Diari digital d'Andorra Bondia
Avinyó presentarà aquets vespre als cines Illa Carlemany el muntatge de 'Norma' que es va representar al Liceu el 2015.
Avinyó presentarà aquets vespre als cines Illa Carlemany el muntatge de 'Norma' que es va representar al Liceu el 2015.

Pol Avinyó, crític d'òpera: “Qui diu el disbarat que l’òpera és cara demostra que no en sap res”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Liceu

En pantalla gran i amb un dels ‘megahits’ del gènere: ‘Norma’, de Bellini, i l’ària probablement més popular de la història, ‘Casta diva’. És la proposta lírica d’estiu dels cines Illa Carlemany, aquest vespre i amb introducció prèvia d’un dels grans divulgadors de l’òpera. Atenció a la durada, tres hores llargues. Crispetes autoritzades.

Tots coneixem 'Norma' però, en canvi, tret d’'I Puritani', pocs entre els no melòmans sabríem dir un altre títol de Bellini. Què té 'Norma'?

Bellini té altres grandíssims títols, com La somnàmbula, i I Capuleti e i Montecchi, però Norma té l’ària Casta diva, un dels moments antològics de la història de l’òpera, que a més està just al començament de la funció. Així que millor ser puntuals.

Quanta de la celebritat universal de 'Casta diva' es deu a Maria Callas?

És veritat que va ser la Callas qui la va popularitzar, perquè va ser ella qui va crear el paper de Norma, el va portar a una dimensió nova. Però no hauríem d’oblidar Montserrat Caballé, una de les grans Normes de la història...

Millor que Maria Callas?

Possiblement. De fet, la mateixa soprano nord-americana li va escriure una carta reconeixent-li que era ella, la Caballé, l’autèntica Norma, qui havia encarnat el paper amb més exactitud. El cert és quer tothom, aficionat o no, coneix Casta diva.

Per què?

És un moment que et deixa glaçat, una ària de puresa extraordinària, abans i tot d’escoltar la veu de la soprano ja intueixes que està a punt de passar alguna cosa transcendental. I té sobretot la melodia: Bellini era un mestre a l’hora d’escriure melodies que t’atrapen i que recordes per sempre més.

Vol dir que no hi ha molt de màrqueting? Objectivament, mereix el lloc que ocupa com la primera de totes les àries?

No sé si la primera, però no hi ha dubte que mereix estar entre les tres primeres àries per a soprano, al costat d’Un bel dì, vedremo, de Madama Butterfly, i de O mio babbino caro, de Gianni Schichi, totes dues de Puccini

 A quina escola pertany Sondra Radvanovsky, que és la soprano que canta la 'nostra' òpera?

La funció d’avui la va cantar el febrer del 2015 al Liceu en una nit memorable. Es va retransmetre en directe i afortunadament està enregistrada i editada. No exagero si dic que és una de les millors Normes del mil·lenni.

Més Caballé o més Callas?

Radvanovsky és una de les grans sopranos del moment. S’inscriu en la tradició lírica nord-americana, que és solidíssima, i professa una gran devoció per totes dues. De fet, se’n sent hereva, però encarna Norma amb el seu estil, sense voler estrafer el rol. Busquem-hi la Radvanovsky, no la Caballé ni la Callas. I no oblidem la resta del repartiment: Gregory Kunde, que hi fa de Pollione, un dels grans tenors de la nostra època; i la mezzo Ekaterina Gubanova, en el rol d’Adalgisa, que ho fa molt i molt bé. És un repartiment de somni.

L’han venut com la primera òpera feminista de la història. Norma empoderada! Fa tufet de màrqueting.

Doncs no ho trobo desencertat.

La proposta escènica de Kevin Newbury, és intervencionista?

Veurem cotxes i intèrprets en texans, encara que l’acció passi a les Gàl·lies del segle I abans de Crist? La producció és de tall clàssica, i ens transporta a l’època i al lloc que diu el llibret: hi ha druides, sacerdotesses, procònsols romans i tota la pesca.

Per molt que diguem, no és el mateix una òpera en viu que veure-la a la pantalla. O sí?

Una obra mestra mai no cansa. Avui podem reviure les sensacions d’aquella nit de fa quatre anys, en pantalla gran i amb una magnífica sonorització. Però evidentment, com el teatre, res. I per això amb cinemes Illa organitzem cada curs una escapada al Liceu: al gener vam veure-hi Madama Butterfly, i aquest desembre els proposem Cavalleria rusticana i Pagliacci, amb Roberto Alagna i producció del Covent Garden.

L’òpera és d’esquerres o, com més aviat sembla, de dretes?

L’òpera no té color polític. Com l’art total que és, n’està per sobre i és per a tothom. Tant hi va un humil operari com un empresari de l’Ibex. I tothom ha de tenir l’oportunitat de gaudir-ne, d’aquí iniciatives com la d’avui. Convido a qui no l’hagi tastat mai a deixar a casa els prejudicis i a venir aquesta nit als cines Illa.

Però els músics, els compositors i els cantants sí que són d’esquerres i de dretes.

I tant, i n’hi ha que van patir de manera dramàtica les dictadures del segle XX. Al revés: el grandíssim Claudio Abbado va ser membre del Partit Comunista. N’hi va haver d’altres de protegits pel nazisme. I més enrere encara, Verdi va exercir com a senador al primer parlament després de la unificació italiana. Però per mi tot això és anecdòtic davant de la música que fan.

Durant la projecció es poden menjar crispetes, o no toca, encara que siguem al cine?

No he vist mai ningú fer-ho, però si algú ho fes no li ho prohibiria. De fet, és una bona idea, gaudir de l’òpera amb unes bones crispetes. Per què no?

Hi ha qui considera que els 60.000 euros que costa un muntatge de la nostra temporada són un ull de la cara.

En absolut. En una producció d’òpera hi participen desenes de professionals. O més. L’òpera no és cara. Compara-ho amb una entrada d’un partit de futbol, o amb l’espectacle d’una superestrella pop. L’òpera, amics meus, és barata. Dir que és cara és un autèntic disbarat, i qui ho diu demostra que no en sap res. Des d’aquí animo Jonaina Salvador i Andorra Lírica a tirar endavant aquest magnífic projecte. Que no sigui bolet d’un dia.

Andorra
escaldes
Illa Carlemany
liceu
Norma
Bellini
Pol Avinyó
Sondra
Número de vots: 171
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic