Diari digital d'Andorra Bondia
La historiadora catalana Laura de Castellet, becada pel Centre d’Estudis Històrics i Polítics de l’IEA.
La historiadora catalana Laura de Castellet, becada pel Centre d’Estudis Històrics i Polítics de l’IEA.

Quan fèiem botes i... campanes!


Escrit per: 
A. Luengo

El Centre d'Estudis Històrics i Polítics busca el rastre andorrà a la documentació notarial dels segles XIII i XIV a l’Arxiu Capitular.

Diu la historiadora Laura de Castellet que vuit segles enrere, posem que a cavall entre el XIII i el XIV, tots els veïns de la Seu i rodalia que necessitaven una tina de grans dimensions –una bota de celler, vaja, andròmina es veu que habitual a les cases de l’època– l’encarregaven en un artesà andorrà. No només això: també especificava que els arcs havien de ser de fusta de beç del país. Així consta als manuals notarials conservats a l’Arxiu Capitular i que Castellet ha buidat per compte del Centre d’Estudis Històrics i Polítics (Cehip), la tercera pota de l’Institut d’Estudis Andorrans –junt amb el CRES i el Cenma–, nascut ara fa un any i dirigit per Albert Villaró, aquí amb el barret d’historiador. Castellet busca el rastre andorrà a la documentació notarial dels s. XIII i XIV a l’Arxiu Capitular.

La investigadora catalana hi ha rastrejat la presència andorrana entre el 1254 i el 1335, n’ha trobat un miler de referències i, al costat de les conclusions més o menys previsibles –la immensa majoria de les transaccions registrades a cal notari pels andorrans de l’època, posem que fins al 90%, tenen a veure amb el negoci ramader i la compravenda de llana i ramats–, hi ha detectat tendències tan pintoresques com aquesta de la preferència urgellenca pels nostres boters, qui ho havia de dir: “Al Cadí i a Castellbò també hi ha boscos de bedoll, però els ordenants insisteixen en el beç andorrà i els artesans andorrans. Això ens indica que tenien una reputació consolidada”. Per saber els noms d’aquests il·lustres boters, qui sap si les nissagues que es van succeir per aquí dalt cap al 1300, haurem d’esperar al setembre, quan es presentaran oficialment els resultats d’aquesta prometedora recerca històrica.

No és l’única nota de color que ha saltat de les pàgines dels manuals notarials. Que el ferro que s’extreia de les mines de l’Arieja, Tarascó i, fins i tot, Foix i que s’enviava cap a Catalunya desfilés per Andorra era, diu Castellet, esperable per la tradició ferrera local. El que resulta més sorprenent és que els campaners gavatxos que circulaven amunt i avall dels Pirineus oferint els seus serveis encomanaven el material als nostres ferrers, i un parell d’aquests ferrers s’acaben animant a provar fortuna i es lloguen com a aprenents de campaners: “Eren itinerants, perquè les campanes són molt pesades, és més fàcil fabricar-les in situ, al peu de campanar, que no transportar-les a lloms d’una mula. Un dels contractes que he esporgat especifica que la campana l’ha fet un ferrer andorrà però que d’aquest detallet se n’ha de guardar silenci i que només hi ha de constar el nom del mestre. Més que un frau, ho interpreto com que l’andorrà exercia en aquest cas com a aprenent...”.

No s’acaba aquí la deriva campanera de l’estudi, perquè Castellet té alguna esperança de trobar-hi el rastre d’una de les campanes de Meritxell, fosa al segle XIV: “D’aquesta època n’hi ha ben poques, i a Andorra en teniu una. Als manuals hi ha un parell de referències a campanes de ferro fos, cap sembla la de Meritxell, però això, anar lligant caps després del buidatge en brut dels documents, és precisament la feina que ara toca fer”.

Però aquests casos eren quasi, quasi anecdòtics. El gros dels clients andorrans del senyor notari de la Seu eren ramaders i pagesos, grassos i no tan grassos, que es dedicaven a comprar i a vendre al gran centre comercial de la zona: la influència de la Seu s’estenia a l’època fins a l’Arieja, el Pallars i la Cerdanya, i tot i que Andorra comptava des dels Pariatges amb cúria pròpia –diu Castellet– les transaccions importants es tancaven al mercat i al notari de la Seu. Entre els noms més recurrents, hi ha el dels senyors d’Aguilar, de la bastida de Ponts, però també els Babot, Nagol, Duró, Serra i fins i tot una Sucarana, qui sap si parenta de Joana Call, la bruixa d’Engordany executada el juny de 1471...

També hi ensenyen la poteta, glups, un Sansa i un Palanca de Tor, presumiblement rebesavis dels nostres i de qui ha quedat a cal notari constància que ja se les tenien fa vuit segles. Com per posar-s’hi pel mig. La investigació, en fi, s’atura als anys 1330. L’objectiu la Castellet és allargar-la fins al 1350, per tancar el període que conclou amb la pesta negra que, a més de liquidar la meitat de la població, va trasbalsar les dinàmiques econòmiques i socials de tot Europa i, naturalment, també dels Pirineus.

La Cerdanya mallorquina i l'edat d'or andorrana (abans de la pesta)

Boters i campaners de banda, l’altre novetat que Castellet ha consignat és l’impacte pirinenc que va tenir la proclamació del Regne de Mallorca, el 1271, a la mort de Jaume I. El seu fill Jaume II el va succeir com a rei de Mallorca i comte del Rosselló i de la Cerdanya. Va regnar fins al 1311, i la separació temporal de la Cerdanya de les terres veïnes va propiciar que tot el comerç que fins aleshores havia transitat per la vall de Querol i el col de la Perxa es desviés per Andorra. Així que durant un curt però pròsper període –el Rosselló i la Cerdanya van tornar el 1345 a jurisdicció de Pere el Cerimoniós– tot el comerç interpirinenc va passar per aquí dalt. Com deia no sé qui, “agua, sol y guerra en Sebastopol”.

Andorra
la Seu
boters
campanes
campaners
Castellet
Villaró
Cehip
IEA
Arxiu Capitular
manuals notarials
XIII
Sucarana

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte