Pep Albanell: “Per escriure has de ser honest i has de deixar que el teu desig parli”

Escriptor de capçalera de la Biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell. Edicions Salòria ha iniciat la reedició d’una part dels seus contes infantils, amb el volum ‘L’arbre dels fruits dolços’. Nascut a Vic el 1945, la família es va traslladar a la Seu, on romanen els seus records d’infantesa.

Com és això de, com dir-ho, ser la ‘fada padrina’ d’una biblioteca?
Home! Més que fada padrina, ja m’agrada l’expressió que utilitzen ells: escriptor de capçalera. Una accepció molt agradable. Què hi fas? Doncs no hi fas res, res d’especial, però la biblioteca que t’adopta et té una mica més en compte com a autor, té les teves obres per difondre-les i et demana que de tant en tant hi col·laboris, en actes no sols de difusió dels teus llibres, sinó de la cultura en general. M’agrada. És un títol honorífic, un petit reconeixement per part meva molt ben rebut.

Que menys per a algú que s’havia forjat com a escriptor per aquestes terres.
I en la meva formació, tant literària com personal, la biblioteca de la Seu, que abans estava a la plaça Patalín, sobre les oficines de la Caixa, perquè era d’ells abans de ser municipal, doncs va ser molt important. Per a mi tenia un aspecte molt lúdic, m’hi divertia molt, amb la quietud, envoltat de llibres, un silenci quasi religiós. I molt calentó a l’hivern.

Són llocs especials.
Per a mi una biblioteca té un valor simbòlic i fonamental en la formació de persones.

Amb la punyeta aquesta de virus és un altre dels plaers que hem mig perdut
Distingiria el que jo he sentit i copsat: hi ha hagut un augment de lectura, estant tancat. La gent feia cuina, música, llegia i escrivia molt. Però les biblioteques han canviat molt, funcionen com a lloc de préstec, i molt telemàticament, potser aviat no existiran físicament. Pel que fa a mi, fa temps que em costa molt llegir i escriure perquè pateixo problemes de visió. Em costa. Així que he llegit menys i no he escrit gens. Per això estic content amb la reedició que fa Salòria.

Una dissort també per a nosaltres com a lectors.
Fa tres anys que no agafo un bolígraf ni toco un ordinador. És a dir, que la pandèmia m’ha accentuat la incomunicació amb el món exterior d’una manera molt important.

Em fico on no em demanen, però... i l’opció de dictar?
No, no em funciona. Jo escric d’una manera molt lenta, corregint, repassant... Necessito veure-ho. Cert que després d’un d’aquests tòpics bloqueigs de tres anys m’enganxes que fa no res amb una certa activitat para-literària que consisteix a repassar, posar al dia, l’últim text que vaig escriure fa tres anys. S’ha d’incloure en un recull de contes meus de ciència-ficció, Les bèsties i la pols, que Pagès preveu publicar enguany.

Ah! Doncs ja li hem arrencat una bona notícia.
Per a mi escriure no és inventar, que això ho faig passejant. Per a mi, escriure té tres etapes: pensar i organitzar les idees, que pot durar anys; posar-ho en escrit, i la tercera, fonamental com a escriptor (ja sé que per als periodistes no va així) és corregir. Corregir, corregir, corregir... quaranta vegades. I per això necessito veure, llegir en veu alta, escoltar.

Ja veu, em passo de la ratlla amb les preguntes. Però ens ha donat bones notícies.
No es perd res. Jo he fet 75 anys i tot allò que havia d’escriure ja ho he fet, no crec que pogués millorar ja res. Fent revisions ja veig que la meva capacitat intel·lectual no era la que era. Tinc coses incompletes, com una novel·la molt llarga, des de fa anys, Lo fiscorner del Segre, que passa a la Seu i també hi surt Andorra... No crec que l’acabi. No per temps, sinó per un tema de capacitat intel·lectual. És trist però llei de vida. Ens fem vells, i no de les cames, sinó també del cervell, i la vista s’afebleix.

Esperem que es retracti.
Tant de bo. No m’importa reconèixer quan m’equivoco. I en aquest cas, molt content. Però més aviat em limitaré a corregir coses ja fetes i m’hi conformaré. Però m’alegra molt que es recuperin textos, donar-los una segona vida. Em fa il·lusió.

Com el llibre de contes infantils que reedita Salòria.
Sí, en una edició que m’agrada molt. Que no és un llibre de cuina, encara que parli de cuina i que a mi m’agradi molt. Encara que sigui el meu germà qui és un gran cuiner. Mai no gosaria fer un llibre de cuina, i menys de dolços. Però el llibre té unes il·lustracions maquíssimes.

Quan torni a la palestra pensaré: “segur que era una operació de màrqueting”.
T’ho ben asseguro que no. Tothom diu mentides, jo també, de vegades per respecte o prevenció, però sempre he procurat ser el màxim de sincer possible. Ara més encara, perquè no m’importa tant què pugui pensar la gent.

Podem recordar aquell nano que se sentia una mica nàufrag a la Seu?
Jo soc membre de la Germandat de Sant Sebastià de la Seu i m’envien cada any un programa de les festes i cada any me’l llegeixo amb delectació de dalt a baix. Fins i tot els anuncis. Perquè em porten records de quan tenia sis, deu anys...

Una infància feliç.
Era molt feliç. Érem una família modesta però vivíem bé. Jo anava a una escola on patia una mica, és cert, als Germans de les Escoles Cristianes, que eren molt autoritaris. Però quan hi penso, recordo l’olor del carrer Major a l’hivern amb les castanyes del Nazario, el fred gelat que tallava les orelles, el sortidor del passeig amb el gel... era feliç.

Que maco!
Vivia en un món on tot era perfecte, sobretot el futur.
 
El va impulsar a escriure?
M’agradaven molt les novel·les de nàufrags i en vaig aconseguir unes quantes: el personatge que se sent sol i ha d’espavilar-se. Jo era un nen que venia de fora i a vegades em sentia una mica sol. A banda, soc un home de catau, de cova. Crec que tothom necessita un lloc on sentir-se protegit. Doncs quan se’m van acabar les novel·les vaig pensar que també podia inventar les històries. I amb 12 anys en un quadern de l’escola hi vaig començar... no gaires pàgines és clar.

Era molt jovenet.
És clar, aguantava poc i després me n’oblidava. A vegades només era que el final d’un relat m’havia decebut i n’inventava un altre. Hi pensava en el camí de l’escola a casa... m’ha deixat l’hàbit. Crec que alguns filòsofs i altres autors també feien així.

Sí, sí, fins i tot una miserable periodista com aquesta s’il·lumina caminant.
Està científicament provat que l’activitat física, sobretot caminar o nedar, activa les connexions cerebrals. Ajuda a trobar solucions, a veure noves perspectives...

Què pensa d’això que diuen que el jovent no llegeix?
Pot ser veritat. Però no és tan greu. Quan jo era petit deien que el cinema era dolent, o la televisió. I no: dolent és mirar programes brossa. Per què llegim? Per intentar entendre’ns i ser una mica millors i més feliços. Si s’aconsegueix amb lectoescriptura, perfecte; si per mitjans audiovisuals, també. No és important què fem per pensar, sinó que pensar és important.

Què cal per escriure per a joves i nens?
Res, l’honradesa que es necessita per escriure en general. Home, cert que per a nivell de lectura dels més petits les històries no poden ser formalment gaire complicades, sinó plantejament, nus i desenllaç, que tot sigui concís i clar. Sovint he començat sense saber si era per a joves o no.

Una vegada un xaval que feia de jurat al Carlemany, a Andorra, em va dir “no et pensis que aquí hi ha cap Tolkien”.  
Recordem que a Mercè Rodoreda un jurat format per patums no va premiar La plaça del diamant. Però és cert: hi ha molts premis i no podem tenir un Tolkien per a tots ells.  

I per escriure relats eròtics?
Has de basar-te en l’experiència, que llarga o curta alguna en deus tenir, també en l’honradesa, i per descomptat en la fantasia. En allò que tens i en allò que no tens. Deixar que el teu desig parli. Com en tota la literatura, de fet.