Pedrolo: l’home mecanoscrit

Àlvar Valls evoca l’escriptor català, de qui aquest curs se celebra el centenari.

Diu que hi va tenir una relació “intranscendent i esporàdica”. Va ser als primers anys, quan Àlvar Valls exercia com a corrector per a Edicions 62. Una relació que es va limitar a unes quantes visites a casa seva, al carrer de Calvet de Barcelona, per consultar-li els dubtes que li sorgien en la correcció de les seves obres o de les seves traduccions per a La cua de palla: "Tenia fama d’esquerp, vivia tancat al seu despatx i no trepitjava mai un sarau literari, però el recordo com un home de conversa agradable”.

També diu Valls que en aquells mateixos anys coincidien algun matí de diumenge al mercat de Sant Antoni: “Jo hi anava sovint i ell n’era assidu, així que, sabent que me’l trobaria, li preparava cada vegada un assortiment de paperassa clandestina, que li donava discretament i que m’agraïa molt”. I no s’acaba aquí la cosa: al 1980 li va prologar –i en vers!– Crit, poemari de combat que Valls va escriure mentre era a la presó. A la Model, sí, en una història que ha explicat a Al cap dels anys. El volum -i tornem ara a Crit- el van publicar els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans –uf!– “i com que jo llavors ja era a Andorra, amagat sota les pedres i amb un DNI a nom d’Albert Comella Rossell, no hi vaig tenir cap contacte”. Amb moltíssim menys, en fi, molts se’n reclamarien quasi íntims.

Si en parlem avui i aquí és perquè la Institució de les Lletres Catalanes celebra aquest 2018 l’Any Pedrolo amb motiu del centenari de l’autor del Mecanoscrit del segon origen. Una excusa estupenda per evocar qui amb un centenar llarg de títols publicats és probablement –diu el mateix Valls– l’autor més prolífic que ha donat la literatura catalana, i a qui només Josep Pla pot fer en aquest aspecte ombra. Prolífic i també llegidíssim: el Mecanoscrit, recorda la lectora editorial Elena Aranda, és el segon llibre més venut de la història de la literatura catalana, només per darrere de La plaça del Diamant. El Mecanoscrit, sí, la novel·leta amb què unes quantes generacions que no han oblidat l'Alba, la noia verge i bruna, es van iniciar en la lectura i que l’oportuna (i oportunista) sèrie de TV3 va acabar de catapultar a la condició de best seller incontestable. Merescudament?

No ben bé, opina Aranda, perquè Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, Lleida, 1918–Barcelona, 1990) va tastar tots els gèneres “per mantenir la tradició literària en llengua catalana”, i el Mecanoscrit va projectar una ombra llarga, persistent i finalment enutjosa sobre la resta de la seva prolífica producció, que va quedar així desdibuixada”. Diu Aranda que el nostre home d’avui hauria preferit saber-se autor d’un grapat de long sellers que no d’un best seller estratosfèric. En fi, que es va veure atrapat en el Mecanoscrit sense pretendre-ho.

El més curiós del cas és que el mateix Pedrolo es va mostrar a l’època –parlem de mitjans anys 80– especialment disgustat amb la versió televisiva de la novel·la: “Jo vaig escriure un drama i n’han fet un foc de camp”, deia. Valls va una mica més enllà i sosté que la novel·la original, “una trama banal i tòpica que no semblava haver sortit de la seva ploma, sempre políticament incorrecta”, ja era ella mateixa un "foc de camp", i que va ser el concurs de tots els "mestres progres que a Catalunya sien” el que va elevar-la a la categoria de fenomen socioliterari.

Però no ens equivoquem: encasellar un autor tan proteic com Pedrolo en la novel·la juvenil seria tan impropi, per no dir indocumentat, “com dir de Cela que va ser un humorista perquè va escriure una obreta com El cipote de Archidona”, insisteix, a la vegada que en reivindica l’obra curta i la novel·la de ciència ficció, i dintre de la ficció generalista, un títol poc transitat com és Balanç fins a la matinada, “tot i que a molt estirar n’hauré llegit una desena de llibres”. Prou, en qualsevol cas, per concloure que “era un grafòman compusiu que tenia el do d’enganxar el lector, i que si hagués format part d’una literatura normal, probablement hauria estat un Capote o un Salinger traduït a tot el món”.