Diari digital d'Andorra Bondia
L'historiador pallarès és l'autor del portal 'Andorra, terra de bruixes', i de l'única tesi  doctoral que fins a la data s'ha consagrat a la bruixeria pirinenca, inclosa l'andorrana.
L'historiador pallarès és l'autor del portal 'Andorra, terra de bruixes', i de l'única tesi doctoral que fins a la data s'ha consagrat a la bruixeria pirinenca, inclosa l'andorrana.

Pau Castell, historiador de la bruixeria: “El turment perseguia la confessió, i la confessió era la prova definitiva”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Ha documentat un centenar i mig llarg de bruixes entre el 1430 i el 1690. Entre elles, Caterina Yvona, la primera amb nom i cognom de tot el Pirineu. La tercera part va acabar a la forca, i la majoria, després de passar per sessions de tortura demencials que n’incloïen una que es deia estrepada, i que consistia a aixecar el reu pel dit polze. Ho explica al portal ‘Terra de bruixes’. Si no el coneixen, corrin i entrin.

Caterina Yvona, penjada cap al 1430, continua sent la nostra primera bruixa?

No hem trobat cap document que li tregui el dubtós honor de ser la primera dona acusada de bruixeria a les Vall. La primera dels Pirineus? Les Ordinacions de les Valls d’Àneu –la primera llei dictada contra la bruixeria a tot Europa– el que indirectament ens diuen és que al 1424 ja s’hi estava perseguint dones acusades de bruixeria. Però no en tenim el nom. En canvi, sí que coneixem el de Caterina Yvona. És el cas més antic documentat al Pirineu, sí.

En el centenar de processos que ha exhumat, quantes bruixes hi surten referenciades?

Prefereixo anomenar-les acusades de bruixeria, per rigor històric i per respecte, perquè bruixa era un terme molt infamant, a banda d’un crim que et podia portar a la forca. D’acusades, amb nom i cognoms en citem cap a 160. Algunes sabem que van ser condemnades; altres, només que van ser simplement citades en un judici, però en desconeixem si van ser processades o quina va ser la sentència.

Quantes d’aquestes acusades acaben al patíbul?

Mig centenar. Però atenció, que són les que sabem que van ser condemnades a mort. Segur que n’hi va haver més, però en desconeixem la identitat i la quantitat perquè no ens n’han arribat els processos o no ens n’han arribat sencers.

Totes les executades, van morir a la forca?

La pena de mort habitual, quan la dictava el tribunal de Corts, era morir ofegat a la forca. La gran majoria de bruixes van ser penjades, però algunes van ser cremades, i en un cas –Joana Call, la Sucaranya d’Engordany, el 1471– sabem que va ser esquarterada. L’escrivà es va entretenir a dibuixar una vinyeta amb l’escena macabra a l’últim full del procés.

L’esquarteraven després de morta, suposo.

De viu en viu. Terrible.

Diu que la Inquisició, contra l’opinió popular i la pèssima reputació, era més benevolent que la jurisdicció civil. Que Corts, vaja.

El tribunal de la Inquisició estava molt centralitzat. Qualsevol cas de bruixeria jutjat a Barcelona requeria una consulta a la Suprema abans de dictar sentència. Un cas vist per Corts es mantenia en un àmbit estrictament local; si el veia la Inquisició, acabava en instàncies més llunyanes, i això fa que la majoria de casos es resolguin favorablement.

Eren millors jutges, més il·lustrats, menys crèduls?

Els tribunals civils com el de Corts obtenien confessions sota turment, un material processalment molt fràgil que quan arribava a mans d’un inquisidor, normalment més legalista, de seguida queia pel seu pes. Tampoc tenien l’al·licient de confiscar els béns dels condemnats, al·licient que sí tenien els tribunals civils. Finalment, al Sant Ofici el preocupaven heretges, protestants, judaïtzants... No les bruixes.

Com ens hem d’imaginar els jutges de Corts: pobres ànimes crèdules i fantasioses, o com bestiotes implacables?

N’hi ha algun, com Damià Simó, jutge de crims a principis del XVI. S’hi va acarnissar amb especial entusiasme. Estava orgullós de les bruixes que, deia, havia enviat a la forca, “de lo cual toda la tierra quedó muy contenta”. I es queixava que un inquisidor s’havia endut algunes dones encausades, les havia absolt i les havia tornat a Andorra sense càstig, tot i que –diu– ja havien confessat haver causat “deu o dotze morts”. Sota tortura, és clar.

Els càrrecs habituals quan s’acusava una dona per bruixa, quins eren?

Causar malalties i la mort del bestiar i de veïns, sobretot de criatures, que és una acusació recurrent i que genera –encara avui– molta alarma social. Tempestes, especialment pedregades –o bruixonades, se’n deia. Malalties, com el goll...

I les tortures?

Sobretot, l’estrepada, que consistia a lligar el reu pel polze i aixecar-la amb una corriola fins que quedava suspès en l’aire. Se’n deia també turment del polze.

Per què se’l penjava pel polze, precisament?

Perquè és l’únic dit que aguanta el pes del cos! Imagina’t el mal que podia arribar a fer. Una variant d’aquest turment era lligar les mans a l’esquena, amb una corda de cànem, i aixecar el reu pels canells. En alguna ocasió trobem un jutge que s’ha llegit el Malleus maleficarum i introdueix turments com posar el reu de cap per avall, lacerar-li el cos, fregar les ferides amb vinagre o cremar-li les plantes dels peus.

Totes passaven per una sessió de tortura?

Normalment, sí, per una raó molt senzilla: el tribunal no tenia altra manera d’aconseguir una prova. Com demostres que la criatura ha mort perquè una veïna ha entrat de nit a la casa amb l’ajuda el diable, que ha causat una pedregada o que s’havia sucat amb un ungüent, sortit pel fumeral i pujat volant a Salòria?

Però ho provaven.

Amb el rumor popular, amb pseudoproves com senyals que pugui tenir al cos, o si li falta pèl a les aixelles perquè això demostraria que s’hi havia posat un ungüent... I amb la confessió obtinguda sota turment, que estava prevista en el procés penal, molt regulada, però que s’utilitzava de forma molt laxa.

Confessar, et salvava la vida o era el passaport a la forca?

Una vegada tenien la confessió, de vegades amb falses promeses, tenien la prova definitiva d’un crim terrible. Com li havien de perdonar la vida?

Consta que alguna es resistís al turment i no confessés?

En algun cas la tortura s’atura en atenció a l’edat de la suposada bruixa i perquè es temen que si continuen l’acabin matant. El turment, atenció, perseguia la confessió del reu, no castigar-lo ni molt menys matar-lo. Però era impossible resistir-s’hi: et turmentaven fins que confessaves.

Alguna que fos absolta?

Pere Abella, jutge del capítol d’Urgell, va ser acusat de ser l’advocat de les bruixes. Segueix el procediment de forma escrupolosa, dictamina que els testimonis declaren per malícia o enemistat, que les confessions obtingudes sota tortura són inversemblants o impossibles. A Andorra va jutjar Antònia Molinera, que recomana que no sigui executada –no sabem com va acabar– i Antònia Martina, finalment desterrada.

Andorra
Arxiu
nacional
bruixes
bruixeria
Caterina
Yvona
Pau
castell
Bernada
Damià
Simó
Pere
Abella
Número de vots: 63
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic