Puig i Cadafalch: carnet andorrà de l’últim modernista

Sembla que va ser mossèn Lluís Pujol el culpable de l’aventura andorrana de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1876 - Barcelona, 1956). Havien coincidit el 1936 a Sant Miquel de Cuixà, primera etapa de l’exili del bisbe Guitart –l’arquitecte hi dirigia la restauració del monestir–, i acabada la Guerra Civil no veia clar el moment de tornar. Mentre s’acabava de decidir, Andorra constituïa –com per a tants altres en la seva situació– una primera etapa del camí de retorn i a la vegada li oferia l’oportunitat de retrobar-se amb la família. L’excusa –diu Antoni Pol– va ser la reforma de l’arxiprestal de Sant Esteve, encara convalescent d’un llamp que es veu que havia caigut anys abans al campanar.

Però l’autor de la Casa Amatller i de la Casa de les Punxes –patum del modernisme català al costat de Gaudí i de Domènech i Montaner, culpable de la mania romànica que a principis del segle XX va prendre a Catalunya i a qui la Generalitat consagra el 2017 amb motiu del 150è aniversari del seu naixement– no s’havia de conformar, òbviament, a refer la torre amb més o menys gràcia. Així que, ja que hi era, va afegir un pis més al campanar –el tercer– i de passada va projectar el porxo de la placeta de Sant Esteve, que aleshores era l’entrada principal del temple: encara hi és, tal com el va concebre Puig i Cadafalch..., excepte la pintura del timpà, que és posterior. Exactament, de la reforma del 1962, aquesta sí radical, dirigida per Josep Brugal, que va canviar l’orientació de Sant Esteve i va obrir la porta monumental que dona a Príncep Benlloch.

Però aquesta és una altra història. El cas, diu Pol, és que els mesos andorrans del nostre home van ser especialment prolífics: a més de treballar per a mossèn Pujol va tenir temps per deixar un grapadet d’obres més: dues cases particulars a l’avinguda Meritxell de la capital –la Casa Claverol, que no va passar dels plànols, i la Casa Olimpia, per a la família Torrallardona, que sí que es va arribar a construir, tot i que amb modificacions sensibles, just després del que avui és Transbord: l’arxiu Claverol en conserva els plànols– més un altre porxo, aquest al pati dels Estudis, l’escola que Bonaventura Armengol, el mestre Orelleta, dirigia a l’època a la casa de les Monges. Pol no n’ha pogut localitzar cap testimoni fotogràfic, però sosté que es trobava on avui hi ha els jardins de Casa de la Vall.

Tot això està bé, però no deixen de ser encàrrec menors, inacabats o frustrats. La gran obra andorrana de Puig i Cadafalch és, diu, la Casa Lacruz d’Escaldes. A diferència de la Casa Olimpia, la Casa Lacruz no només la va projectar sinó que també en va dirigir les obres. Com a mínim, en una primera fase. La versió final difereix també del projecte original, que tenia una planta més. Suficient, però, perquè Puig i Cadafalch l’assumís com a pròpia i hi estampés la firma: el sant Jordi que apareix en tots els seus edificis i que aquí vigila una de les façanes laterals. Diu Pol que l’encàrrec li va arribar de forma col·lateral: Marian Lacruz era a l’època la gerent de l’hotel Termes, precisament on s’allotjava l’arquitecte. La farmàcia Guerrero, ja que en parlem, hi va obrir les portes el 1943.

Però el cas és que el periple andorrà de Puig i Cadafalch havia començat molt abans: seu és, sembla, el primer esbós del que el 1933 seria l’hotel Valira, també a Escaldes, projectat finalment per un deixeble seu, l’arquitecte benedictí Celestí Gusí. Només cal observar el dibuix d’aquí dalt per comprovar que l’esbós de Puig i Cadafalch –suposadament seu, insisteix Pol– té poc a veure amb el Valira que nosaltres coneixem. Per no dir res.

Així que, ni que sigui de rebot, ens toca de ben a la vora l’aura d’una de les últimes patums del modernisme. D’acord que el Puig i Cadafalch que treballa en aquest racó de món nostre ja ha deixat enrere, molt enrere, la fase més creativa de la seva trajectòria: la Casa Amatller, per fer-nos una idea, és del 1898, i la de les Punxes, del 1905. I d’acord també que la seva obra andorrana té més a veure amb l’etapa racionalista de l’arquitecte, la de la Casa Trinxet i la de la Casa Pere Company. Però no deixa de ser, conclou Pol, un dels noms majors del modernisme i el primer arquitecte de renom que treballa al país –amb el permís de Cèsar Martinell, que el 1916, quan va projectar la torre dels Russos, acabava de sortir de la facultat–, i molt poc abans que Adolf Florensa s’embarqués en el Rosaleda.

Diguem per acabar que l’Any Puig i Cadafalch inclou el congrés, l’exposició i el documental reglamentari, que no hi ha prevista cap extensió andorrana i que Puig i Cadafalch era, en fi, el director de les obres de restauració de la catedral de la Seu quan el 1918 es va vendre el cor monumental de Santa Maria, amb el seu arc de jaspi i els seus 60 setials, perduts durant un segle i que el 2013 van aparèixer per sorpresa a la mansió Hearst de San Simeón (Califòrnia). Però aquesta és també una altra història.