Publicada la monografia de Carles Gascón sobre l’origen del Consell de la Terra

La revolucionària tesi la va avançar l’historiador Carles Gascón ara fa un any: l’origen del Consell de la Terra no és exactament, tal com ha sostingut la historiografia oficial, el privilegi del bisbe Tovià concedit l’11 de febrer del 1419. Un document que, com és ben sabut, instituïa les reunions anuals d’un òrgan assembleari constituït per dos o tres “prohoms” per parròquia. No. El privilegi posava només ordre i concert en una entitat que funcionava com a òrgan conciliari ni més ni menys que des del 1289, un any després del Segon Pariatge, i que durant tots aquells anys es va dedicar a gestionar la quèstia i a regular l’accés a les pastures comunals, sobre les quals els caps de casa tenien un dret d’accés preferent. Gascon ho sosté a partir de l’entrada més antiga dels Llibre d’ordinacions del Consell de la Terra, firmada de manera explícita i també excepcional pels dos consenyors, el bisbe Pere d’Urg i comte Roger Bernat II. Cap altra de les anotacions posteriors la firmen conjuntament els dos senyors, i d’aquí infereix l’historiador que és la primigènia, la primera pedra del Consell de la Terra –que el 1289n no es deia òbviament així– i de l’estructura institucional del país.

Doncs aquest suculenta hipòtesi és el nucli central de la monografia El Consell de la Terra: els orígens, que es va presentar ahir al Consell General i que clausura definitivament el calendari d’activitats dels 600 aniversari del Consell de la Terra. Un aniversari que, si seguim fins al final la tesi de Gascon, no era a dreta llei el 600 sinó el 730. Però no ens posarem ara llepafils. El volum, en fi, inclou una descripció paleogràfica del privilegi del bisbe Tovià –l’original, per cert, es va exposar ahir excepcionalment al Consell– a càrrec del diplomatista Ignasi J. Baiges, El mateix Gascon firma la contextualització històrica del document –què passava per aquí dalt al tombant del segle XV– i sobretot, sobretot, el tercer apartat del patracol, amb un grapadet de sensacionals notícies sobre l’Andorra dels segles XIII i XIV, ens atreviríem a dir que poc o gens conegudes, entre les quals destaca per mèrits propis les represàlies amb què el bon rei Pere el Gran va amençara els nostres rebesavis si no servien un carregament de queviures a l’exèrcit reial que assetjava les tropes del comte de Foix que s’havien fet fortes a Castellciutat: era el juny del 1278, i sembla que els andosins van complir i Pere el Gran es va estalviar de saquejar les Valls neutres. El llibre conté altres episodis similars, i com comprendran, en tornarem a parlar amb el detall que mereix.