Pena de mort a l'andosina: teoria i pràctica

Iñaki Rubio ha reconstruït a ‘Morts, qui us ha mort?’ la passió i mort de Pere Areny, afusellat el 1943, però abans que ell altres dos reus van ser condemnats a la pena capital: el canillenc Juan Mandicó, agarrotat el 1860, i l’escaldenc Manuel Bacó, a qui li va ser commutada per cadena perpètua el 1896.

El canillenc Pere Areny, condemnat a mort i afusellat el 18 d’octubre del 1943 per fratricidi (la nit del 31 d’agost d’aquell any havia matat el seu germà Anton d’un cop d’escopeta, al mas de la Costa de Ransol) va ser com és sabut i com Iñaki Rubio ens ha recordat a Morts, qui us ha mort?, sensacional crònica de l’últim reu condemnat entre nosaltres a la pena capital. Extrem potser no tan evident si tenim en compte que la pena de mort no va ser abolida fins al 1990. Però aquesta és una altra qüestió i del que veníem a parlar és dels altres dos reus que el van precedir en aquesta funesta crònica negra. O tres, com veurem de seguida.

Per l’excepcionalitat del cas, començarem per l’escaldenc Manuel Bacó, que l’11 de gener del 1896 va estrangular la seva mare, Maria Calva, de cal Marió d’Engordany. Es veu que a casa hi havia molt mala maror, instigada segons la causa per la jove, Rosa Albós, i el cas és  que el Tribunal de Corts el va condemnar a mort per parricidi. El que converteix el de Bacó en un cas excepcional és que, a diferència de Pere Areny, per a qui ningú no va demanar el 1943 clemència, alguna veu, no sabem quina, es devia aixecar el 1896 en favor del pobre Bacó, que va veure en última instància commutada la pena capital per la de treballs forçats a perpetuïtat. L’escaldenc es va escapar per pèls del garrot, però va anar a espetegar a Nova Caledònia, perquè com és sabut els reus andosins complien condemna a presons franceses o espanyoles.

La historiadora Ludmilla Lacueva va trobar tres anys enrere als Archives Nationales el rastre del pobre Bacó. I si li diem “pobre” a un parricida confés és perquè l’home va durar a Ultramar dos anyets: segons el seu expedient, va morir el 21 d’abril del 1898 a la infermeria del penal de Thió. Diguem que la seva va ser una condemna a mort diferida i que en lloc d’executar-la a la plaça van tenir la delicadesa d’escenificar-la a 17.300 quilòmetres de distància, que són els que ens separen de Nova Caledònia, a l’altra punta del món. La seva esposa, en fi, Corts la va considerar còmplice del parricidi i la va condemnar a deu anys de treballs forçats, que va complir a França, no sabem on.

El cas de Mandicó no és menys excepcional, perquè a ell li va tocar el dubtós honor d’estrenar el garrot, que el bon bisbe Caixal havia instituït el 1854 en substitució de la forca, que el bisbe tenia per mètode rústic i primitiu. Segons Caixal, el garrot permetia conciliar “lo últim e inevitable rigor de la justica ab la humanitat y la decensia en la execució de la pena capital”, en una personalíssma interpretació del que és i no és “humanitari”. El cas és que Mandicó, que tenia 27 anys, havia matat la nit del 25 de gener del 1859 el canillenc Gil Areny, gendre de casa Maricella dels Plans –i tiet avi, que petit és el món, i Canillo encara més, dels germans Pere i Anton– a ganivetades, i segons la causa per un deute de 30 lliures, tot i que Mandicó arrossegava una pèssima fama: “Lo dia 27 de febrer del 1860, entre les tres i les quatre horas de la tarda, fou posat en capella en la iglesia de Casa de la Vall Juan Mandicó, y lo dia 29 del corrent mes y entre onse y dotse del mati fou executada la sentencia, y entre 5 y 6 de la tarda li daren sepultura a la fosa de la vila d’Andorra”, conclou el sumari. Va ser la primera i última vegada que el garrot vil recomanat pel bisbe Caixal i que avui es conserva a Patrimoni va funcionar per aquí dalt. Tampoc per a Mandicó, ja ho veuen, hi va haver clemència.

En aquests dos casos, en fi, n’hi podem afegir un tercer que, a diferència dels de Bacó i de Mandicó no consta als expedients del Tribunal de Corts que es conserven a l’Arxiu Nacional. L’historiador francès Heliodore Castillon explica en dos números del setmanari francès Le Soleil Illustré publicats el 1878 i localitzats pel bibliòfil Casi Aarajol el cas d’un tal Masteü el Borni –atenció al motiu–, contrabandista català originari d’Esterri d’Àneu que el 10 de gener del 1861 va matar a ganivetades i en un lloc entre el Serrat i Ordino un tal Jose Olette, col·lega seu de partida a qui va aprofitar per manllevar-li els 700 francs que li havien tocat de l’últim cop. Masteü va ser capturat una setmana després, condemnat a pena de mort i executat públicament l’11 d’abril a l’actual plaça Benlloch, segons Castillon.

Però a Masteü no el van penjar, ni agarrotar, ni molt menys afusellar –això sembla La hoguera, l’estupenda cançó de Krahe– sinó que el botxí li va tallar el cap amb una enorme espasa de doble tall. Una sensacional història de sang i fetge. Llàstima que Castillon l’expliqui 17 anys després dels fets, que no citi fonts ni presencials ni documentals, i que de cas tan suculent com dubtós no n’hagi quedat rastre als arxius.