Patxi Leiva, cantautor: “Em ve de gust canviar la samarreta per la camisa i l’americana”

És el Patxi supervitaminat de sempre però –ho acaben de veure– amb un toc senyor. Musicalment, això es tradueix en la formació inèdita –piano, guitarres, violí i violoncel– amb què ha vestit els temes d’'Alea Jacta Est', disc que ha passejat des d’Armènia fins a Mèxic, però amb què encara busca fer-se un foradet al mercat espanyol. Avui clausura la Temporada de l’Auditori, i encara hi ha entrades. Per cert: recuperarà 'Mi cabeza desordenada' i estrenarà un tema inèdit, Respira. En català.

Ha batejat la gira amb el nom d’Endorfinas. Ens veu potser encantats?

En absolut. Em va donar la idea un fet que constato en les actuacions: els espectadors en surten amb un altre estat d’ànim, com si els haguessin donat una sobredosi d’endorfines.

Que hi té res, contra els que som de mena aturadets?

Que no! Als meus concerts tothom hi és benvingut, però m’agrada generar bon rotllo, no ho puc evitar, i no ens enganyem, jo soc dels que tenen el nivell d’endorfines alt. Que hi farem.

'Alea Jacta Est' es va publicar el desembre del 2016. Quants bolos ha fet, des de llavors?

Més de 80, però menys de cent.

El més exòtic?

Doncs mira, me’n vaig anar a tocar en un castell d’Erevan, la capital d’Armènia.

Perdoni que li demani, però, què hi feia Patxi Leiva a Erevan?

El mateix que faré avui a Ordino: tocar i intentar transmetre un estat d’ànim.

Diguem-ho al revés: què hi fa un senyor armeni escoltant Patxi Leiva?

L’única diferència és que no entenen la lletra. Però deixa’m dir el tòpic que el llenguatge de la música és universal. Mira quan va venir Michel Legrand a l’Auditori. O Khatia Buniatishvili al Centre de Congressos.

L’escenari més gran on ha tocat, aquest temps?

El Liceu: l’octubre del 2016, en el concert de la fundació GAEM per l’esclerosi múltiple. Just abans d’Alea Jacta Est.

I el més remot?

La minigira de primavera que vaig fer per Mèxic: Puebla, Cancún, El Carmen, Mérida... Al final a tot arreu és igual: fins que no toques estan a l’expectativa, i quan et senten cantar, et posen al lloc que correspon. L’espectador el que jutja és la música.

I què funciona, a l’altre costat de l’Atlàntic?

El que toques amb el cor, amb els ulls tancats i que surt de dintre, funciona a tot arreu: a Ordino, a Erevan i a Cancún.

Avui a l’Auditori, fi de gira?

No ben bé: demà el que plantegem és un format especialment concebut per a l’Auditori. Els temes els hem arranjat per tocar-los amb piano, contrabaix, guitarra acústica, guitarra espanyola, violí i naturalment, veu. No ho hem fet mai.

I d’on surt l’ocurrència?

Tinc 40 anys i tots evolucionem. Em ve de gust canviar la samarreta per la camisa i l’americana i anar a tocar a un lloc elegant amb un format en concordança.

A veure si l’acabarem veient a Peralada, o a Cap Roig!

No és el meu target però, per què no? Igual que hem anat al Liceu i ens hi hem adaptat, no descarto res. El que s’ha de veure és si tindrà continuïtat, perquè òbviament és un format més gran i més car.

Com sona, 'El ritmo', amb piano, violí i contrabaix?

Doncs sona per a la gent que, com has dit abans, és més tranquil·leta, amb menys endorfines al cos. I la lletra té més presència. No és el mateix tocar a l’Auditori que a la plaça Coprínceps, davant d’un públic que potser t’escolta amb una birra a la mà.

Deia quan va publicar el disc que 'Mantis religiosa' feia fila de hit. Ha sigut així?

Doncs sí. A Mèxic la vam utilitzar com a ganxo a Instagram i en qüestió de dies vam triplicar el nombre de seguidors. Però no és l’única que ha fet certa fortuna: Mi frente con tu ombligo, que és un tema més canalla, entra molt bé. El ritmo, és clar, que agrada a tot arreu, i Perdido, la balada d’Alea Jacta Est.

Suposo que no hi faltarà 'Mi cabeza desordenada', aquest vespre.

En farem una versió ben curiosa. I estrenarem un tema inèdit i en català, Respira. Que no és el primer, perquè ja vaig fer És Nadal a Andorra, i tinc una versió en català d’El ritmo que no he estrenat mai.

Com és, això?

Mira, perquè quan va sortir el productor em va aconsellar que no la posés.

Les ràdios, li han fet cas, aquest any i mig?

Psè. No em queixo perquè promocionalment ha sigut un molt bon curs. Un mes a Mèxic ha donat més fruit que un any picant pedra a Espanya. Però el negoci funciona així. I les discogràfiques? Diuen que soc gran.

Gran? Als 40!?

A partir dels 18, 20 com a molt, ja se t’ha passat l’arròs, potser perquè ja no et deixes domesticar tan fàcilment. Una cosa és la música, i l’altra, el negoci. El negoci s’ha transformat molt en pocs anys: com que no es venen discos, el que compta són els directes. I el que busquen és un producte que arrossegui milers i milers de followers a les xarxes. A Instagram, principalment, perquè Facebook ja és història. Si no, tu mateix t’has de fer de discogràfica.

Disc en perspectiva?

Alea Jacta Est encara té camí per recórrer. A Andorra és conegut, i ara també a Mèxic! Però a Espanya encara és com si fos nou de trinca. I en aquestes condicions no té sentit llançar-te a una nova aventura.

Què falta, per donar la campanada? Un anunci 'mediterràniament' televisiu?

El producte el tenim. Tan bo com qualsevol. Millor. El que costa és donar-lo a conèixer, trobar qui hi cregui i ens doni una empenta amb la promoció, que és el més difícil. I el més car. El secret és la promoció.