Però, ¿qui és el tal Sugranyes?

“Sugranyes no és cunyat, ni amic, ni company d’oficina d’absolutament ningú. Ni perfils de Facebook, ni berenars literaris. Ni editorials. Ni agents. Només sabem que ha escrit articles durant uns quants anys. I poca cosa més.” Ho diu David Gálvez al pròleg de L’Obra articulística d’Arseni Sugranyes. Ah, sí, i també se sap que Albert Villaró l’esmenta de passada (i amb una mica de mala bava) en un article sobre el Sant Jordi de l’any passat. I que a l’última fira del llibre d’Organyà no va comparèixer a l’anunciada presentació de la seva opera prima, De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva. Títol improbable que d’altra banda ningú no ha llegit, que se sàpiga. Tampoc se n’ha vist cap exemplar: ni Casimir Arajol l’ha aconseguit. I no cal que el busquin a Amazon, perquè no l’hi trobaran.

Tant de secretisme li va valer mesos enrere l’hiperbòlic sobrenom de Salinger a l’andorrana, i potser per portar la contrària, a principis de febrer va trencar quasi deu anys de silenci públic: des de llavors el trobaran cada dimarts —avui mateix— a les pàgines d’opinió d’aquest diari. Precisament avui (¿casualitat?) es posa a la venda L’Obra articulística, patracol que recull una vuitantena d’articles a mig camí entre l’acudit, el relat breu, el dietari, l’apunt històric, el perfil biogràfic i la ressenya literària, diu Gálvez, apareguts entre el 2006 i el 2013 en mitjans nacionals tot i que majoritàriament apòcrifs, com ara El pont d’Aixovall, Gaseta d’Andorra, Arrels andorranes, Andorra Avui, Pordo i Papers bibliogràfics.

La primera pregunta és òbvia: ¿valia la pena rescatar de l’oblit un autor a qui ningú no havia trobat a faltar, que no havia deixat més rastre (diguem-ne) literari que una columna de Villaró? Erigit a la vegada en editor i marmessor, Gálvez ho té clar: “No conec personalment Arseni Sugranyes. No sé qui s’amaga rere el pseudònim. No m’interessa la feina detectivesca de mirar de desemmascarar algú que ha preferit passar desapercebut.” El que vol, insisteix, és “fer justícia”, “difondre l’obra” d’un autor “injustament desconegut”. La segona pregunta també és òbvia: ¿tan secret és, el tal Sugranyes? Gálvez insinua —i sembla descartar— la hipòtesi Villaró. Però als articles se li escapen indicis que poden aportar llum sobre la identitat del nostre Salinger: d’entrada, l’estreta relació amb l’escultor Jordi Casamajor, company d’escapades a la recerca de petròglifs, dòlmens i pedres dretes. Per continuar: la sospita que en algun moment de la seva anònima carrera professional Sugranyes va exercir algun càrrec docent al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Tercer: la dèria, per no dir-ne monomania, amb el centre esportiu de Sant Julià. I quart, but not least, que el seu sogre es diu Wolfgang Rhenus, que té tres mainades —la més gran, nascuda el 1997 a Frankfurt— i que la seva senyora (la d’Arseni, no la del sogre) és alemanya.

La dèria megalítica (i altres dèries)

Tot plegat —excepte el detall del sogre germànic— permet induir que el tal Sugranyes exerceix com a lauredià. Prou dades per lligar caps i per passar d’una vegada al tall de L’Obra articulística, que té el raríssim mèrit en un volum d’aquest origen i condició de constituir un llibre absolutament vigent, de vegades de sorprenent actualitat. Per exemple, quan passa revista als noms de pila pintorescos, amb aquella epidèmia d’is gregues (Yarisleidis, Yenisei, Yosenqui, Yunieski, Yibilanis) que als anys 80 va assolar l’illa de Cuba. L’article (Determinisme nominal?) està datat el juliol del 2008, però avui se li podria afegir perfectament una coda amb els Baracks, Mickjaggers i Rollingstones que —ens hi juguem un peix— naixeran d’aquí nou mesos al Carib. Unes setmanes abans, Sugranyes glossava la caiguda de l’últim (aleshores) tros de pedra a la solana de Santa Coloma, evocava el cas Bon Repòs, demanava responsabilitat als polítics i acabava amb una lapidària i molt oportuna sentència —“Com que ningú va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està; la muntanya avisa, potser que ens l’escoltem una mica”— per poc que recordem el recent desallotjament de 300 veïns del carrer Mestre Xavier Plana de la capital .

L’encanta a Sugranyes la digressió lingüístico-etimològica, a compte per exemple de l’absurda (segons ell) preferència pel terme bloc (davant de blog) de les autoritats lingüístiques catalanes, per concloure de forma clarivident que aquestes “autoritats” semblen buscar més “diferenciar-se de l’entorn que no pas ser lògics en la fixació de neologismes”. Per fi, una mica de sentit comú! És també capaç de dedicar-li tres pàgines, tres, a la grandalla —lliri blanc, giselia, narcís, garlanda, pitxer o... satalia: com els pits rodons que Papasseit canta a Blanca, bruna...!—, i exhibeix tot l’arsenal en la minisèrie que dedica al megalitisme patri (i petri): gràcies al nostre home (i a Pere Canturri, com sempre) molts descobrirem que l’últim menhir andorrà (de passaport) s’aixecava a Sant Cristòfol, entre la Cortinada i Ansalonga, i que cap al 1980 va desaparèixer sense deixar rastre, molt andorran style, potser per reunir-se amb la talla de Meritxell. I parla també de dòlmens —i de paradòlmens!— a Encamp, Sornàs i Bixessarri i, sobretot, redescobreix el menhir de Fra Miquel, del qual només s’ha conservat una xilografia del gravador Eugene Sadoux (1884). S’hi nota, és clar, l’influx de Casamajor.

Sugranyes són molts en un: té una vena monzoniana (el vibrador suec), una altra de ciutadà legítimament desconfiat (¿es reciclen com Déu mana els nostres residus degudament separats?), una altra de compromesa (quan reclama la revisió —a la baixa, és clar— dels anys de residència per accedir a la nacionalitat), i també una d’íntima, santa indignació (quan evoca, en fi, l’infame crim homòfob de Nuno). El tal Arseni és, diguem-ho d’una vegada, un dels grans columnistes del nostre periodisme. A l’altura del Peruga dels Dijous remenats. I tots dos, quina casualitat, els compartim de nou al Bon Dia. Rar privilegi.

Sugranyes i el boom: Cortázar, Bioy i Eloy

L’última, única i fugaç aparició andorrana de Tomás Eloy Martínez es remunta (¿casualment?) a Cartes mortes, el sensacional debut en la ficció de Gálvez. El tal Sugranyes en recupera la primera i nonata versió d’El vuelo de la reina, premi Alfaguara 2002, en què un improbable cònsol argentí és enviat al nostre racó de món —“Me sorprendió que la naturaleza fuera tan espléndida y el país tan feo”, diu—. Retitulat Purgatorio, el relat es va publicar el 2002 al diari El País. A banda de l’autor de Santa Evita, també desfilen pels articles de Sugranyes dues patums més del boom: Cortázar, a compte del Manuscrito hallado en un bolsillo, i Bioy Casares, íntim de Borges, pel viatge andorrà que va girar el 1967.