Diari digital d'Andorra Bondia
L'humorista Pep Plaza compareix aquest vespre al Centre de Congressos dintre de la Temporada de teatre.
L'humorista Pep Plaza compareix aquest vespre al Centre de Congressos dintre de la Temporada de teatre.

Pep Plaza: “El meu humor és blanc, de festa major i per a tota la família”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: BonDia

Ens fa un forat en el descans del gag de Miguel Bosé sermonejant contra les vacunes que s’emet al capítol d’aquest vespre del ‘Polònia’. L’imitador català farà un exercici de bilocació perquè a la mateixa hora desfilarà pel Centre de Congressos amb ‘Jazz Som Aquí’, acompanyat de la Big Band Jazz Maresme. Hi intercala imitacions, monòlegs i cançons: Serrat, Llach, Sabina, Elvis, Pau Donés, Sisa i anar fent... i s’estrena com a pianista.

L’actualitat mana: s’atreviria a imitar Maradona?
No ho he fet mai però sí, m’hi atreviria.

Per posar-se en la pell d’un déu, ni que sigui aquest, cal tenir-los molt ben posats.
Qualsevol personatge a qui li pugui treure un tret característic, un deix, m’hi veig amb cor. Això no vol dir que estigui a l’altura del meu client. El meu ofici és més imitar-lo a través de l’humor, que no escarnir-lo.

No deixem l’actualitat: Josep Maria Mainat sembla ara mateix un bon candidat per ferlo  desfilar per l’escenari.
No és mala idea. De fet, és molt possible que l’incorpori a la funció d’aquesta nit. I Fernando Simón, també.

Simón sembla facilíssim.
A veure com ho fas!

És que jo no m’hi dedico. Però  la veu trencada ja li dona mitja imitació feta, oi?
Però la veu l’has de trencar sense fer-t’hi mal tu, perquè hi ha altres personatges i si li esquerdes la veu de qualsevol manera te la jugues. Vull dir que no és bufar i fer ampolles.

Una imitació s’improvisa? Per crear un personatge nou, quant de temps necessita?
El primer de tot és escoltar-lo, a veure si el to de veu, la musicalitat, la cadència la puc arribar a clavar. Si és que sí, treballo un guió i després ja depèn de la funció, si és teatre, auditori o festa major, l’adapto a les circumstàncies. Sempre hi ha una part d’improvisació, però guionada.

Li demanava per Mainat perquè potser és un personatge massa poderós per fer-ne paròdia.
Ens coneixem personalment, fins al punt que vaig actuar al casament d’aquest matrimoni que ara està tan esquerdat. Em va demanar que anés a actuar  casa seva, a Sant Feliu. Em va donar el guió, em va dir les cançons que s’havien de cantar, incloses una de Raphael i una altra de Lluís Llach. Vull dir que no hi haurà problema, a més és un paio molt de la conya i un tema tan complicat com aquest l’està portant molt bé.

Existeixen persones intocables?
Crec que cap. És la manera com el tractes, si te’n rius amb respecte, que és el difícil, si no l’escarneixes ni et poses en les tendències sexuals i racials... Hi ha uns límits, i si t’hi saps moure crec que no hi ha ningú inimitable.

Alguna vegada ha trucat algú: “Ep, el Pep, que deixi d’imitar-me d’una vegada”?
No ha passat mai, que jo sàpiga.

A ‘Jazz Som Aquí’ s’ha envoltat d’una Big Band. Per camuflar possibles carències musicals?
Tinc des de fa 25 anys un espectacle tot sol, amb guitarra i prou. Vull dir que hi estic acostumat, a tocar en públic. Després hi vaig incorporar un pianista per donar-li més ritme, no haver d’estar tan pendent de l’instrument i fer paròdies del món de l’òpera. Perquè la part musical sempre ha sigut un 50% dels meus espectacles. I de la meva vida, perquè la meva dona [Txell Sust] és cantant.

Els seus personatges acostumen a sortir ben parats. Síndrome d’Estocolm?
En absolut. Hi ha gent més punki, destralera. El meu humor és més aviat blanc, familiar, de festa major. A Jazz Som Aquí hi pot venir un nen de cinc anys i un avi de 90. És una manera de fer. No li’n diria síndrome d’Estocolm, tot i que a tots els tinc un carinyo especial, sobretot als dels inicis.

“Bienaventurados mis imitadores porque de ellos serán mis defectos”, diuen els castellans. És el seu cas?
Ni idea. El que et puc dir és que amb tants anys de fer coses acabes coneixent algunes de les teves víctimes. Joan Pera ha dit en alguna ocasió que faig millor de Pera jo que no ell! Una altra vegada Llach em va dir: “Arribes més amunt tu que jo, perquè jo ja estic perdent pistonada.” Però posats a triar, queda’t amb l’original. En fi, si ho fas amb respecte i l’imitat s’acaba rient d’ell mateix, collonut.

Frisa perquè Laporta sigui el pròxim president del Barça?
Saps que soc perico. Vull dir que se me’n refot.

Li demano com a parodiable, i per contrast amb Bartomeu, probablement l’home més insípid que ara mateix recordi.
Mai he imitat Laporta, però si acaba sent president i s’ho guanya amb presència pública, haurem de fer-ne la imitació, està clar, millor o pitjor. Un imitador al final és com un caricaturista: n’hi ha que ho claven  més, però el que compta és la retirada. I el pobre Bartomeu no és cert que no doni joc: quan es menja les paraules a mi em fot molta gràcia.

 

 

Pep
Plaza
humor
família
Festa
Major

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte