Quan Handke va fugir d’Andorra

El periple pirinenc del Nobel austríac recollit a ‘Ayer, de camino’ inclou una demolidora incursió en territori andosí.

S’ho mirin com s’ho mirin, l’escapadeta andorrana se li va indigestar, a Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942). I és una llàstima perquè no és habitual que tot un Nobel ens visiti i tingui el detall de deixar les impressions per escrit. Bé, el cert és que hi ha un precedent: André Gide. I en tots els sentits: per fugaç, el francès va passar dos dies, dos, entre nosaltres, del 19 al 21 d’agost del 1910, i per implacable: tot el que veu i tot el que menja ho trobarà desagradable en grau superlatiu. Ho explica en les deu pàgines escasses que ens va dedicar al primer volum del Journal (1939), que encara espera, per cert, traducció al català.

Doncs Handke va fer exactament el mateix, només que vuit decennis després i de manera encara més telegràfica: ens despatxa en un sol paràgraf. Era el febrer del 1989, i encara li faltava un any llarg per culminar una aventura que havia arrencat el novembre del 1987 a la seva Caríntia natal: travessar Europa de punta a punta i més enllà, i deixar-ne constància en un patracol que frega les 700 pàgines, a mig camí entre el dietari personal i el quadern de viatges, publicat en castellà el 2011 amb un títol prometedor: Ayer, de camino. Tenint en compte que pel volum hi desfilen capitals com Atenes, Istanbul, El Caire, Dubrovnik, Londres, Edimburg, París, Amsterdam i Tòquio, i ho deixem aquí per no allargar-ho, que dediqués una trentena de pàgines al periple pirinenc té cert mèrit.

Per concretar: el 14 de febrer el tenim a Mont-Lluís, i el 23, a Vic. En aquests nou dies més aviat frenètics, sobretot perquè es mou a peu i en autobús, desfila per quasi tots els racons de la Cerdanya francesa –Esavar, Sallagosa, Llo, Osseja, Onzès, Enveig, Ur, Dorres i la Tour de Carol– i el 21 de febrer es planta a Puigcerdà. L’endemà ja és a la Seu i la següent parada, és clar, ha de ser Andorra. Però, ai, Andorra... Si en les pàgines prèvies ens ha acostumat a divagacions d’estirp japonesa, per contemplatives, per telegràfiques i per més aviat críptiques, que parteixen de qualsevol detall del paisatge, també de l’humà, que va desfilant davant dels seus ulls, quan travessa el riu Runer, en autobús, sembla perdre automàticament la paciència i tot l’interès. Fins al punt que ens dedica –ja ho hem dit– un solitari paràgraf, mitja pagineta demolidora, no apta per als estómacs delicats: “Andorra, ahir. Per una vegada, realment l’indescriptible: el poble més important, un sol carrer amb aparadors. Ara, mitja milla només de cotxes; ara, un quart de milla només de jaquetes de cuir; després, mitja milla només de mobles (...).”

Queda clar que el que veu no està a l’altura de les altes expectatives que s’havia fet i que se li’n van instantàniament les ganes de seguir explorant el territori andosí. És clar que si hem de jutjar per les seves paraules, ens l’hem d’imaginar pul·lulant Meritxell amunt, Meritxelll avall i prou, i convinguem que no és fàcil endur-se’n un record especialment memorable a partir d’aquesta única estampa. Només en salva, atenció, Sant Esteve, “el que en queda de l’antiga església d’Andorra la Vella”, diu ell sense contemplacions. Sembla que a l’arxiprestal hi va trobar un moment de pau, “recuperant l’alè davant del semicercle de l’absis, que serveix de capella i de refugi”.

Immediatament després el trobem de nou muntat a l’autobús, “amb els respatllers rebentats i un xiclet que en sobresurt –un altre tipus de bellesa” (!). Tot és negre, nefast. Vaja, que va fugir pitant. I segur que si hagués conegut el periple de Gide hauria subscrit la conclusió del Nobel francès, per a qui Andorra era un país “que Déu ha creat per ser horrible”. Gràcies,  André. Gràcies!

Tan poca empatia no deixa de sorprendre perquè, sense deixar el tram pirinenc, Handke acostuma a trobar a cada poble una bona excusa per deixar-se anar: a Puigcerdà, per exemple,  l’emociona enormement la visió d’un esmolet, amb el seu xiulet i la seva mola motoritzada, li dona les tisores de viatge perquè se les esmoli i s’entreté a descriure’n detalladament la feina. I no pot evitar fixar-se en els padrins, que surten al carrer amb espardenyes de feltre: això el té preocupadíssim. A la Seu, on ensopega el 22 de febrer, rememora el 50è aniversari de la mort de Machado a Cotlliure, i les últimes lectures del poeta –Baroja i Los vagabundos, de Gorki. A Osseja participa en una mena de mobilització popular per salvar el cine del poble, es veu que desnonat, i a Onzès es queda de pedra davant del “recinte triangular que es troba a l’entrada, com a tots els pobles de la Cerdanya, i que serveix per inseminar les vaques”.

De nosaltres, en canvi, els aparadors. No sé si fem tard per convidar-lo i que reescrigui  la impressió que li vam deixar fa trenta anys. Quina mala sort hem tingut amb els Nobel!