Posi un Mir a la seva vida

Donàvem la setmana passada notícia de la feliç aparició d’un Mir adquirit a principis d’any per un col·leccionista local a través d’una casa de subhastes barcelonina. Es tracta, recordaran, d’una vista del carrer Estret d’Escaldes que el pintor català devia fer a la segona (1933) o a la tercera campanya andorrana (1934), quan sabem que es va hostatjar a l’hotel Valira.

La gràcia d’aquest oli de proporcions mitjanes –fa 53 per 71 centímetres– és que no figura al catàleg de Francesc Miralles, que recull el centenar d’obres de temàtica andorrana documentades amb motiu de la retrospectiva que el 2002 va consagrar a Mir la sala de Govern. El carrer Estret no era el primer ni serà probablement l’últim Mir inèdit –tot i que no del tot, perquè estava descatalogat, sí, però el 2007 ja l’havia posat a la venda la sala Balclis, aleshores amb el títol d’Andorra– que  sortia a la llum.

Potser recordin que el gener del 2017 un col·leccionista barceloní va posar a la venda Paisatge andorrà, oli de dimensions reduïdes –fa 37 per 45 centímetres– que Miralles tampoc va arribar a localitzar, juntament amb Anserall, aquest sí degudament documentat. I per acabar, el gener del 2021 consignàvem aquí mateix l’existència de Crepuscle (50 per 70 centímetres), una vista des del Prat Gran d’Escaldes que al catàleg de Miralles consta en parador desconegut i que de fet només apareix fotografiat en blanc i negre i al qual se li havia perdut la pista al febrer del... 1934, quan es va exposar a l’abadia de Montserrat.

Podríem anar una mica més enrere i exhumar el cas de Teulades d’Andorra, que Miralles donava també en parador desconegut i que va aparèixer, que petit és el món, a la llista de les obres d’art confiscades el 2012 a Fèlix Millet, el pròcer del Palau de la Música Catalana. No  direm que els Mirs andorrans floreixen com bolets, però sí que generen algunes preguntes. La primera de totes: n’hi ha gaires més, de Mirs clandestins? I poques persones més adequades per respondre-la que Josep Maria Ubach, que en els seus anys com a cap de Promoció cultural va ser l’home que va gestionar la formidable exposició del 2002. “Haver-n’hi, n’hi ha, i m’ho havia confirmat el mateix fill de Mir, Josep, amb qui vam tenir cert contacte arran de la retrospectiva. No tots els col·leccionistes amb qui vam contactar van cedir les seves obres, i n’hi va haver que no van voler ni sortir referenciats al catàleg, tot i que no cedissin l’obra”.

Una altra cosa és que acabin sortint a la llum. Això depèn, diu, del tarannà de cada col·leccionista: hi ha qui és de mena expansiva, que necessita compartir el seu tresor ni que sigui des de l’anonimat, i que entén que és important que quedi constància que s’ha recuperat, que ha tornat a casa un Mir andorrà. I hi ha també el col·leccionista, que prefereix passar desapercebut. Ubach admet que la generositat del primer és “lloable”, però entén també els recels del segon i apunta una forma de vèncer-los: “Molt probablement, si existís un Museu Nacional que garantís –per començar, amb la reglamentària assegurança– que a aquella obra no li passarà res, alguns que ara són repatanis es podrien plantejar fins i tot una cessió temporal, com és habitual en moltes pinacoteques”. 

La segona qüestió és l’aparent desinterès del mercat pels paisatges andorrans de Mir: pensin que el 2014 la sala Blaclis va subhastar Santa Coloma d’Andorra per 100.000 euros: El carrer Estret, que el 2007 es va vendre per 55.000, va sortir a subhasta al gener i no es va arribar a adjudicar, i va ser gràcies a això que el nostre col·leccionista el va poder adquirir, negociant amb la propietat: “Les generacions i els gustos també”, diu Ubach. “Avui sembla que Mir ja no interessa tant com fa vint anys. Potser és la figuració, que va de baixa, o que un paisatge andorrà és massa... local. Però en aquests moviments del mercat hi ha també una oportunitat: si hi ha menys col·leccionistes interessats en un paisatge de Mir, els preus seran inevitablement més baixos i tens a l’abast una obra que en una altra conjuntura seria impossible adquirir. Potser és el moment de comprar”. I no oblidem que aquest any n’és el 150è aniversari.