Diari digital d'Andorra Bondia
A La Puça, on ja es troben els seus relats (‘Carnaval de sangre’) i la novel·la ‘El rumor de los insectos’, a sis mans amb Puig i Arrabal.
A La Puça, on ja es troben els seus relats (‘Carnaval de sangre’) i la novel·la ‘El rumor de los insectos’, a sis mans amb Puig i Arrabal.

Poeta nou a l’oficina


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Martín Blanco s’estrena en el gènere amb ‘Dos calaveras’, poemari d’ecos tanguístics que es publica al setembre.

És probablement el cul més inquiet entre els nostres creadors. O polifacètic, que queda més fi. Però segur que cul inquiet a ell ja li està bé. El cas és que a Martín Blanco l’hem conegut en les facetes de contista (Carnaval de sangre), novel·lista (El rumor de los insectos por la noche), rocker (és el bateria de Four Flags) i sobretot, sobretot, artista gràfic, que és l’ofici amb què es guanya les garrofes. Doncs al setembre el descobrirem en la seva última reencarnació, que és la de poeta, amb Dos calaveras. Se’l publica Santa Guadaña, l’editorial consagrada al terror que ell mateix dirigeix, i el volum es completa amb l’obra de Gonzalo Ventura, soci seu en aquesta aventura editorial.

Així, qualsevol, pensarà justament el lector. Però per poc que hi rumiï comprovarà que l’autoedició –en totes les variants– és una sortida més habitual del que sembla entre els nostres autors i, com sosté Elena Aranda, igual de legítima que l’edició diguem-ne tradicional. En ocasions, l’única manera d’un autor novell per veure la seva obra publicada, perquè les editorials tenen cada vegada més aversió al risc. Per no parlar que la poesia és avui un gènere absolutament marcià que només toquen els segells abonats paradoxalment a l’èpica.

En fi, que tenim poeta nou a l’oficina. O a la redacció, perquè Blanco és col·laborador habitual de les pàgines d’Opinió d’aquest diari. A Dos calaveras hi ha colat mig centenar de poemes majoritàriament inèdits: només n’havia ensenyat la punteta, i encara, en un parell de sessions de Veus. Res a veure, adverteix, amb la seva obra gràfica. Que ningú no s’esperi una poesia torturada o tenebrosa. Reflexiva, sí: “I també més intimista, diria que té més a veure amb les emocions”. Blanco destil·la uns versos directes en un llenguatge planer i quotidià, que fuig com de la pesta de les impostures i de les extravagàncies lèxiques. Una poesia, vaja, que es pot llegir afortunadament sense diccionari –ni tan sols de lunfardo-espanyol– i que apel·la a l’experiencia vital, la de l’autor i la del lector, per dir-nos coses així: “No trates de encontrarme,/ estoy lejos./ Flotando a la deriva,/ intentando comprender/ cuándo tu recuerdo/ me abandonó para siempre”.

Entre Bukowski i Goyeneche

Blanco ens parla, ja ho veuen, del desamor, de la pèrdua, de la memòria i el seu revers, que és l’oblit, i també del desarrelament: “No tengo nada que contar./ Sin embargo, hablo./ Como todos./ Disfrazando mi ignorancia/ con palabras de alquiler”. Si aquests versos els recorden ni que sigui vagament a la lletra d’un tango, van ben encaminats. Semblarà un tòpic, però Blanco –canillenc de Buenos Aires– és un enamorat del gènere. Busquin al Youtube l’obra del polaco Goyeneche i sabran per què. Aquestes són totes les referències que li trauran al nostre home d’avui. Un poeta que, diu, només ha llegit poesia de forma molt esporàdica, que limita el seu santoral a Bukowski i “una mica de Carver”, i a qui la poesia ha obert la porta a un “univers emocional” als antípodes del que toca com a artista visual.

S’hi ha llançat, a més, amb l’audàcia i la temeritat del neòfit, per no dir de l’outsider: “La universitat i els anys d’ofici et condicionen, t’avicien; com a poeta em passa just el contrari: com que no tinc formació ni bagatge, tampoc no tinc hipoteques. Quan em vaig posar a escriure va ser com retrocedir als temps que lluitava per trobar el meu llenguatge com a il·lustrador: aquella sensació que ho treus de dintre pràcticament sense digerir, a pèl”.

Se n’ha sortit? Ell mateix adverteix que seria presumptuós afirmar que ha trobat la seva “veu poètica”: “Difícilment em passarà com amb l’obra gràfica, que per poc que em coneguis pots intuir que és meva. Però és que fa 30 anys que dibuixo i només dos que escric!” Llavors, per què ara? “Té a veure amb la necessitat de mostrar el que fas com a creador. D’altra banda, quan és el moment?”

Doncs serà al setembre, just abans de presentar a Artalroc la maqueta d’Autoestima 2.0, amb què concorre al concurs de la Biennal de Venècia. El que dèiem: un cul inquiet. O no?

Andorra
Canillo
Blanco
Martin
Dos calaveras
polaco
Goyeneche
Bokovski
Santa Guadaña
poesia
Biennal
Venècia

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte