Diari digital d'Andorra Bondia
Tres símbols de la nova Andorra que Peig retrata amb la seva Leica: la reforma de Casa de la Vall (1962), el nou edifici del comú de la capital (1982), i el carrer doctor Vilanova, sobre el forat on el 1985 s’aixecarà l’edifici administratiu
Tres símbols de la nova Andorra que Peig retrata amb la seva Leica: la reforma de Casa de la Vall (1962), el nou edifici del comú de la capital (1982), i el carrer doctor Vilanova, sobre el forat on el 1985 s’aixecarà l’edifici administratiu

Peig, ‘under construction’


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Fèlix Peig (Arxiu Nacional)

L’Arxiu penja mig miler d’imatges més del fons del fotògraf que retraten el boom dels 60 i 70.

Peig és una mina. Això ja ho sabíem, però l’Arxiu Nacional ens ho recorda gloriosament cada vegada que penja a la galeria virtual un nou paquet del monumental fons del fotògraf. Ahir tocava, i van ser mig miler més d’imatges –574, per concretar– que potser no tenen el regust històric dels episodis que fins ara havia anat penjant a l’Arxiu en línia –prop de 16.000 negatius, des de l’aterratge de la primera avioneta, l’agost del 1956, i la visita de De Gaulle, l’octubre del 1967, fins a l’incendi de Meritxell, el setembre del 1972, i els devastadors aiguats de novembre del 1982– però que en canvi retraten de forma metòdica i amb precisió mil·limètrica el boom econòmic, social i sobretot urbanístic dels anys 60 i 70.

Dos decennis en què el país –sobretot, els nuclis urbans– va canviar literalment de pell i es va catapultar definitivament cap al segle XX. Peig (Sabadell, 1917-Andorra la Vella, 2007) capta amb la seva Leica III una Andorra en febril transformació que és en bona part la que hem heretat nosaltres. Però nosaltres l’hem rebut ja feta, quasi acabada. Ell la retrata en construcció. Entre els documents únics, sensacionals que deixa al llarg de tres decennis llargs d’exercici professional –en la triple faceta de fotògrag oficiós del Consell General, entre el 1961 i el 1977, i corresponsal gràfic de diaris francesos (La Dêpéche, Midi-France, L’Indépendant) i també de Televisió Espanyola, entre el 1967 i el 1982– hi ha la sèrie que va dedicar a la reforma de Casa de la Vall, impulsada per Julià Reig el 1962 i que li va rentar literalment la cara, però també altres fites igualment simbòliques de la nova Andorra, des de l’erecció del nou comú de la capital, el 1982, i la consegüent transformació de la plaça Benlloch, que va veure com desapareixien de patac el comú antic –que no ho era tant– i la rectoria, i s’obria la rambla Molines, fins a la urbanització de Prat de la Creu i la construcció de dos dels eixos centrals de la trama urbana d’Andorra la Vella: la plaça del Poble, inaugurada també el 1982, i l’edifici administratiu, cinc anys després i que va omplir l’enorme forat sobre el qual es va enfilar durant uns anys el carrer doctor Vilanova, que –és clar– Peig també va veure néixer.

En aquest apartat cal posar-hi també la inauguració de la plaça de toros d’Escaldes, la Monumental, el 17 de maig del 1961, i també la de la plaça coberta de la capital, el setembre del 1974; la construcció de la caserna de bombers, la mateixa que va acabar al terra per culpa del Núvol. Peig també té un ull per als vestigis de l’Andorra que queda enrere, des de l’hotel Mirador, als epígons del seu esplendor, fins al reportatge etnològic –casa Gandina, d’Arinsal, i casa Cabanes, a la capital.

El boom del turisme l’encarna en un globus aerostàtic en forma d’ampolla gegant de Ricard, monument al kitsch, que el juliol del 1980 va sobrevolar el Pas; i el comercial, amb les les galeries Meritxell de la capital, de reminiscècies parisines, amb L’Ocell de foc que regentava Álvar Menéndez, i la inauguració el 1961 dels magatzems Prisunic, que van marcar època. Peig, en fi, també va sentir la crida de l’autor, i ho demostra amb l’atenció cubista que dedica a les rengleres de cotxes aparcats a la plaça Rebés o circulant per Meritxell, i ja en l’etapa final, quasi conceptual –i en color!– amb la sèrie sobre flors que clausura la seva carrera.

El millor de tot és que encara queden al calaix prop de 50.000 negatius dels 66.000 que conformen el fons Peig. Un festival. Passin per l’Arxiu en línia i s’hi quedaran. Estan avisats.

Andorra
Arxiu
fotografia
Peig

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

Correcció: Leica s'escriu amb c i no amb K. És l'acrònim de Leitz Camera. Tampoc hi ha cap model Leica 111. El model de Peig seria la Leica III, tercer model de la marca produït en sèrie i amb objectius intercanviables.
imatge de andresluengo
Molt agraïts per la precisió. Ho corregim de seguida.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte