Quan la Gestapo pul·lulava per aquí

Doncs sí: tornem al 29 de setembre de 1943, la nit de la cèlebre batuda de la Gestapo a l’hotel Palanques de la Massana que va acabar amb la captura d’Eduard Molné i dels cinc evadits polonesos que la cadena d’Antoni Forné pretenia portar a Espanya. Molné va acabar a una masmorra del castell de Saint Michel de Tolosa, cortesia de la Gestapo, però va tenir la fortuna de tornar a casa al cap d’unes setmanes. Dels cinc polonesos, a qui Claude Benet va posar nom i cognom a Guies, fugitius i espies –el capità Alojzy Bokowski, el tinent Jan Daniez, el sotstinent Jan Sarnicki, el soldat Cselaw Giejsztowt i Josef Lewicki, l’únic civil del grup–, no se n’ha tornat a saber mai més res. Resulta que no van ser ells les úniques víctimes d’aquella incursió de la Gestapo. També en van patir les conseqüències –com a mínim, en la ficció– l’Antoni de cal Riot i la Sara de cal Peça, l’humil matrimoni de pagesos que protagonitza Fred, l’obra amb què el dramaturg i guionista Agustí Franch –director també del Club Piolet– es va endur l’última edició del 50è Aniversari Crèdit Andorrà de teatre i que dijous que ve s’estrena a Les Fontetes. Ben a prop del Palanques, que és el que toca.

¿I com pot ser, això? Doncs perquè a cal Riot de Sispony hi van a espetegar els Boleslaw, David i Rebeca, amb el seu fill de cinc anyets. Tots tres, jueus polonesos i per tant fugitius que un passador amic, Sendo, col·loca a cal Riot. Res, per un parell de nits mentre no escampa el caos i el terror que el raid alemany ha sembrat en les cadenes de passadors que operen per aquí. El que passa, diu, Franch, és que el que havia de ser un parell de nits s’acaba convertint en un parell de mesos. Passa també que ni l’Antoni ni la Sara tenen fusta d’herois –són una família pagesa que espera el naixement imminent d’una criatura i que tenen l’única aspiració de sobreviure– i que se les han d’haver amb un dilema que els supera: ¿ajudar els Boleslaw i arriscar-se a les conseqüències, que podien ser considerables si tenim en compte que la Gestapo pul·lulava per aquest racó de món nostre amb certa llibertat, o treure’s el mort de sobre i entregar-los?

“Aquest és el tema de l’obra, molt més que l’epopeia dels passadors, el drama dels fugitius en el context de la II Guerra Mundial: la por davant del que és desconegut d’aquestes dues personetes que no en saben res, del que està passant –¿qui són realment, aquells fugitius; jueus perseguits o qui sap si criminals?–, i el dilema de com actuar en el moment de la veritat: ¿seguint el que els dicta la consciència o el que els suggereixen la por i l’instint de supervivència?”. Ell, l’Antoni, sembla inicialment decidit a ajudar els Boleslaw per pura compassió; en canvi, la Sara, mare imminent, només pensa en la criatura que els arriba i que els alemanys no els compliquin l’existència: “El que m’interessava era explorar i explotar aquestes contradiccions: saben el que han de fer, però el cos els demana de fer el contrari, i tots entenem els seus legítims arguments: no ens hem basat en cap episodi concret, però estic convençut que situacions com aquesta es van haver de produir.”

Llicència poètica

Fred respon a la dèria personal de Joel Pla de pujar a l’escenari un text ambientat en la II Guerra Mundial i amb els passadors com a teló de fons. El resultat és una obra de petit format, quinze escenes i una hora i mitja de durada, protagonitzada per dos actors de casa –Irina Robles, en el paper de Sara, i el mateix Pla, que a més del bon Antoni hi encarna també el seu cunyat i hereu de cal Peça, Joan–, així com per l’italocatalà Ettore Colombo, amb triple paper: el pare de Sara, Serafí; Hans, oficial de la Gestapo implicat en el raid del Palanques i que empaita els jueus refugiats a cal Riot, i també Daniel Boleslaw.

És veritat que no és la primera vegada que els passadors –i rodalia– pugen a l’escenari. Fa tres anys ja ho van fer de la mà de Xavi Fernández a Un any de la nostra vida. Qualsevol semblança, adverteix, és pura coincidència perquè no la va arribar a veure. Sí que ha llegit, per ambientar-se, Entre el torb i la Gestapo i, és clar, la monografia de Benet per documentar detalls com ara el que els passadors cobraven per la seva feina. I cobraven, efectivament: 3.000 pessetes per cada evadit que arribava al consolat britànic de Barcelona, segons Joaquim Baldrich. Hi ha llicències poètiques, com ara l’uniforme que vesteix Hans: “Sabem que la Gestapo no passejava per aquí uniformada, però és una manera de caracteritzar de manera ràpida els personatges.” I el resultat, diu, “és un muntatge fet amb molt de carinyo, que cuida tots els detalls i en què –crec sincerament– l’espectador es posarà en la pell dels protagonistes, es farà les mateixes preguntes i es plantejarà els mateixos dilemes”. Doncs la resposta –¿els entreguen o no? ¿I a quin preu?– dijous a Les Fontetes, i dissabte, al Claror.