Peacock torna a desaparèixer

Les odontòlogues Mercè Casamajor i Meritxell Holthoefer descarten que les restes exhumades a Soldeu siguin de l'aviador nordm-americà.

Definitiu: l’individu exhumat la setmana passada al cementiri vell de Soldeu i que l’historiador Claude Benet i l’arqueòleg Gerard Remolins sospitaven que era Charles B. Peacock, desaparegut en algun lloc prop de Soldeu l’octubre del 1943, no és l’aviador nord-americà.

L’antropòloga Núria Armentano ja havia advertit dissabte que la fitxa dental de Peacock no coincidia amb les restes de l’individu desenterrat. Hi havia un fil d’esperança perquè els investigadors disposaven de dues fitxes, un de l’agost del 1942, quan Peacock es va enrolar a la Força Aèria dels EUA, i l’altra del juny de l’any següent, quan va començar les missions de combat com a operador de ràdio al 95è Grup de Bombarders. Les dues fitxes no coincidien entre elles ni tampoc amb les fotografies que completaven el dossier. Potser no eren del tot fiables... Així que l’última paraula la tenien les odontòlogues. Mercè Casamajor i Meritxell Holthoefer van desfilar ahir pel laboratori de Regirarocs, i la conclusió no deixa lloc al dubte: no és Peacock.

La fitxa del 1943, la més detallada, revela que l’aviador tenia dos ponts; l’individu exhumat, en canvi, en portava tres. A Peacock, a més, li faltaven peces als quatre costats de la boca; a l’individu exhumat, només a tres. Finalment, Peacock tenia tres empastaments; l’individu de Soldeu, cap. Així que s’han acabat els dubtes: no és el nostre home. Remolins es reconeixia ahir decebut, és clar; buscaven a Peacock i no era qui esperava que fossin. Així que, com auguràvem dies enrere, s’obre ara un doble front: d’una banda, la recerca de Peacock hauria de continuar exhumant la resta de cossos enterrats a la fossa de Soldeu. Quatre més, segons el llibre d’òbits de Canillo. És possible que entre ells es trobi el cos de l’aviador.

Només possible, com acabem de veure. No procedeix, diu, anar més enllà amb la prova de l’ADN perquè –diu– “no tindríem cap mostra amb qui comparar-lo”. De l’altra, de qui son les restes de l’home exhumat la setmana passada i que ara reposen al laboratori? “No ho sabem, aquesta és la veritat, però això ens deixa un interrogant tant o més intrigant que el de Peacock”, sosté. Segur? Doncs aparentment sí: se’n recorden de les restes d’impermeable que van aparèixer a l’enterrament? Doncs Remolins ha estirat el fil i resulta que corresponen a una capa militar que l’exèrcit ianqui va utilitzar entre el 1940 i el 1944. Fins i tot n’ha localitzat l’empresa que la fabricava: Marathon Rubber Products, a Wasau, Wisconsin, que ja és concretar.

Els indicis que li permete afirmar-ho amb tanta precisió són, diu, els foratsd de les aixelles per facilitar la transpiració, un pedaç cosit a la màniga per estrényer-la, els botons verds, una butxaca externa de forma semicircular i un sobrefolre a l’esquena. “No hem recuperat l’etiqueta, que hauria sigut definitiu, però és possible que s’hagi descomposat. Ens falta la prova definitiva, però tinc la certesa que o és aquest model o un de molt similar”. D’origen militar, per tant. Com molt probablement les botes –ja saben: amb reforços metàl·lics al taló i a la puntera– que la historiadora Terry du Soleil, especialitzada a recuperar les restes d’aviadors aliats desapareguts en combat i que va filmar l’excavació, considera que encaixa més amb els uniformes birtànics que no amb els nord-americans.

Esgotat l’arsenal antropològic, diu Remolins, s’obre una línia d’investigació completament diferent que consistirà a concretar l’origen i procedència de les peces de roba associades a l’enterrament. Els indicis apunten cap a un militar, i el cas –recorda Benet– és que l’únic evadit aliat de qui consta que va morir creaunt el nostre país i que mai no va ser recuperat és Peacock. Però si una cosa ha quedat clara és que el nostre home no és Peacock. Així que –ho auguràvem l’altre dia– tenim dos enigmes pel preu d’un. No es preocupin, que aquesta història no s’acaba aquí.