Patrimoni posa data a la candidatura de la transhumància: novembre del 2023

Andorra i vuit països més s’afegeixen a la iniciativa d’Àustria, Itàlia i Grècia, inscrita el 2019.

La candidatura de la transhumància a Patrimoni de la Humanitat que fins ara era poc més que una declaració de bones intencions, ja té data. I més pròxima del que la majoria podia sospitar, vista la lentitud paquidèrmica d’aquests processos: només han de pensar en La construcció d’un Coprincipat als Pirineus, que va arrencar al 2015 i que com a molt aviat conclourà el 2024. Doncs bé: serà entre novembre i desembre del 2023 quan el Comitè de salvaguarda del patrimoni mundial immaterial decidirà si admet o no l’ampliació de la inscripció impulsada per Àustria, Itàlia i Grècia i que des del 2019 figura a tan selecta llista.

Perquè de fet es tracta d’això, d’una ampliació, i junt amb Andorra pretenen adherir-s’hi altres nou països europeus que pretenen preservar una activitat ancestral, que a casa nostra età documentada des del neolític, posem que fa entre 6.000 i 8.000 anys, i que com deia ahir la directora de Patrimoni, Isabel de la Parte, ha contribuït de forma decisiva a “modelar el nostre paisatge i el nostre caràcter muntanyenc”. Els altres nou candidats són Espanya i França, que coordinen la candidatura, així com Albània, Croàcia, França, Luxemburg i Romania. La candidatura del 2019 responia al nom de Transhumància, desplaçament estacional dels ramats i el bestiar a través de les rutes migratòries de la Mediterrània i els Alps, mentre que l’actual deixa de banda l’adscripció geogràfica i es queda en Transhumància, moviment estacional de ramats. 

Una pràctica com dèiem ancestral, que pot ser vertical (de la plana a la muntanya, però dintre del territori d’un país– o horitzontal) quan els ramats migren estacionalment cap a territoris veïns per passar-hi l’hivern i que ha deixat un llega tant material (bordes, cabanes de pastor, orris, camins de pedra seca) com immaterial pensin en la tradicional benedicció del bestiar que anualment té lloc a Setúria. Contra el que pugui semblar, no és una relíquia del passat. Tres ramats d’entre 200 i 300 caps de bestiar practiquen encara avui la transhumància vertical, amb destinació Lleida i Aragó. La vertical, una quarantena d’explotacions de boví i 44 d’equí, segons dades aportades pel director d’Agricultura, Josep Casals.

De fet, son prop de mig centenar les explotacions ramaderes en actiu entre nosaltres, amb una cabana total d’un miler d’equins, 2.400 ovins, i 2.500 bovins, per a un sector que, inclosa l’agricultura i altres activitats associades, representa 1,5% de l’economia nacional. Un pes que no s’ha de mesurar, però, tan sols en termes quantitatius perquè pagesos i ramaders son els “jardiners” de les nostres muntanyes –en paraules de De la Parte– i per tant els que ajuden a mantenir un dels nostres principals actius turístics, que és el paisatge. No es tracta només d’això, insistia ahir Casals. La ramaderia afavoreix la conservació dels ecosistemes de muntanya i el manteniment de la identitat cultural, així com el desenvolupament sostenible, la producció de proximitat i la protecció dels espais naturals. 

Pel que fa a la candidatura, el primer pas va ser la inscripció de la transhumància a l’Inventari general de patrimoni el desembre del 2020, coincidint amb l’impuls de l’ampliació. La firma oficial va tenir lloc al març  a la seu de la Unesco, i les pròximes passes seran al juny, amb la notificació per part de la Secretaria del patrimoni immaterial que la candidatura serà avaluada al cicle del 2023; al juliol, quan se’ns demanaran previsiblement de modificar o ampliar aspectes del dossier, i la decisió definitiva, a finals del 2023.

Les altres candidatures
Pel que fa a les altres candidatures a Patrimoni de la Humanitat en marxa, la de la Construcció del Coprincipat continua, segons De la Parte, en fase de “recerca i coordinació” amb els altres territoris implicats (Foix, pel castell, i la Seu, per la catedral de Santa Maria) i no s’espera que la decisió arribi abans del 2024. La de les festes de l’os dels Pirineus, que també és transnacional, s’hauria de ventilar a finals d’aquest any, i la de la pedra seca sembla la  més empantanegada. La voluntat de tirar-la endavant hi és, assegurava ahir De la Parte, però encara no s’ha posat en marxa.