Diari digital d'Andorra Bondia
Pere Moles, en la presentació d''Un tomb per Andorra', aihr a la Fada Ignorant.
Pere Moles, en la presentació d''Un tomb per Andorra', aihr a la Fada Ignorant.

Pere Moles Aristot, autor d''Un tomb per Andorra': “La llegenda també és història. Sense llegendes, quina història més trista!”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Concebut durant el confinament, el volum proposa una injecció d’andorranitat en una dotzena de píndoles i cinquanta paginetes, un manual bàsic i urgent per llegir d’una tacada i refrescar els mites, les llegendes i també els fets que són a la base del miracle històric que és el nostre país. Torna als aparadors l’autor de ‘Els andorrans som així’, ‘Castells de fang’, ‘Al començament dels temps’ i ‘Andorra sense Coprínceps?’

Dos mil·lennis llargs d’història resumits en 50 pàgines. No està malament.
Només tocat l’esquelet, l’essencial, el que ha fet que Andorra sigui el que és. És evident que moltíssims episodis i personatges s’han quedat al tinter.

Bona part del que explica és estricta llegenda, refutada a més per la historiografia acadèmica. Que la realitat no ens espatlli un bon mite?
Parteixo de la base que la llegenda també és història, i que un país sense llegendes és un país pobre. Miri Joana d’Arc, no se sap ni si va existir realment. I d’exemples com aquests n’hi ha a tots els països. 

Però nosaltres apuntem molt alt: Carlemany!
Que arribés a venir mai és sens dubte una llegenda, però els seus exèrcits i ell mateix van travessar els Pirineus per combatre els moros.

Per què no pel port de Siguer, com diu al llibre, oi?
Perfectament podrien haver passat pel Pallars i la Vall Fosca, a tocar del port de Siguer. No soc l’únic que ho postula. Un cas similar a Hanníbal, que a més sabem que va topar amb els andosins. Pensa, però, que a l’època no hi havia fronteres ni duanes i el territori dels andosins no l’hem d’entendre estrictament com el de l’actual Andorra.

Això que “dels alarbs ens deslliurà...” sona pelet xenòfob. Causa cert efecte sentir com ho canten andorranets fills de marroquins.
El deix xenòfob l’hi posem nosaltres, però no crec que puguem jutjar fets de fa 200, 300 o mil anys amb els ulls d’avui. Ens hem de posar en la mentalitat d’aquella època. Quan vaig estudiar, els llibres d’història de França parlaven de  “nos ancêtres les gaulois”. Aquesta referència l’han hagut d’eliminar perquè és una obvietat que molts francesos tenen ancêtres que no eren precisament gals.

La Carta Pobla, amb la suposada firma autògrafa de Carlemany, és un altre mite.
Saps què vol dir, mite? Història autèntica. Per això sospitem que rere els mites hi ha un pòsit històric, autèntic. 

Diu que a l’àpat amb què es va celebrar la consagració de Santa Maria d’Urgell es va beure vi andorrà. De Nagol, potser?
Això recordo que ho van explicar Manuel Mas i Antoni Morell a la minuta del dinar de la Perdiu que els consellers celebràvem pels volts de Nadal. Devia ser als primers anys 80. 

I el jaciment de la Margineda: poble fortificat o el castell de Sant Vicenç arrasat tal com manava el segon pariatge?
Estaria bé que fos el castell, però ho dubto.

Al volum proposa algun audaç exercici de contrahistòria: què hauria passat si...
Pensa que tant els reis francesos com els espanyols tenen gotes de sang si no andorrana, pallaresa, per la via d’Arnaldeta i d’Ermessenda, i que si no haguessin existit aquestes dones, difícilment els comtes de Foix haguessin acabat sent reis, potser no hi hauria hagut Guerra de Successió, ni Revolució Francesa... i Andorra seria avui la 43a comarca catalana. Si no ho és, és gràcies al Tractat dels Pirineus.

Perdoni!?
Sí, la Pau del 1658. Espanya  i França van acordar que es repartirien el territori pirinenc segons el vessant de les aigües: si anaven cap a baix, allò era Espanya; si anaven cap a dalt, França. Segons aquest criteri, una Andorra sense pariatges hauria quedat del costat espanyol, excepte el Pas. Seríem un altre Pallars, amb sort una Vall d’Aran.

Cita Fiter i Rossell: “A cap altre país ha fet Déu Nostre Senyor semblant gràcia”. Fums en tenia uns quants.
És que per ell Andorra era una cosa extraordinària. D’acord, érem un raconet de Pirineu amb 6.000 habitants, però ell ho veia amb ulls d’enamorat.

Ara que la monarquia veïna comença a discutir-se: té sentit entestar-nos en un Coprincipat?
Molt. Sempre que es conservi el coprincipat tal com és avui. Una altra cosa seria si el bisbe cedís el seu lloc al rei espanyol, per exemple. La continuïtat d’Andorra està en la meva opinió vinculada a la continuïtat de l’Església, que és la mateixa de fa 700 anys. Més i tot que al copríncep francès. 

Som un miracle!?
Recordo que als anys 80 se li va demanar a un jurista austríac, Karl Zemanek, una eminència, que elaborés un estudi sobre la personalitat internacional d’Andorra com a coprincipat, que no estava gens clara. I va concloure que coprincipat i Estat de dret no eren incompatibles. 
És aquest Zemanek qui va posar els fonaments de la Constitució. Estic convençut que si ho haguéssim demanat a juristes francesos o espanyols, hauria sigut que no.

Mereix un monument, aquest senyor, a l’altura del gran  Simeó de Guàrdia!
I pràcticament ningú no se’n recorda. Com de Simeó.

Regali’ns un episodi inèdit, per acabar.
Doncs mira, devia ser als anys 60. Arran d’un problema amb el bisbe vam tenir quasi tot un any la frontera tancada. Imagina’t. Va ser gràcies a una reunió dels sindicats d’iniciativa dels petits estats que va tenir lloc a Mònaco. A través del representant del Vaticà es va contactar el cardenal Montini, futur papa Pau VI, que va trucar al nunci a Madrid. Aquella mateixa setmana ens van reobrir la frontera. No te’n riguis mai,  de la diplomàcia vaticana.

Andorra
Fada
Un tomb per Andorra
Pere Moles
Aristot
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic