Paula Giberga, cantant de La Folie: “Que una cançó sigui comercial no la desqualifica: jo n’escolto moltes”

Van ser el grup revelació del 2018, segons ‘Enderrock’. Practiquen un pop vocacionalment introspectiu i sorprenentment adult. La campanda la van donar amb el segon disc, ‘Foliecitat’, i aquesta tarda s’estrenen entre nosaltres en el 17è aniversari de River Centre Comercial. Si no els coneixien, provin amb ‘En mi’. Es quedaran de pedra.

De sota de quin bolet surt La Folie?

La banda arrenca el 2012. Vam començar musicant els poemes de Jordi Roig, que és el pare de l’Andreu, el compositor, guitarrista i company meu a La Folie. A partir d’aquí ens vam atrevir a escriure les nostres cançons, però potser per aquests orígens les nostres lletres tenen una clara vocació poètica.

I abans de La Folie?

Vam coincidir a la Caraja’s Van, que era un grup de festa major. Bona universitat. T’asseguro que és la millor. Se n’aprèn moltíssim i et dona unes taules que són impagables.

Fan pop. Però, quin pop?

Per pop em refereixo a la música popular, en el sentit que el que expliquem a les cançons arribi a l’espectador, ho entengui i s’ho pugui fer seu. Pel que fa a l’estil, tots hem estudiat jazz i música moderna, i crec que es nota, però cadascú és fill musical del seu pare i de la seva mare.

A què sona, La Folie?

Busquem una sonoritat pròpia, però posats a buscar referències, la meva és clarament LP, Laura Pergolizzi, que em fascina. De fet, espero que se’ns noti la influència.

Algun parentiu amb els Manel, Els Amics de les Arts i tots els seus descendents?

No m’atreviria a dir que formem part del mateix sac, tot i que cultivem la quotidianitat a l’hora d’escriure les lletres. Ens veig més en la línia de Doctor Prats, però no tan pujat. De fet, nosaltres ens dirigim a un públic més adult. Però posats a buscar referències, Rozalén.

Amb tota la modèstia, és clar. De què parlen, les cançons de La Folie?

La música ens ha servit per verbalitzar emocions com no ens havíem atrevit mai abans. Per exemple? La pèrdua. A partir d’aquí vam descobrir que el públic connecta de seguida quan li expliques un episodi que et toca de la vora, que l’has viscut en primeríssima persona. En fi, que les lletres de La Folie parlen de nosaltres. Si les escoltes amb una certa atenció, descobriràs moltes coses de l’Andreu i la Paula.

Què més?

El segon disc, Foliecitat, va ser en aquest sentit com una catarsi: volíem transmetre la convicció que l’optimisme serveix, que és una manera de fer que les coses surtin, de tirar endavant. La música ens ajuda a trobar solucions.

A veure si seran un grup d’autoajuda.

No ens ho havien dit mai!

Tres cançons per entrar en l’univers La Folie?

En mi, on parlem de la mort de la meva mare i del germà de l’Andreu; A foc lent, que és com païm cada decisió: és la manera com entenem el nostre projecte musical, a poc a poc però a fons; i Sobrenatural, un crit d’autoajuda, com dius tu, encara que les coses es torcin, no t’abandonis, lluita pel que vols. Per molt que es compliquin les coses, al final acaben sortint. Però ho has d’intentar.

Amb tot el que m’està explicant, vol dir que tenien alguna cosa a fer en el concurs de la cançó de l’estiu d’‘Enderrock’?

Es deia Eco, i l’hem concebut com el single del que serà el tercer disc. Quan l’escrivíem teníem clar que havia de ser molt fresca, estiuenca...

...comercial, vaja.

Exacte. Però no ho entenc en el sentit pejoratiu. Que una cançó sigui comercial no la desqualifica en absolut. Jo escolto molta música comercial, m’acompanya en molts moments, i en certes ocasions em dona força. Val que són missatges molt... globals, però precisament per això és fàcil fer-te’ls teus. No et facis el raret i dona-li una oportunitat!