Pel solstici, amb les bruixes

El disseny és senzill: una ratlla vertical de la qual surten una mena de branques. Un diu que, òbviament, ens trobem davant de l’esbós d’un arbre molt rudimentàriament apuntat; un altre fila més prim i respon que no, que allò és clarament una espiga; el tercer, més fabulós, especula amb l’espina d’un peix, i la quarta, la més jove del grup –encara va a l’institut–, diu sense embuts que ni arbre pelat, ni espiga ni espina, sinó una prometedora fulla de maria. Aquests sensacionals debats sorgeixen cada vegada que l’arqueòleg Gerard Remolins –l’ànima de Regirarocs, aquesta curiosa empresa dedicada a la conservació i divulgació del patrimoni cultural– condueix un grup d’aficionats a les pedres antigues fins al racó de Prats on es conserva el roc de les Bruixes, el formidable conjunt descobert el 1962 per Pere Canturri –¿qui, sinó?–. Sens dubte, l’estrella de l’art rupestre d’aquest racó de món nostre. I també d’aquesta part del Pirineu, diu Remolins.

Ahir tocava perquè és ben sabut que el lloc està impregnat d’una pàtina màgica que probablement arrenca en la més remota antiguitat, quan els primers pastors neolítics pul·lulaven per allà dalt, i resulta que coincidint amb el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any, els raigs de sol del capvespre incideixen sobre la pedra amb un determinat angle, de forma que el joc d’ombres ressalta i dota d’un volum especial els gravats.

Pot ser que sigui casualitat, admet, però el resultat és el mateix: és el dia ideal per observar els gravats. L’anècdota de la fulla de maria li serveix a Remolins per il·lustrar la multiplicitat d’interpretacions que inspira una figura tan esquemàtica i aparentment tan òbvia com aquesta. I totes, insisteix, igualment legítimes perquè mai no sabrem ni qui va fer aquelles incisions en la pedra d’esquist, ni quin sentit pretenia donar-hi. Tampoc quan ho va fer, perquè la datació dels gravats en pedra és, de seguida ho veurem, empresa aventurada i complexíssima. Hi ha, és clar, una interpretació més o menys oficial, establerta pel mateix Canturri, que hi va veure paral·lelismes amb altres conjunts rupestres documentats a Galícia, a la Llombardia i als Alps francesos: en tots aquests llocs s’hi van localitzar gravats naviformes –línies profundes que recorden el casc d’una nau–, cúpules invertides i també graelles –dites així perquè recorden, sí, les de fer carn a la brasa–, a banda de figures geomètriques com ara estrelles de cinc puntes, estels, puntes de fletxa, sols i anar fent. Aquests jaciments es van datar al neolític, així que els gravats del roc de les Bruixes també es van atribuir a aquest període, posem que cap al 4000 abans de Crist.

Datació impossible

Això val, és clar, per a les dues plataformes que conformen el jaciment; la pedra vertical que hi ha entre l’una i l’altra es va omplir molt posteriorment, quan les altres ja estaven plenes, amb una col·lecció de figures antropomòrfiques –onze, en total, inclosos dos cavalls– que Canturri proposa datar cap al segle XIII –just abans dels Pareatges, en el moment de les guerres entre el comte de Foix i el bisbe d’Urgell– perquè l’armament i el vestuari dels personatges –corretges, regnes, gualdrapa, faldilla, casc, llances i espases– corresponen a la panòplia dels guerrers medievals. Remolins ni ho afirma ni ho nega. Tan sols constata la impossibilitat de datar fefaentment els gravats rupestres.

De fet, adverteix, armament similar es pot trobar en altres èpoques, i que els cavalls no portin estreps podria retardar la datació fins a l’alta edat mitjana. Hi ha una tècnica experimental, diu, que consisteix a establir l’edat dels líquens que han proliferat a sobre dels gravats per deduir-ne així la datació límit. Amb la mala sort que el roc de les Bruixes va patir una neteja a fons, líquens inclosos, quan es van fer les rèpliques avui al Palau de Gel de Canillo. Altres arqueòlegs, com el francès Pierre Campmajor, que ha estudiat els conjunts rupestres de la Cerdanya –abundants també en gravats naviformes–, proposa que es tracta de lletres iberes, obra de les tribus aliades dels cartaginesos expulsades per Roma a la perifèria...

Opina que és molt agosarat, per no dir temerari, identificar un estil amb una època concreta perquè hi ha dissenys, diu, que són recurrents al llarg de la història de la humanitat, i té especial carinyo a una teoria que sosté que conjunts com aquest han sigut des de fa segles, més aviat mil·lennis, llocs considerats per algun motiu màgics i per això mateix objecte de pelegrinatge: potser el que feien els pelegrins –especula– era llimar la pedra per recollir-ne la pols per elaborar ungüents i pocions... Un simbolisme que persisteix en l’actualitat: Remolins afirma haver-s’hi trobat elements tan estranys com un crani de gat.

En fi, que a Prats hi tenim un tresor patrimonial que ell considera “poc explotat”. De fet, el Comú en va retirar la senyalització després dels episodis vandàlics dels anys 90. I les rèpliques que es van col·locar al Palau de Gel –la del mur, oculta rere una heura– han desproveït el conjunt del seu context: de l’únic que podem estar segurs és que els gravats del roc de les Bruixes es van fer allí per la màgia que els seus autors creien que desprenia el lloc: “N’hi ha que consideren que la millor manera de conservar-lo és amagant-lo; nosaltres creiem que protegeixes el que estimes, i només pots estimar el que coneixes; així que com millor coneguem el patrimoni, millor el protegirem.”