Pepa Plana: “El que fa riure a tothom sol estar tenyit de masculinitats”

La pallassa catalana reivindica els cartells de gènere perquè la paritat encara és “més aparent que real” i perquè la dona continua sent minoria als escenaris: “Benvingudes siguin les quotes, són imprescindibles perquè hi hagi oportunitats”.

És un vell debat. Tan vell com el festival, com a mínim: existeix una comicitat específicament femenina? Doncs segons Pepa Plana, directora artística i ideòloga d’aquesta estupenda aventura que és el FIPA, sí. Existeix. L’humor, diu, és capritxós, no hi ha una vareta màgica capaç de fer riure a voluntat, i també és personal, “cadascú escriu des del seu satèl·lit”, “però l’humor és un codi, rius del que coneixes i del que et reconeixes, i el codi des del qual escriu una dona és femení en el sentit que hi ha temes i situacions que mai no sortirien d’una ploma masculina, de la mateixa manera que una dona que es dedica a l’humor mai no caurà en l’estereotip de riure’s de la dona tonta, lletja o gorda”. Significa això, portat a l’extrem, que tan sols les dones poden escriure papers de dones? No ben bé: “Vull pensar que els dramaturgs de nova fornada tenen una altra sensibilitat, però Beckett i Lorca, per exemple, van escriure grans papers femenins. No es pot generalitzar, però el risc de tornar a convertir la dona en objecte de l’humor sempre hi és”.

En resum, que sí: “Sostinc i defenso que hi ha un humor femení i un humor masculí, i que el que fa riure a tothom normalment està tenyit de masculinitats”. Ho deia ahir en els prolegòmens de la primera funció del festival, que després del descans forçat de l’any passat recupera el pols amb el format reduït d’aquesta segona etapa: cinc espectacles concentrats en tres jornades. A anys llum d’aquell transatlàntic que va arribar a ser el FIPA entre el 2001 i el 2009. La intenció, diu Plana, és consolidar la cita, que de moment va per la tercera edició, i créixer: “Això d’ara és més aviat una mostra, un tastet. Quan somies, veus un festival amb tots els ets i uts: espectacles, tallers, trobada, participació, promoció... Tots tenim certa nostàlgia del que vam ser, però també vam estar molts anys sense res. Ara tenim això. Amb el que tenim és el que podem fer”.

Devia ser una bona idea, diu, perquè el d’Andorra la Vella va ser el primer festival específicament de pallasses que va existir a l’univers, i avui n’hi ha una vintena llarga. I continua sent necessari, sosté. L’objectiu d’un festival de gènere és deixar d’existir perquè ja no calgui per visibilitzar la dona als escenaris. Però la realitat, insisteix, “és que encara no tenim les mateixes oportunitats que els nostres companys. Directores, dramaturgues, actrius i pallasses continuen sent minoria, tot i que s’ha avançat molt, existeix una llei de paritat [a Espanya] i els equips s’hi miren molt. Benvingudes les quotes, que són necessàries perquè hi hagi oportunitats, però la paritat és més aparent que real: proporcionalment, encara hi ha menys espectacles escrits i dirigits per dones, i encara menys si parlem de grans produccions.” Dit d’una altra manera: la paritat no és només numèrica: “Fixa’t quants dies resisteix una obra dirigida per una dona, en quina sala es programa i de quin pressupost ha disposat. Aquí tornem a espifiar-la, així que toca barallar-nos encara una miqueta”.

No hauria sigut, en fi, més lògic que la capital programés espectacles escrits, dirigits o protagonitzats per dones dintre de la Temporada que no aixecar un festival de gènere? En un món ideal, diu Plana, seria així, però la realitat és que hi ha moltes menys obres dirigides per dones, i encara més si parlem de produccions potents. Per tant, hi ha menys on escollir, sosté.

En fi, que tenim FIPA per a uns quants anys. Així que ja poden treure el nas vermell de l’armari on el van guardar fa dos anys. I cap al Comunal.

El nas vermell torna al Comunal

Feia dos anys que no es veien nassos vermells pel Comunal. Dos anys d’abstinència que per fi va trencar ahir la basca Virginia Imaz, un dels tòtems del clown espanyol, amb Sex o no sex. Avui i demà es repartiran entre la sala d’actes de La Llacuna i el mateix Comunal els altres quatre muntatges d’aquesta edició del FIPA, amb lloc destacadíssim per a Pepa Plana. Demà hi estrena Si tu te’n vas, on fa un pas més i al duet (august i cara blanca) que va presentar fa dos anys amb Veus que no veus hi ha afegit un contraaugust “perquè sempre he sigut una mica franctiradoa i, tot i que sempre m’ha agradat molt el solo, tenia ganes de provar amb aquest format”. Els nervis de l’estrena no se’ls treu ningú, i això que en té el cul pelat de trepitjar escenaris, i del que es tracta, diu, és d’explorar  en clau còmica “aquesta pulsió violenta que tenim, i que veiem reflectida tant en les petites guerres de la vida quotidiana com en les guerres de veritat que deixen milers de morts”. Codirigeixen Nan Valentí i la mateixa Plana, i l’acompanyen a l’escenari Noel Olivé i Lola González.

L’altre plat fort del cartell és la pallassa suïssa Gardi Hutter, un autèntic miracle que hagi trobat un forat per venir al festival, diu. Avui passarà pel Comunal amb La costurera, “que no és pròpiament una estrena però que no s’ha vist encara ni a França ni a Espanya: creieu-me, tenir-la és un privilegi”. El cartell es completa amb dues pallasses catalanes: Clara del Ruste, actriu de llarga trajectòria que ha firmat part de la troupe dels Joglars i que ara es passa al nas vermell amb ClarEva (direcció de Jango Edwards, atenció) i Cristina Soler, acròbata reconvertida en pallassa que planteja a Weet Floor la dura realitat d’una dona acostumada a les proeses però a qui l’edat i el físic impedeixen de seguir enfilant-se al trapezi: “Una pallassa tan fràgil com potent que fa morir de riure”. Paraula de Plana.