèixer, per l’acció dels elements o més aviat per la humana –que algú tiri pel dret i se les endugui a casa– de les restes de pintura mural que sobreviuen de miracle en dos minúscules capelles alturgellenques: Santa Llúcia d’Arcavell i Sant Antoni de Colldarnat. El primer cas és potser el més sagnant i a la vegada el més sorprenent, perquè es tracta de motius florals i geomètrics que decoren l’absis i que podrien haver format part –o com a mínim, acompanyar durant bona part del seu periple– el retaule de la patrona que hi va pintar el mestre d’Estamariu, ni més ni menys, que avui es conserva al Prado madrileny. En el de Sant Antoni, les restes són més modestes, un parell de querubins que vigilen des de l’absis l’absoluta desolació del temple, avui semiruïnós i que serveix de refugi al bestiar.

Qui donava la setmana passada el crit d’alerta era Jordi Casamajor, que se’ls va topar en una de les seves escapades rupestres i que es feia creus que les administracions catalanes no hagin intervingut per evitar el final que els espera en aquests vestigis: “Un dia hi anirem i no hi seran, i llavors n’hi haurà que es portaran les mans al cap. És ara, que encara hi som a temps, que cal actuar”. En el cas de la decoració mural de Santa Llúcia, ni que sigui pel parentiu –de moment, incert– amb el retaule del Prado. En el de Sant Antoni, es tracta probablement de la intervenció més aviat matussera d’un pintor anònim del XIX, període tradicionalment menystingut però que els últims temps s’està revaloritzant: només hem de pensar, diu, en el cas del nostre Josep Oromí.

Capritx o dèria de Casamajor? No exactament. Com diu la historiadora Mireia Garcia, que ha restaurat el retaule i el baldaquí de Sant Bartomeu, així com el Sant Nicolau de Viladomat, tots tres a Sant Julià, “sempre que es pugui cal fer un rescat d’aquest tipus de fragments, ja que mai se sap si poden o no ser determinants per a futures investigacions, a banda, és clar, que cal conservar el patrimoni i per tant valdria la pena valorar la possibilitat de consolidar les pintures o bé arrencar-les per conservar-les, perquè ara mateix, amb les capelles en ruïnes, o gairebé, el risc és obvi”.

La cova de Baborell, tapada?
L’expedició, en fi, va resultar pròdiga en topades inquietants: diu que trescant pels vorals de Tost es va endur la sorpresa del dia quan no va ser capaç de localitzar l’entrada a la cova del Baborell del Montsec, reglamentàriament catalogada i topografiada, descrita i explorada el 1964 per primera vegada per espeleòlegs francesos –d’aquí que també se la conegui com la Gouffre de la sorcière o Avenc dels Francesos–, i associada a la llegenda que diu que un marrà sortia de nit del fons de la cova i atreia els ramats dels apstros de la rodalia fins a estimbar-los per un precicipi. Llegenda que d’altra banda es troba en diferents versions per tot el Pirineu. Però deixem que ho expliqui Casamajor: “No hi havia manera, ni amb el GPS ni a ull nu. No ho entenia perquè hi he anat unes quantes vegades. Fins que em vaig adonar que al mig del camp hi havia una clapa d’un verd més intens. Vaig lligar caps i no m’ho podia creure. De fet, encara no m’ho crec: el pagès havia aplanat el camp i havia cobert l’entrada de la cova, que estava arran de terra!”

Andorra
Alt Urgell
Tost
Arcavell
Arcabell
Baborell
cova
espeleologia
mural
pintura
Casamajor
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic