Peacock: un gerro d’aigua freda

Les fitxes dentals de l’aviador nord-amercià no coincideixen amb les de l’individu exhumat a Soldeu, però “no descartem res”, sostenen els investigadors.

Després de cinc dies d’un crescendo sensacional que ens havia deixat amb la mel als llavis, dissabte arribava el primer gerro d’aigua freda: l’antropòloga catalana Núria Armentano –amb experiència en la matèria: al juny va dirigir l’excavació de la primera fossa comuna de la Guerra Civil que s’exhuma a Catalunya– va examinar les restes ja totalment exhumades de l’individu enterrat el 1953 a Soldeu i de qui els investigadors –l’historiador Claude Benet i els arqueòlegs Gerard Remolins i Thais Torra– sospiten que podria tractar-se de Charles B. Peacock. Hi havia moltes esperances dipositades en la fitxa dental de Peacock: si coincidia amb la disposició de la dentadura de l’individu exhumat, tindríem un primer i sòlid indici per començar a posar-li nom i cognoms. Però va sortir llufa, diguem-ho ja d’entrada i abans de començar a matisar.

Resulta que no, i això que divendres ens les prometíem molt felices perquè, amb les restes encara in situ, semblava que a l’individu li faltaven tres molars superiors que tampoc tenia Peacock. Encara més: a l’home de Soldeu se li ha documentat fins a tres ponts d’or que tampoc no consten en la fitxa dental de l’aviador, diu Remolins. I per complicar-ho encara una mica més, resulta que se n’ha conservat dues, de fitxes dentals de Peacock: la primera, de quan es va enrolar a la Força Aèria; la segona, just abans de començar les missions de combat sobre Europa al 95è Grup de Bombarders, el 1943. Cap d’elles no coincideix amb les de l’individu exhumat, això és veritat. Però és que tampoc coincideixen entre elles ni amb les fotografies que les acompanyen, i que suposadament se li van fer a l’aviador en el mateix examen mèdic.

Tot plegat, conclou Remolins, introdueix un dubte raonable sobre la fiabilitat de les fitxes dentals. D’aquí, insisteix, que ni ell ni Armentano hagin descartat la possibilitat que sigui Peacock i que ara ho fiïn tot d’una banda a l’examen dels objectes recuperats al jaciment –de seguida hi tornem perquè hi ha novetat– i de l’altra, a la que sí que resultaria definitiva i concloent prova de l’ADN. El problema, aquí, resideix en el cost: un miler d’euros, aproximadament. I els investigadors, que s’han embarcat en aquesta operació de memòria històrica de manera totalment altruista, no disposen de moment d’aquesta quantitat. “Potser si l’examen dental hagués deparat resultats més esperançadors ens hi hauríem atrevit”, admet Remolins.

Però no ha sigut així i el que ara toca és prendre la via indirecta: el que els arqueòlegs en diuen “buscar paral·lels” als objectes que acompanyaven el cos exhumat. Els que ja sabíem –les mines de llapis, l’impermeable de plàstic de color verd amb què va ser enterrat, les botes amb reforços de metall i la moneda de 5 cèntims de franc tipus Lindauer, que es va començar a encunyar el 1924 i que a partir del 1941 es va deixar d’utilitzar– i també els que van aparèixer a última hora. Especialment, un cinturó amb la corresponent sivella.

Motius per a l’esperança

Paradoxalment, una de les pistes en què Remolins té ara més esperances és en els mateixos ponts dentals que fins ara li han fet la guitza: no els fabricaven ni els muntaven igual a Espanya que a França i als EUA, i podria resultar per tant molt orientatiu a l’hora de suggerir l’origen de l’individu. Però reunir tota aquesta informació demanarà, és clar, temps. De moment, l’arqueòleg acabarà de netejar aquests dies al laboratori les restes dels dos cossos exhumats i avui tornarà a Soldeu amb l’arqueòloga Thais Torra, que també ha participat en l’excavació, per restituir al jardí del cementiri l’aspecte que tenia abans que es posessin a foradar.

Però no tot són males notícies. D’una banda, Armentano sosté que, segons l’examen del còccix, el primer individu era efectivament un home i que podria haver tingut en morir entre 25 i 30 anys, edat que quadra amb la de Peacock, que en tenia 28. De l’altra, sembla que l’alçada també és compatible: l’home de Soldeu feia una mica més de 1,70 metres; Peacock, 1,76. De botes reforçades no en portava qualsevol, i els ponts d’or –raríssims per exemple a l’Andorra de l’època– només estaven a l’abast de gent d’una certa posició. Prou indicis per no descartar res... per ara: “Sexe, edat i estatura coincideixen, però és veritat que la dentadura no ha sigut concloent, així que per sortir del dubte ens haurem de remetre a la prova de l’ADN.”

Fins i tot en el cas que l’ADN fos negatiu hi hauria un forat per a l’esperança perquè l’excavació ja ha tingut un resultat gens negligible: confirmar l’existència d’una fossa comuna que fins ara només es coneixia per tradició oral. La fossa hi és i, segons les investigacions de Domènec Bascompte, l’arxiver de Canillo, entre el 1943 i el 1953 s’hi va enterrar les restes de sis individus que van ser localitzades a les muntanyes. Algun d’ells amb nom i cognoms, com Miquel Duedra Gené; d’altres, anònims, com el que podria ser Peacock. Els altres quatre cossos no han estat exhumats en aquesta campanya, i Remolins sospita que van ser enterrats a continuació, en paral·lel al mur del cementiri. Podria ser que les restes de Peacock fossin les d’un d'aquests quatre individus que queden per desenterrar.

En qualsevol cas, diu, l’operació Peacock ha servit per rescatar la memòria d’un home que va morir per la llibertat de tots i que només per això mereix ni que sigui conèixer-ne la peripècia, el seu dramàtic final en terra andorrana i l’emocionada pregària que divendres li van dedicar a ell i als seus companys de fossa mossèn Ramon de Canillo i l’equip que ha participat en l’excavació.