Sergi Mas no en tenia dubte: el rostre de les Pageses d’Andorra és típicament pirinenc, amb els pòmuls angulosos, el nas recte, els ulls una mica etruscos; fins i tot els lòbuls de les orelles, tan retallats. Encara més: “Quan vaig veure el dibuix, em va venir immediatament al cap la marededéu de Meritxell. Les Pageses són de la mateixa estirp de la que va servir de model per a l’escultor anònim que al segle XII va tallar la patrona.” Ho deia fa sis anys, quan Conxita Boncompte va començar a predicar la bona nova: el geni malagueny va inspirar-se en l’art romànic per emprendre la revolució cubista. Ja ho saben: la ruptura dels conceptes de perspectiva i profunditat fins aleshores canònics en l’art occidental. Una revolució que, sosté la historiadora i pintora catalana, es va començar a gestar durant la cèlebre estada de Picasso a Gósol, l’estiu del 1906, i precisament amb les Pageses, i que va culminar l’any següent amb Les demoiselles d’Avignon.

Doncs sis anys després, aquella idea visionària –l’empelt romànic del cubisme– és l’eix central de Picasso. De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic, patracol de 230 pàgines i un quilet de pes que es va presentar ahir a l’església de Santa Coloma –millor, impossible–, i que substitueix aquell projecte d’exposició que es va quedar al calaix per motius pressupostaris. Bàsicament, el muntatge s’enfilava fins al milió d’euros; a l’edició del volum de què avui parlem se n’hi han destinat 11.000, així que la diferència és abismal. El resultat és una ambiciosa monografia en què han participat quatre historiadors –Rosa Alcoy, Mercè Vidal, Marta-Volga de Minteguiaga-Guezala, Carles Gascón i la mateixa Boncompte–, dues antropòlogues –Josefina Roma i Isabel de la Parte–, una arqueòloga –Alix Barbet– i Rachel Mustalisch, conservadora del Metropolitan Museum of Art de Nova York.

Tots plegats amb un objectiu comú: obrir una perspectiva fins ara sorprenentment inèdita en la historiografia picassiana, una llacuna que Boncompte va detectar mentre preparava la seva tesi –Iconografia picassiana entre el 1905 i el 1907– i que, tornem-ho a dir, consisteix a interpretar el salt mortal cap al cubisme a la llum de l’escultura romànica i dels rituals d’origen pagà que a principis del segle XX encara subsistien al Pedraforca. El còctel es completa, diu, amb la pintura pompeiana, que Picasso va conèixer de prop gràcies a la subhasta dels frescos anomenats “de Boscoreale”, dos anys abans a París, i que sembla que el van impressionar profundament. Cap referència, en canvi, a l’escultura i les màscares africanes, convertides avui en lloc comú a l’hora de parlar del cubisme. El cas és que Picasso, continua Boncompte, volia distanciar-se del model a l’hora d’enfrontar-se a un tema tan clàssic com és el retrat: “Transcendir la imatge física del personatge per arribar a l’ànima.”

La solució al trencaclosques van ser les Demoiselles d’Avignon i el cubisme; i els instruments, la pintura pompeiana, l’escultura romànica i els rituals pagans. Tot plegat –excepte la pintura pompeiana, que portava incorporada– és el que va descobrir aquell formidable estiu a Gósol. ¿Com hi va anar a espetegar, en aquest racó de món? Per recomanació de l’escultor Enric Casanovas, amic seu, i buscant-hi el primitivisme que Gauguin havia trobat als mars del sud. Però amb reminiscències clàssiques i mediterrànies. I així va ser.

Tot això, ¿què té a veure amb les Pageses, un humil dibuix a tinta sobre paper de dimensions reduïdes (63 per 46 centímetres)? Doncs moltíssim, perquè diu Boncompte que tot just tornat a París, Picasso es va posar a treballar en les nostres paysannes, que els mesos següents experimentaran una profunda metamorfosi: primer les despulla, després les converteix successivament en matrones pompeianes, en verges romàniques i en deesses de la fertilitat; les fusiona amb Camperols, una altra parella que havia pintat a Gósol, i el resultat serà Dues dones nues, el pas previ a les Demoiselles. És a dir, al cubisme. Un camí que fins ara se’ns havia escamotejat i que posa el romànic –el nostre art nacional, segons la ministra, com si el nostre riquíssim barroc fos una ganga– exactament al moment crucial de la revolució cubista. Així que, des d’ara, ja ho saben: Picasso, l’últim romànic.

Pageses, d’acord; però... ¿andorranes?

Picasso no titulava les seves obres, amb l’única i formidable excepció del Guernica. Les nostres Pageses ja duien aquest nom, Paysannes d’Andorre, al dors, quan el dibuix va ingressar el 1930 a l’Institut d’Art de Chicago. I així és com figuren al catàleg de Pierre Daix. Però vet aquí que a Palau i Fabre li va donar cap al 1980 per qüestionar-ne l’andorranitat. Amb èxit, pel que sembla, considerable, perquè la monografia dedica un capítol –d’altra banda, molt suculent i que firma Carles Gascón– a repassar els vincles històrics i contrabandístics entre Andorra i Gósol. Vincles que vindrien a avalar, opina l’historiador, el nom oficial del dibuix i l’origen geogràfic de les dues protagonistes.