Pepa Plana, directora del Festival de Pallasses: “Vint anys després, un festival de gènere torna a ser imprescindible”

L’últim festival de pallasses, aquell invent que va néixer el 2001 a Andorra la Vella, es remuntava al 2009. Molts el donàvem per mort i enterrat. Doncs no. El Comú l’ha recuperat amb Pepa Plana, que va ser l’ànima de les cinc primeres edicions, de nou al timó de l’invent. Serà un festival ‘tunejat’, concentrat en tres jornades –del 3 al 5 de maig– i al Teatre Comunal. La pallassa catalana explica com entre tots han ressuscitat un mort.

En quant de temps s’ha gestat, el festival 2.0?

Em van contactar deu fer cosa d’un mes. I per a mi va ser una sorpresa majúscula, perquè els últims anys he estat totalment desvinculada d’Andorra.

La forma com es va acabar la primera època, el 2009, no va ser gaire catòlica.

Em va saber molt de greu, és veritat, que el liquidessin sense cap oportunitat de poder-lo defensar. Però he de dir que, a més de majúscula, la sorpresa va ser ben agradable.

No és de les que guarda rancor, doncs.

Sóc un bitxet amb molta memòria, però no soc rancorosa. No tinc cap ressentiment i crec que si va caure va ser víctima de les circumstàncies polítiques i econòmiques. Denota, és veritat, una certa estretor de mires, perquè un projecte així ha de ser a llarg termini. Però t’he de dir que íntimament sempre havia tingut la intuïció que remuntaria.

Optimisme antropològic?

I, si vols, una mica ingenu. La veritat és que la mare de tots els festivals de pallasses que avui hi ha pel món –i n‘hi ha uns quants– va ser el d’Andorra la Vella. La idea era massa bona perquè el donéssim per mort i enterrat. No podia ser. I mira, tenia raó!

És el 'seu' festival?

Ni molt menys. El festival és d’Andorra. I això és tan cert que no he volgut aixecar-ne de similars en altres llocs, tot i que he tingut més d’una i més de dues propostes per fer-ho. Per mi, el festival de pallasses és el d’Andorra la Vella.

Va néixer el 2001 per donar visibilitat a la dona en el món de la comicitat. Dos decennis després, continua sent necessari, un festival de gènere? I aquí, ara que ja n’hi ha arreu?

La primera edició va ser absolutament inèdita. No n’hi havia cap al món i va posar la pallassa al mapa: érem moltes i amb espectacles igual de bons que els nostres col·legues. La paradoxa és que, quasi vint anys després, torna a ser imprescindible.

M’ho haurà d’explicar.

La crisi va ser una excusa per retallar moltes iniciatives de gènere, i no només a Andorra. Van morir molts festivals de cine, de teatre i de literatura de gènere. I ara més que mai les dones ens adonem que som invisibles. També en el món de la comicitat veiem que la presència femenina és escassíssima, així que insisteixo: un festival de pallasses és absolutament imprescindible. Sembla que no hem avançat gaire.

Què ens podem esperar –i què, no– del nou festival?

No serà el que va ser, això ho hem de tenir tots claríssim. No pot ser-ho, primer de tot, pel pressupost, que passa de 120.000 a 20.000 euros. Serà impossible tornar a tenir quasi un centenar de pallasses de tot el món, més cursos, xerrades, sessions golfes, veles... Serà una mena de pilot, a veure si entre tots ens ho creiem i la cosa pren volada.

Val més això que res?

És clar que sí. Aquesta era la proposta que vaig fer el 2010, quan es va decidir suspendre’l: no el matem, reconvertim-lo en una coseta més petita i viable. Doncs allò que no em van acceptar fa nou anys sembla que ara sí que es possible. Però reinventat, això també.

Com es fa, això?

No oblidem que no fa ni un mes que hem posat fil a l’agulla i que el maig és aquí mateix. Moltes pallasses tenen l’agenda tancada. Això d’una banda. De l’altra, no hi haurà veles ni espais alternatius, tot es concentrarà al Comunal i és possible, només possible, que hi hagi també un altre petit espai per fer-hi cabaret.

De quantes pallasses estem parlant?

Quatre espectacles, com a molt, al llarg de tres dies. Inclòs el meu, Paradís pintat. No ho havia fet mai, això de combinar la direcció artística amb l’escenari, però en tinc moltes ganes.

Neix amb vocació de continuïtat?

La proposa és que sigui anual en lloc de biennal, ja que serà més petit. La meva idea, no sé si la de tothom, és que torni a créixer. No et pots imaginar la quantitat de pallasses de tot el món que m’han escrit des que va saltar la notícia i que volen venir com sigui. Al final només en podran venir tres o quatre. Però, si mires el pressupost, són faves comptades.

Més que festival, festivalet, doncs.

Serà una altra cosa però mantindrà l’essència de convertir-se en aparador de la comicitat femenina. I per això n’hem volgut conservar el nom. No hem de tenir vergonya de dir-li pel seu nom: en petit format, però és el festival de pallasses. I serà la 6a edició, diguem-ho ben alt.

La programació definitiva, quan?

És una mena de sudoku: porto més pallasses però de més a la vora? O menys, i de més lluny? Històriques, veteranes o que comencin? És el que hem d’acabar de lligar. Esperem poder-ho anunciar d’aquí a deu dies, com a molt.

La vam perdre de vista el 2009, però des d’aleshores ha desfilat pel Cirque du Soleil, amb 'Analuna', i ha rebut el Premi Nacional de Cultura. No està gens malament.

Més que res, han passat deu anys. Vol dir que em faig gran. He tingut temps d’aixecar tres espectacles diferents, inclòs Paradís pintat, últim premi Circòlic. Però els premis no deixen de ser pentinades d’ego. El major reconeixement és seguir treballant, a Catalunya, a Espanya i també a l’estranger.