Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, II Guerra Mundial, Línia P, Josep Clara, búnquers, Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals
Andorra, II Guerra Mundial, Línia P, Josep Clara, búnquers, Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals

Quan Hitler era a la frontera


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Rafael Dalmau Editors

Sabíem que els aliats havien preparat plans per a una hipotètica invasió de la península Ibèrica. I no un, sinó tres: les anomenades operacions Pilgrim, Tonic i String. Com és obvi, es van quedar al calaix dels estrategs de l’estat major. I sabíem també que els alemanys ho havien previst i que per evitar un possible desembarcament aliat pel pati del darrere que els agafés amb els pixats al ventre havien contraprogramat una operació Ilona amb l’ocupació espanyola més o menys fins a l’Ebre. Però el que no sabíem és que en aquest sensacional joc Franco també hi va dir la seva i que –molt més inquietant per a nosaltres– tenia en cartera un pla per envair el migdia de França i fer realitat els deliris irredemptistes dels pensadors de la Falange, que somiaven a aprofitar el moment d’extrema debilitat del veí gavatx per recuperar els territoris perduts a la Pau dels Pirineus. Ja ho saben: el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i anar fent.

Aquesta és una de les molt suculentes notícies que aporta Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals, la nova incursió en el paper dels Pirineus en la II Guerra Mundial de l’historiador gironí Josep Clara. Segur que el recorden, perquè és l’autor d’Els fortins de Franco, el primer intent seriós d’analitzar la Línia P en aquest trosset nostre de Pirineus. Doncs a Nazis a la frontera... analitza les relacions ambigües que les tropes alemanyes destacades a la frontera a partir del novembre del 1942, quan el III Reich ocupa la França de Vichy en resposta al desembarcament aliat al nord de França, van mantenir amb les poblacions catalanes de l’altre costat de la frontera.

De seguida hi tornem, però acabem abans amb la inquietant conclusió dels plans franquistes per ocupar la (diguem-ne) Catalunya del Nord: en cas d’una hipotètica invasió del migdia francès, haurien respectat els espanyols la fràgil neutralitat andorrana? O, ja que hi eren, se’ns haurien cruspit sense contemplacions? Clara deixa en l’aire la resposta, i el cas és que –recorda– els somnis espanyols van deixar de tenir sentit el novembre del 1942, amb l’ocupació de Vichy. El colofó de tot plegat, i aquesta és una altra de les revelacions del llibre, és que, com que els alemanys desconfiaven encertadament de les capacitats militars de l’Espanya franquista, també ells van blindar els Pirineus per la banda de dalt: la Sperrline Pyrendenfront, diu, era una línia fortificada que s’estenia pel costat francès des de Portbou fins a la Cerdanya i que pretenia fer front a un hipotètic desembarcament aliat a les costes espanyoles. Una mena de contralínia P, vaja, però menys espectacular, sense els complexos de búnquers i túnels que coneixem pel roc de la Mel de Martinet. En lloc d’això, la Sperrline consistia en una successió de “fortins” amb trinxeres on es va arribar a instal·lar torretes de carros de combat, com la d’un panzer 38 que fins al 2012 –quan en van robar el canó– vigilava el coll de Belitres, a Portbou.

L’amic nazi

La part més innovadora del volum és sens dubte la que passa revista a les forces alemanyes desplegades a la frontera del departament dels Pirineus Orientals: prop de 10.000 homes, diu Clara, entre forces de la Wehrmacht, el cos de duaners –la Grenzchutz, amb funcions essencialment fiscals, amb comissaria a la Tor de Querol: en total, 230 homes– i, atenció, la temible SIPO, la policia de seguretat, que cal no confondre amb la Gestapo però que perseguia igualment els (diguem-ne) crims “polítics”. Segons Clara, els gendarmes francesos que van quedar sobre el terreny van mantenir en general, i tot i la posició subordinada, una actitud com a mínim condescendent amb l’activitat de resistents i passadors.

En els dos anys escassos que es va allargar la presència alemanya a l’altre costat de la frontera, cal distingir –diu Clara– dues etapes: en la primera, que s’estén fins a principis del 1944, el Pirineu era un destí de rereguarda on eren destinades les unitats veteranes de fronts més actius per descansar i recuperar els ferits; entre els duaners, a més, hi abundaven els homes d’una certa edat. Clara ha documentat casos d’oberta confraternització amb les forces espanyoles desplegades a la frontera, amb el pas habitual d’oficials alemanys a l’altre costat. És també en aquests moments d’oberta complicitat quan es registren casos de deportacions extrajudicials auspiciades per la policia franquista: és el que li va passar a Miquel Paronella, fonedor gironí que durant la Guerra Civil Espanyola havia format part del Comitè Antifeixista local. El març del 1943 va ser segrestat al seu domicili, a Saint-Girons (Arieja), per un grup de policies alemanys i entregat a les autoritats espanyoles: va ser executat el 20 de juny del 1944. No va ser l’únic: el 1943 ha documentat mitja dotzena més de casos. En canvi, fracassen amb Josep Mas Tió, cap d’un grup de resistents de Llo que esquiva fins a dues ocasions la policia alemanya que el va a caçar a Sallagosa.

En sentit contrari, Clara es deté en els casos de Francisco Perichet, administrador de la duana de Puigcerdà, descrit per la policia espanyola com a “completamente aliadófilo, sospechándose que pudiera facilitar informes secretos al Intelligence Service”, i mossèn Joan Domènech, rector de Dorres, i els ferroviaris Joan Güell i Enric Calabuig, connectats amb les xarxes de passadors.

La segona fase es produeix a partir del 6 de juny del 1944, després del desembarcament de Normandia: des de mesos abans es multipliquen els casos de desertors alemanys que aprofiten per passar a Espanya, i la debacle final es produeix a l’agost: les forces alemanyes que no han pogut retirar-se cap al nord opten per travessar la frontera. Ho faran en relatiu ordre i habitualment seran ben acollits per l’Espanya franquista: el 19 d’agost, tres oficials i 182 soldats destacats a la vall de Querol creuen per Porta; el mateix dia els segueixen, aquesta vegada per la Guingueta, dos oficials i 140 soldats del sector de Montlluís. I rere d’ells, diu, una trentena de col·laboracionistes locals que prefereixen no esperar l’arribada dels alliberadors.

Andorra
II Guerra Mundial
Línia P
Josep Clara
búnquers
Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals
Comentaris: 2

Comentaris

Documentos de valor. Del lado francés el colonel Baulard representante de Petain en Andorra , un cierto momento , no tuvo una influencia buena.
Si no estic equivocat, degut que sóc un amant de la WWII, Andorra no va estar sota el domini del 3r. Reich degut a l intervenció del Vaticà, axis com el estat de Suïssa. e El cert és que en l'entrevista de Franco amb Hitler, es van deixar clares les coses. La qüestió és que que Franco i Salazar van jugar a dues bandes, mantenint la neutralitat en el conflicte però ajudant tots dos bàndols per poder garantir que serien estats propis i no províncies del 3r. Reich. Però Portugal sempre ha estat més proper als aliats, primer degut al tractat més antic d'Europa entre els dos reines i també per la seva participació a la WWI. Donant les seves illes de les Açores com centre logístic. Franco tenía un deute amb Adolfo, per haver ajudar-lo en la Guerra Civil Espanyola, i va trobar la millor manera de pagar sense haver de declarar cap acció hostil a la resta de la coalició. Axis tots dos estats Peninsulars no estaven en la perioritat del 3r. Reich, de moment. Axis Andorra durante tot el conflicte va estar sota domini del Vaticà que no va autoritzar l'entrada de forces militars al Principat, però també era políticament Nazi per estar sota domini de la França de Petain criticat per molts partisans, però també molt intel·ligent per la seva part en fer creure que estava sota control dels Nazis

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic